dimecres, 27 de gener de 2010

Ser més jo


Menorca, 2007. Foto: Deric

Llegeixo a cal XeXu un magnífic post inspirat en un altre de l’Elur sobre les màscares que portem per la vida i, fins i tot, en el blog, i reflexiono sobre això mateix.

Jo procuro no portar màscares, difícilment vaig amb segones intencions, el que dic és el que hi ha i el que m’oblido és perquè realment ho he oblidat. Vull dir que mai faig, dic o oblido les coses amb propòsits ocults.

Per aquesta mateixa raó no acostumo a portar màscares que, d’altra banda, se’m veuen d’una hora lluny, sóc massa transparent.

No obstant això és cert que, sense voler, a vegades donem una impressió de nosaltres que no és la correcta o, si més no, ens pensem que no és la correcte o la que creiem de nosaltres mateixos.

Al blog passa el mateix. Un blog no deixa de ser un aparador on ens venem (uns més conscientment que d’altres) i normalment no expliquem allò que tenim de dolent (principalment perquè no ho volem reconèixer) o donem una versió segada de nosaltres mateixos ocultant informació i deixant entreveure només la que ens interessa: uns cops per presumits, uns altres perquè si expliquem segons què pot afectar a certes persones que saps que et llegeixen.

Hi ha gent que m’ha preguntat que com és que faig pública la meva vida a Internet on qualsevol (gent a qui no controlem) ho pot llegir i sempre responc el mateix: exposo el que jo vull exposar, ni més ni menys. I hi ha coses (fets que em passen, sentiments, reflexions, etc.) que mai les posaria en el blog.

En definitiva, més que considerar-ho una màscara, és una autocensura, a voltes inconscient, que m’imposo.

19 comentaris:

Josep Anònim ha dit...

Frederic ,
aquesta auto-censura , no pot ser interpretada també com una forma més de màscara ?
I el blog , no és també una màscara ?

Una màscara és tot allò que diem com el que ovbiem .

Josep Anònim ha dit...

Em deixava una cosa .
I el Facebook ? No es també una màscara que amaga bona part de la infelicitat , les misèries i el sentiment de solitud de la persona ?

Bé , ara no em vull posar pas en plan Cassandra .

Recordes la meva Nadala de l' any 2007 ? Començava. . . . "Tot i que el mite de Cassandra , Princesa de Troia és antiquíssim , prou que em guardaria de negar an l' actualitat la seva pervivència"

Cassandra denuncia precisament en el nivell de la psicoanàlisi les màscares .

Belén ha dit...

Pues tienes razón, la verdad es que muchas veces vendemos un producto,pero creo que también es normal...

Yo como empecé por criticarme en el blog,ahora estoy en una etapa azul jajajajaj

Besicos

elur ha dit...

manoi... sí que porta cua haver trobat les notes que quan era petita! jejeje

no sé, diguem-ne màscara, autocensura o el que sigui, mai ens acabem de mostrar totalment perquè en som incapaços. Si només ens movéssim per instint sí que ho faríem però tenim la raó i la raó no ens deixa ensenyar-ho tot, primer perquè no volem i segon perquè som incapaços fins i tot de saber-ho tot d'un/a mateix/a, no donem a l'abast.

una abraçada sense censures ;)

Striper ha dit...

Tots darrere de el que mostrem tenim una pared on amagem.

XeXu ha dit...

L'autocensura és una cosa molt evident que ens podem permetre aquí als blogs, començant per no mostrar la cara ni el nom reals, com faig jo i tants altres. Com és natural, tot i parlar de moltes coses que em passen i sento, no les explico totes, perquè hi ha coses que senzillament no interessen a ningú, són vergonyoses, o ens fan mal, o el que sigui. Tampoc no donem dades d'on vivim, ni on treballem, ni de les persones amb les que ens movem, tot i parlar-ne sovint. Això no és una màscara, penso, és preservar la intimitat, la privacitat, no tota la vida està exposada, ni aquí ni a fora.

La màscara és obviar parts molt importants de la nostra persona. Si resulta que als blogs jo sóc una persona ben divertida i que em moc molt, amb molts seguidors i que explico coses molt maques i agradables, però resulta que fora sóc un solitari, esquerp i asocial, això seria una màscara. Per no dir si sóc un maltractador o un delinqüent d'alguna mena.

El que vull dir és que mostrem parts de nosaltres, no totes, però tant les d'aquí com les de fora som nosaltres mateixos, diferents cares d'una mateixa moneda. Tenim moltes vessants, i no és normal que sempre estiguem contents, o que sempre estiguem tristos. Els que parlem de nosaltres mateixos als blogs tindrem dies de tot, i conec molts casos que puc testimoniar que és veritat. No creem cap personatge, no actuem, un dia surt bo, i un altre no tant. Així és la vida, aquí i a fora. Que després t'agradi mostrar només la teva cara més amable, d'acord, però la gent pot endur-se idees una mica equivocades.

Però per damunt de tot, el més important és qui escriu, sempre que vagi de bona fe i no pretengui enganyar ningú. Si els altres es fan una idea, potser ja està bé, millor que vegin aquella cara si l'altra no ens agrada ni a nosaltres mateixos, però han de ser conscients que llavors sí que porten una màscara.

