Històries d'aeroport

El darrer cop que vaig agafar un Ryanair va sortir amb 4 hores de retard i, en el viatge de tornada, em van fer facturar l'equipatge de mà perquè era 1 cm més gran del que estipulen ells, tot i que ja havia viatjat amb aquesta maleta i amb aquesta companyia anteriorment sense cap problema però suposo que aquell dia havien de recaptar més diners perquè no cobrien les despeses del vol.

En fi, aquesta vegada no hi ha hagut cap problema d'aquest tipus i el vol d'anada va anar molt bé en tots els aspectes. Però a la tornada...

Torno el cotxe de lloguer sense cap problema i em dirigeixo cap el control de l'equipatge de mà quan falten trenta minuts per l'embarcament, temps de sobres. Però no compto amb el que em trobo davant del control de la policia: un grup (des-)organitzat d'avis desesperats sense saber ben bé què han de fer per passar el control. Els més espavilats donen ordres contradictòries als novells en això dels aeroports. Senyores amb tres quilos de laca al cap descalçant-se i posant-se "mitjons" de plàstic als peus. Senyors traient-se el cinturó i aguantant-se els pantalons amb una mà per evitar un possible escàndol públic mentre amb l'altra mà subjecten l'abric i la safata de plàstic amb el telèfon mòbil, les monedes, el cinturó, la "mariconera", el bitllet i deu mil objectes inversemblants més... I jo mirant al rellotge com els minuts corren més de pressa que la cua i s'acosta perillosament l'hora d'embarcament. Vint minuts per l'embarcament.

Per fi una guàrdia de seguretat, en previsió del caos i de la llarga cua que s'ha format darrera del grup d'avis, decideix sortir a posar una mica d'ordre i amb quatre paraules, quatre ajudes i quatre suggeriments, aconsegueix encarrilar els avis cap als escànners i cap a l'arc de detecció de metalls. Quinze minuts.

Respiro alleugerit. La cua es mou i arriba el meu torn. Poso la maleta de mà a la cinta de l'escànner juntament amb la safata de plàstic verd on he deixat, des de fa molta estona, l'abric i el cinturó. Per guanyar temps m'he guardat les monedes, el rellotge i el telèfon a la butxaca de l'abric, així quan surti del control aniré més ràpid. La maleta i la safata surten per l'altre costat sense problema mentre jo espero que els dos darrers avis passin per sota l'arc. És el meu torn. Deu minuts per l'embarcament.

No porto res de metall, serà bufar i fer ampolles... Bip, bip, bip! "Senyor, si us plau, vingui aquí". El guàrdia de seguretat em fa posar a un costat, em fa aixecar els braços en creu i m'escorcolla per tot arreu. Troba un bulto a la butxaca del pantaló. "És el mocador". Assenteix amb el cap i em fa passar cap a una màquina estranya on he de posar un peu al centre, connecta un botó i espera uns segons. S'encén un llum verd i apareix la paraula "Ok" en una pantalleta. Em fa posar l'altre peu i repeteix l'operació. S'encén un llum vermell i sona una petita alarma. "Vingui amb mi". Estic perdut! Em durà a una habitació on em farà despullar per analitzar tota la meva roba o alguna cosa pitjor! Uf! Falsa alarma. Em fa seure, treure'm les sabates i les posa a la cinta de l'escànner que està aturada perquè ara soc jo qui estic provocant cua i hi ha acumulació de safates i maletes a la cinta. Falten cinc minuts per l'embarcament. "Passa les sabates", diu el guàrdia a la seva companya. "Menys mal". Les sabates entren a l'escànner i s'aturen mentre la dona mira que no hi hagi cap explosiu a la sola. "Ja se les pot posar". Les agafo corrents i me les poso sense descordar-les. Dos minuts.

El guàrdia desapareix i jo no sé si ja soc lliure per continuar. Per si de cas no pregunto res, agafo la maleta i la safata de plàstic, recupero les meves coses i surto corrents cap als panells indicadors. Destí Girona: Porta D82 - Embarcant.

D82? On caram és la porta D82? Un cartell m'indica "Portes A-B-C-D-E-F" cap a la dreta. Baixo unes escales. Portes A-B-C-D-E. Passo un passadís. Portes A-B-C-D. Giro a la dreta un altre cop. Portes A-B-C. Portes D80 a D90. Menys tres minuts de l'hora d'embarcament. Porta D80. Passadís. Porta D81. Passadís. Porta D82. Per fi! Menys sis minuts.

Una noia amb cara de pocs amics i l'uniforme de la companyia aèria és a la porta. Li allargo el DNI i el paper imprès. Retalla el bitllet sense aixecar el cap, sense saludar-me i sense mirar el carnet d'identitat. Entro i una hostessa em convida amablement a seure al costat de la sortida d'emergència. Si més no, viatjaré ample. Agafo la mà de la meva parella: tornem cap a casa després d'uns fantàstics dies a Mallorca al seu costat, tots dos sols.


Comentaris

òscar ha dit…
Bé està el que bé acaba. I encara més si és després d'uns dies amb la parella.
Sergi ha dit…
De les anècdotes als aeroports se'n poden escriure llibres sencers. Qui més qui menys n'ha viscut alguna per explicar. El que em pregunto és per què seguim volant en Ryanair si això és augmentar el risc! Però bé, al proper hi tornaré a caure, això segur.
Clidice ha dit…
Encara no hi he volat mai i cada vegada em feu agafar més por. De tota manera ens has tingut patint tot el relat, per tant: benvinguda sigui :)
Salvador Macip ha dit…
He he... Com a usuari habitual de ryanair, m'identifico amb el que expliques (sobretot la maleïda maleta de mà que a vegades entra i a vegades no).
Pakiba ha dit…
Tota una bona explicació pero no en vas di res. Tot es bó si acaba bé.

Petonets.
Rita ha dit…
Caram, quin fart de patir... Sort que va acabar bé!!!

Ben tornats!
Petons!
lisebe ha dit…
Feliçment el viatge fet!!

Doncs jo quan he agafat Rayner per anar a Londres a on he d'anar sovint, sempre he de pagar de mes si no per una cosa per altre.. el cas es pagar. Sí el bitllet es mes barato, pero comença a complicarse amb els suplements..

Bon diumenge Deric
Petonets
Miquel Àngel ha dit…
Quan he començat a llegir el teu comentari no se per què m'he imaginat l'Aeroport de Palma i mira per on, així era, heheheheh.
Les cues amb els vellets és una cosa a la que estam acostumats i els passadissos són interminables.
La situació del paquet de mocadors, clines ,a la butxaca dels pantalons també l'he viscuda així com la treure'm les sabates i posar els peus a un d'aquells aparells.
Desgraciadament són coses a les que ens hem d'anar acostumant.
Esper que desprès d'aquest ensurt, l'estada per Mallorca fos profitosa. Un altre dia ens ho contes, d'acord ?