La síndrome de Peter Pan


Foto: Peter Pan (1924) Wikimedia Commons

L'altre dia per la ràdio parlaven de la síndrome de Peter Pan però d'una manera diferent a com l'havia sentit anteriorment.

Fins ara tenia entès que el/la Peter Pan era aquella persona que no madura o es nega a acceptar que creix i fa anys. Ara es veu que un Peter Pan són tots aquells homes (no dones) que, tinguin l'edat que tinguin, encara no han trencat el cordó matern. Que quan van a casa dels pares encara tenen l'habitació com la van deixar al marxar de casa amb els seus llibres, els seus cartells a la paret, etc. i que aquesta habitació és un lloc on retornar de tant en tant. La casa de la mare, la casa de la infància. Que quan hi van sembla que no hagin passat els anys i encara marxen d'allà amb la carmanyola sota el braç o el paquet de pernil o la bossa de madalenes.

Total, que vist així, el nombre de Peters Pan és espectacular.

Jo ahir vaig dormir a casa de la meva mare, al meu antic llit, a la meva antiga habitació, on encara hi ha els llibres de ciència ficció de la meva joventut o els llibres de la carrera, el compàs del col·legi i fins i tot els bolígrafs i les llibretes que es van quedar a mig gastar...

Conclusió: sóc un Peter Pan.

Vés qui ho hagués dit!

Comentaris

rhanya2 ha dit…
A mi em va desaparèixer l'habitació al cap de poques setmanes d'haver marxat.
Em vaig quedar una mica trista. Només els mobles, cap llibre, cap roba oblidada...
Potser per això sóc més Wendy que Peter Pan.
Cesc Sales ha dit…
Doncs vigila, perquè ben a prop teu hi deu haver el capità Garfi!
Eli ha dit…
Yo no tengo esa suerte porque mi madre transformó mi antigua habitación en despacho...pero en lo alto de un armario tiene una enorme caja con todos mis tesoros.
òscar ha dit…
Vaja ... crec que m'han clavat! :)

A mi això de madurar em sona a fruita a punt de ser llençada a la brossa i quan vaig a ca ma mare a dinar (dilluns i dimarts), arreplego tot el que puc i més.
Ferran Porta ha dit…
La meva habitació va ser ràpidament reconvertida en un nou espai, així que ja no he tornat a dormir al meu petit llit de tants anys. Això sí, no surto de casa la mare amb un tupper sota el braç!

Peter no, doncs, però ben alimentat!
Eva ha dit…
La meva va desaparèixer i es va transformar...
Però qui no té alguna cosa de Peter Pan?
Salut!!!
lisebe ha dit…
La meva habitació va ser la de la meva germana problemes d'espai es el que té tenir més d'un i de dos germans..

Petonets
Josep Anònim o l' Ermità Josep ha dit…
He tingut com moltes altres persones , un fort lligam emocional amb la meva mare, per començar ; sóc el fill "solet i solter , el raro , el mariquita , els eviten de parlar amb les seves amistats " . . . . ja sabeu .
Per altra part , la meva mare , que li dic Miss Clint Eastwood , mai s' ha posat amb els meus dos germans casats . . . això per un altre costat .

Fa anys que he intentat deixar de ser el Peter Pan , paper , màscara , disfressa , que m' obligaven a portar , tot negat-me la total autonomia . Penso que sota a aquest "domini" amagaven un matrimoni fracassat emocionalemnt i tota una vida de fustracions .

Arran d' una maleïda festivitat religiosa de la Comarca en que la meva família hi tenia un important paper , ( quin Carnestoltes Vaticanista ! ) i en que em vaig negar a participar-hi , va arribar el detonant i el drama .

Total , sabeu com va acabar ? Amb una insospitada explosió de ràbia i rebel.lia a taula per part meva ( jo que semblava tant callat i tranquil , ningú s' ho esperava ) , i dient-li "mare castradora" i "filla de la gran puta" a la meva germana gran .

Ara , em respecten més que mai , i com ens estimem !

Ja no tinc habitació pròpia a casa dels pares , i no he volgut que em deixessin ni una sola pesseta per a les reformes del meu pis . Així no els dec res .
neus ha dit…
oh! així saps volar! com t'envejo... ;*)
Sergi ha dit…
Em quedo més tranquil. Mai vaig tenir una habitació en sentit estricta, i el que més s'hi assembla encara conserva joguines i llibres, però també un munt de trastos i tot de coses que guarden ara allà. Si volgués dormir-hi no podria. I no vull, eh, cap mena d'intenció. A casa els pares, el temps just i necessari només, que m'estresso. I ni tuppers m'emporto. Potser del dinar de Nadal, això sí. Però és l'únic que val la pena.

Per què això no val per dones? És que no n'hi ha que conservin l'habitació i que recullin tuppers? Jo crec que sí.
Anònim ha dit…
Tampoc coneixia aquest significat! Doncs així segur que, com dius, n'hi ha força!
Àlex ha dit…
Pregunto: com és això de retornar a una cambra que no ha estat modificada ni tan sols s'han tocat les "llibretes a mig gastar"... ??
Montse ha dit…
Bon diumenge Peter Pan,

t'he deixat un meme al meu blog.

"Campaneta".
P ha dit…
Hola Peters Pan, perque molts anys siguis el meu Pan particular i te espera un altra carmanyola i el paquet de pernil.
Xexu l`habitació de la nena esta igual i també sent porta tuppers, o sigui que la síndrome es per tots igual.
Oscar enhorabona,fantástic.
Joana ha dit…
Qui té mare menja coca i qui no en té no en menja gota, amb habitació o sense les mares ajuden sempre encara que els fills volin sols.
Encara surto de casa la mare amb un guisat d'aquells per llepar-se els dits :)
Joana ha dit…
Qui té mare menja coca i qui no en té no en menja gota, amb habitació o sense les mares ajuden sempre encara que els fills volin sols.
Encara surto de casa la mare amb un guisat d'aquells per llepar-se els dits :)
jomateixa ha dit…
A tots ens agrada tenir encara un raconet a casa dels pares.
Clara ha dit…
Jo tampoc ho tenia entés així, però potser de tant en tant (sense abusar) tots hauriem de patir aquest síndrome! No va tant malament, a vegades, retornar al passat..
Anònim ha dit…
necessitat de comprovar:)
Anònim ha dit…
llegir tot el bloc, bastant bo
Met ha dit…
Deric, m'has fer pensar força darrerament amb aquest post:

http://www.met.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=340:massa-jove-per-fer-me-gran&catid=36:actualitat&Itemid=68
No he llegit els comentaris anteriors al meu pero estic segura que tu no ets un Peter, segura.
Jo si en conec un i que a mes a mes en fa bandera, es senzillament patetic, un home gran i que es nega a ser-ho...
Deric ha dit…
No pensis, Menta, sóc bastant Peter Pan, si més no, em nego a perdre l'esperit de la joventut, no vull deixar mai de ser jove per dins encara que pentini canes i tingui arrugues... Això sí, sense ser (espero) patètic