Met ha dit...

L'autocensura no la veig pas com una màscara... com bé dius és una manera de protegir la nostra intimitat.

A mi, com en Xexu, a la vida real em costa parlar i mostrar-me, sóc esquerp i em manca l'empatia que sé trobar quan escric.

Pel que fa a la primera impressió, crec que és una aposta que fem. Segons el lloc i la gent intentes aconseguir un ambient agradable... i avegades sí que emfatitzem un vessant teu que creus que pot donar més joc que un altre. A vegades ho aconseguim, d'altres no.
Diuen que la primera impressió és la que compta, però no sempre aquesta màxima és certa.

Arare ha dit...

la virtualitat és un reflex de la vida real, ni més ni menys. Sigui amb màscara o sense, tots som com som i ens mostrem tal com ens volem mostrar.

Deric, si que em vaig tocar els cabells, però subtilment, jajajaja, per això no em vas veure! apart que erem 90 i només hi havia 90 minuts de programa i hi ha molta gent que xupa molta càmera. Jo hauria parlat molt més si no hi hagués hagut gent que es creia que el micro era seu :)

petonetsssssssss

Joana ha dit...

Potser el més important és respectar el que fa o deixa de fer cadascú.
D'entrada cal pensar que tothom té els seus motius per preservar una part de la seva intimitat aquí i a tot arreu ( a la feina no ho expliquem tot).
No he llegit els posts d'en Xexu i l'Elur.M'hi passaré.
De totes maneres m'agrada preservar un punt d'anonimat tot i que en un moment donat no em fa res deixar-lo de costat :)

jordicine ha dit...

Et dono la raó. És el teu blog i expliques allò que vols. Em sembla fantàstic, de veritat. I et felicito. Una abraçada.

nimue ha dit...

el blog no deixa de ser un altre dels espais en què ens relacionem. I jo crec que en cada lloc ens relacionem de manera diferent. De la mateixa manera que no expliquem tot a tot el món, tampoc no ho expliquem tot a tot arreu, no? jo almenys no ho faig...

b7s!

sargantana ha dit...

tots ho fem una mica aixo...a mi ja m'esta be que el personatge del blog sigui una sargantana.

sempre he tingut la sensacio que dins meu hi han moltes *angels*
la mare..la esposa, la bloguera, la treballadora...i no tothom les coneix totes...es com un puzzle fet de petites peces. coneixes la totalitat de la persona quand tens totes les peces...

pero...qui te totes les peces?? jajajj

una abraçada

Jordi ha dit...

Deu n'hi do quins comentaris mes llargs han deixat els companys, es nota que és un tema que afecta a tots els bloguers sense distinció.
Crec que quan un blog passa a ser una especie de dietari personal obert al primer que passi és llògic omitir certs detalls primer per preservar la intimitat i segon per no fer mal a terceres persones.
Jo soc reservat però a vegades no m'importa sentir-me observat i ensenyo alguna fotografia. Sobre el que sento i penso pretenc no censurar-me i ja fa temps que em vaig adonar que soc molt observador i reflexiu i és tot això el que surt al blog. En se la tira d'omitir però se'm veu d'una hora lluny el que penso.

I que a tu se't vegi venir i sigui real el que escrius és un dels motius de seguir-te.

jomateixa ha dit...

crec que no dir-ho tot no és una màscara, només és guardar-te intimitat.

menta fresca ha dit...

Mascara?no pas jo, nomes falta que us dugui que peso 60kgrs...Crec que la resta ho sabeu tot de mi. Fins i tot al principi del meu blog fins i tot i tenia la foto posada, aixi que algu que altre sap com soc fisicament

Violette ha dit...

Trobo que ho expliques perfectament. Fins i tot qui diu que ho explica tot, ho explica sesgadament. Recordo com vam quedar tots bocabadats quan un professor de la universitat ens va dir que la paraula persona volia dir, en llatí clàssic, màscara (les utilitzades en teatre per crear personatges)!

Bargalloneta ha dit...

Estic d'acord amb tu!!
no deixa de ser una forma més d'expressió , i aquesta és mes senzilla per què la pot dfer qualsevol.... i que cadascú decideixi fe-ho com vulgui: per dir com ets, per enganyar, per ensenyar, per opinar.... ui! sembla l'anunci de la cocacola, jejjee
petonet

Anònim ha dit...

loved las vegas? consider the all unprecedented [url=http://www.casinolasvegass.com]casino[/url] las vegas at www.casinolasvegass.com with on the other side of 75 depict unsound [url=http://www.casinolasvegass.com]online casino[/url] games like slots, roulette, baccarat, craps and more and report down existent coins with our $400 untied of wardship bonus.
we beget unwavering geezer games then the cast turned online [url=http://www.place-a-bet.net/]casino[/url] www.place-a-bet.net!

Ferran ha dit...

Coincideixo amb els que diuen que no obrir-se al 100% no és igual a portar una màscara. De fet, si fos així, tots en portariem; ningú no s'obre completament, m'atreviria a dir que ni tan sols a la parella. Tots tenim algún secret, i no passa res!

Els blogs, en tot cas, em semblen una manera fantàstica de relacionar-se amb altres persones.