divendres, 19 de març de 2010

Breakfast at Tiffany's



La sofisticació i l'elegància feta dona, o com fer de la professió més vella del món una cosa innocent.

El retrat d'uns personatges que cerquen omplir el seu buit existencial però que no saben com fer-ho fins que es troben i entren en conflicte totes les seves premises i filosofia de vida.

Potser una de les històries d'amor més bella rodada mai. Què hem de fer quan ens enamorem d'un esperit salvatge, deixar-lo anar o lluitar per aconseguir el seu amor, pel que realment val la pena encara que sigui a costa de trencar els esquemes que ens havíem fet de la nostra pròpia vida?

Una magnífica pel·lícula que cal revisionar periòdicament.

Us deixo amb una de les escenes més tendres i famoses gràcies a la fantàstica banda sonora de Henry Mancini guanyadora d'un Òscar i la cançó Moon River, de Johnny Mercer i Mancini, també guanyadora de l'Òscar a la millor cançó original:


18 comentaris:

elur ha dit...

Deric, acabes d'arreglar-me el matí d'aquest divendres que apuntava ser un petit desastre... com m'agrada l'Audrey Hepburn! quina elegància!
com m'agrada aquesta escena!!!
Que guapo el Peppard (massa reclanxinat pel meu gust, però) abans de fer-se del Equipo A ;)
Si per Girona et creues amb una mossa despentinada que és prou agosarada com per portar un bolso amb l'Audrey estampada, saluda'm!! jejeje

Sufur ha dit...

Moon River es una de mis canciones favoritas de todos los tiempos. ¡Gracias por volver a traérmela!

Josep Anònim o l' Ermità Josep ha dit...

És trist observar com va acabar George Peppard , actuant a la sèrie "El Equipo A" .

No va morir fa uns dies ?

nimue ha dit...

preciosa! m'encanta! jo tinc un poster de l'Audrey mirant l'aparador amb el vestit negre i les ulleres de sol que m'ocupa quasi tota una paret del menjador.

XeXu ha dit...

La pregunta que fas no té fàcil resposta. Hi ha tantes situacions en que és necessari lluitar per amor, i tantes altres en que més val no fer-ho... per sort, cada cas és un món, i cada cop podrem decidir amb tota la informació al nostre abast.

rits ha dit...

I tant que cal tornar a veure de tant en tant! fa massa que no l'he mirat! Si la lulamy va a Tiffany's els dies vermells, jo miro la seva peli.

Massa difícil la pregunta. S'ha de ser molt valent! i no n'abunden.

Josep Anònim ha dit...

Cada un és "conscient de la seva història d' amor" , per què on hi ha l' amor , al darrera hi ha també el desamor .

Diuen que l' amor no té fronteres ; quina burrada , que m' ho diguin a mi .
Crec que l' amor ha de tindre fronteres , i creieu-me , escolliu la persona més afí a vosaltres , per què sinó sols ens espera l' angoixa i el patiment .

Quan era petit , la meva mare ens deia "Caseu-vos amb qui vulgueu , però que sigui de la vostra classe social" . Vaig trancar la norma ,i encara no m' en he recuperat . Per tant , m' és difícil entendre que algú es vulgui casar amb la Audrey Hepburn a la pel.lícula . No puc deixar de mirar-me-ho amb un enorme escepticisme , ironia i fins i tot , quan ho dic en veu alta , sarcasme .

Més val una bona solteria , que una mala el.lecció .

Bargalloneta ha dit...

Ara m'has deixat sense paraules Deric!!!
Moon river, una de les millors cançons que s'han escrit mai per el cinema!
gràcies per donar-me la oportunitat de que el cap de setmana el visqui amb un somriure!

Eva ha dit...

Ja se en que emprar una estona del cap de setmana!!!
Salut!!!

merike ha dit...

M'encanta aquesta pel.licula i la Audrey! Moon River és maca, I love everything in it. But the author of the book was very good, too!!!! Gràcies!!!

Rita ha dit...

Una peli exquisida, m'encanta!
Bon capde, Deric!

PS Ja m'he llegit el teu llibre i et felicito: una història molt ben explicada.

Cesc ha dit...

Adoro aquesta pel.li!!

Met ha dit...

Jo no sé què faria, depèn tant de l'estat personal en què aquest amor salvatge se't creua a la teva vida... però si ets capaç d'adonar-te'm potser és que està spreparat per viure'l i que et redefineixi els paràmetres vitals.

Gràcies pel moment musical.

menta fresca ha dit...

una de les millors pelis amb una de les meves actrius preferides...diguem agosarada però m'hauria agradat semblar-me a ella fisicament, quina mirada que tenia...

Ferran - Un que passava ha dit...

Una de les millors pel·lícules que s'han fet, i una de les poques que sempre que la veig em deixa amb un us a la gola i moltes ganes de plorar.

Jordi Vivancos ha dit...

Uff! L´he revisitada no sé pas les vegades!! És una pel·lícula MAGNÍFICA (així, en majúscules), i encara millor: entranyable, i això en bona part és mèrit de Blake Edwards, que va saber "llimar les durícies" de la novel·la del genial Truman Capote, que és força més crua.

Capricis de l´atzar: en un primer moment, Edwards va pensar en Marilyn Monroe per al paper de la Holly Golightly, però la vida de l´actriu ja es trobava en fase terminal, i finalment el paper va recaure sobre l´Audrey Hepburn, qui, vés per on, hi va trobar la popularitat que la va consolidar.

Moltes felicitats pel bloc. Per bé que sóc un lector silenciós, no me´n perdo cap entrada.

Thera ha dit...

Preciosa cançó, de fet és una de les bandes sonores de la meva vida. M'has entendrit la tarda. Magnífica pel.lícula...

Ferran ha dit...

La vaig descobrir tardíssim, aquesta pel·lícula (farà cosa d'un parell d'anys). Em va encantar. Clar que la música hi ajuda, oi?