dimecres, 8 de setembre de 2010

Memòria dels nostres temps


La meva feina té, a part de les rutines i els mals de cap laborals habituals, episodis en que he de fer investigació històrica i és llavors quan gaudeixo de debò i em passen les hores sense adonar-me'n i em costa sortir a les 3 deixant-ho a mitges esperant l'endemà.

No obstant, hi ha vegades, que aquesta investigació té uns tocs especials, difícils, pel que representen. Aquest és el cas que m'ocupa actualment. No puc donar gaires dades públicament, per raons obvies, però sí que puc dir que és una investigació que em trasbalsa profundament cada cop que hi penso en els 22 noms que cerco. 22 persones executades un cop acabada la Guerra Civil. 22 persones que, fins fa poc eren un número anònim en un lloc anònim. 22 persones entre 23 i 51 anys.

I mentre faig la recerca penso en per què els van matar, en les seves famílies, en quin mal podia haver fet un pagès de 23 anys per ser assassinat. Només queda l'esperança que, gràcies a la tasca de moltes persones, aquestes 22 persones i 489 més, deixaran de ser uns morts anònims.

I tot això mentre els del Tribunal Suprem jutjaran un jutge només pel fet de voler condemnar els crims contra la humanitat comesos pels franquistes que, recordem-ho, eren uns golpistes que van enderrocar el govern legal sortit democràticament de les urnes. Uns franquistes que, encara ara, tenen molt de poder, només cal mirar els diaris i llegir les declaracions de certs personatges menyspreables. 

8 comentaris:

elur ha dit...

aquest post em fa emocionar, moltes coses que hi van implícites indignar. Em quedo amb l'alegria/emoció/alleugeriment que tindran els familiars si es troben totes aquestes persones.

un petó emocionat, Deric.

Pakiba ha dit...

Jo no he comprès,des de que va sortir, que el Tribunal Suprem jutge a un jutge per investigar el crims comesos pel franquisme,això ja hauria d'estar més que investigat fa molt de temps.
Hi deu haver molts interessos pel mig,ja que han passat més de 70 anys i encara els costa parlar.
El teu treball ès molt interessant i si amb el teu granet de sorra pots contribuir,millor que millor.

Un petó

eudald ha dit...

Què hem de fer? Instauraré un Tribunal de Nassos que estigui per sobre de tots els altres tribunals, tribunalets i tribunalassos del món mundial interestelar... No cal dir que jo seré el Jutge en Nas i farem que tots els impresentables es penedeixin, i enviarem a treballs forçats a tots els perillosos reincidents per arxivar tots els cassos que fins ara tenien pendents la resta de tribunals incompetents!
petoNassos

Marta ha dit...

Deric
ja veus setanta i pico d'anys despres encara molts no sabem on son els nostres familiars.
Els meus tios de 18 i 22 anys, son nomes un reseña en un llibre"Els noms de la guerra".
La familia mai em sabut on estavant enterrats i la seva mare i les seus germans es van anar morint sensa tenir la tranquilitat de tenir els seus morts com a minim localizats.
Terrible.
Avui tocaras la fibra sensible de molta gent.
molts de petonets, sempre

jordicine ha dit...

Es una vergonya que hi hagi tan poca informació, DERIC. Bon post.

Sufur ha dit...

Lo de la Justicia, o justicia con minúsculas, en España es de vergüenza. Me dan ganas de hacerme albanés.

Ferran ha dit...

No és per riure perque realment és per plorar. El que passa en aquest país (en aquell país, de fet) és per plorar, de pena i de ràbia. Merda!

Jordi ha dit...

La llei té molts defectes de forma i paranis que haurien de caure pel pes de la vergonya.
Jo no tinc familiars malenterrats però mai oblidarè la descripció d'una convilatana sobre una fosa comuna que resta muda amb el pas del temps. Als anys 40 era un camp de blat i quan sortien les espigues s'endevinava el relleu dels crims ocults sota terra. Aquesta imatge no me la puc treure del cap. Ànims amb la investigació.