dimarts, 8 de febrer de 2011

Records de Beget

Foto Creative Commons
Quan era petit existia un poble lluny, molt lluny de casa on, per arribar-hi, calia fer moltes hores de cotxe. De fet no recordo el viatge ni si ens quedàvem a dormir allà o no. Suposo que algun cop sí perquè tinc la imatge d'una habitació freda que tenia un balconet que donava sobre el riu. Un riu d'aigües més o menys braves i molt fredes que discorria entre grans roques.

En aquest poble, Beget, hi vivia un oncle del meu pare en una casa de pedra situada entre la plaça de l'església i el riu. D'aquest home i de la seva dona només tinc imatges inconnexes i borroses. En canvi sí que recordo les parets blaves de la casa, l'habitació del balcó, l'escala estreta que s'havia de pujar per poder arribar a la porta d'entrada i les innumerables figures de guix que esperaven el seu torn per ser pintades en el taller del meu oncle-avi.

La figura estrella que feia aquest home era una reproducció del Crist en Majestà que hi havia a l'altar major de l'església de Sant Cristòfol de Beget. La feia en guix a partir d'un motlle que havia creat, després les pintava a mà i les coïa al forn per fixar els colors. El resultat final era una figura gairebé perfecte i molt exacte. A mi m'encantava sentir la textura d'aquelles petites escultures plenes de misteri i màgia. Agafava el Crist per la cintura i l'observava intentant copsar l'essència d'aquells ulls oberts mirant algun punt de l'infinit. A casa vaig tenir un d'aquests Crists durant molts anys, el guardava com un tresor, però es va perdre amb el pas del temps.

A vegades encara ara hi penso, sobretot quan vaig per Camprodon i estic tan a prop de Beget, però ara l'oncle-avi ja no hi és; la casa l'ocupen uns desconeguts; s'ha sap que el Crist és una obra romànica de les més importants de Catalunya però ja no es fan reproduccions en guix. Em sap greu haver perdut aquella figura, m'hauria agradat que s'hagués conservat, seria un bonic record de la infantesa i d'unes persones que ja queden molt lluny, però són coses que passen i el guix és molt fràgil, com la memòria.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

La meva família paterna procedia de Beget, sembla que van haver de marxar-ne desterrats a causa del final de les guerres carlistes, doncs eren 'de la causa' i van anar a raure a Mieres. Hi vaig anar que ja era una mica gran i també tinc una reproducció, però en fusta. Quan la guerra el van amagar no sé on, per cert.

Pakiba ha dit...

Recors de la infantesa que afloran de tan en tan i ens recordan moments viscus en imatges borrosas pero certes .
Van ser unes visites molt macas,sobre tot per el tiet Ramón que era una vellisima persona.
La figura del crist un dia es va trencar i com él ja no hi era, no van puguer tenir cap més.
Un bonic record.
Petonets.

Belén ha dit...

Yo creo que todo el mundo tiene un pueblo de referencia... el mio es un pueblito perdido por las estepas de Teruel...

Besicos

. ha dit...

Muchas gracias por tus alentadores comentarios. Para mí, el que estés aquí significa mucho. Un placer seguirte a ti también. Un saludo.

Nits ha dit...

Hola Deric,
De vegades penso que veure com el passat s'allunya i es pot perdre per sempre, ens ajuda a valorar diferent el present. De petits sembla que tot sigui etern i que mai res morirà. I ara ens agafem amb una força diferent a les vivències perquè hem après que potser no tornaràn.

Ostres tu, avui que filosòfica estic :P
Salutacions!!!!