Apàtrida


Empúries, moll grec. Foto: Deric

Ahir vaig passar per davant del tanatori de Salt i vaig pensar que no hi vull anar mai a aquest lloc, ni pel meu propi peu ni que m'hi portin i m'ha vingut al cap un pensament d'aquells macabres: no sé on vull que m'enterrin.

A Salt hi vaig venir a petar de casualitat i, tot i que hi estic bé, no vull acabar els meus dies en aquest poble amb aspiracions de ciutat i menys encara que m'enterrin aquí. Però, llavors, on? On vull que m'enterrin? D'on sóc jo? A Barcelona? No perquè el cementiri està a Cerdanyola i a mi no em lliga res a Cerdanyola. On? Ni idea.

Podria demanar que ho fessin a Palau de Plegamans on vaig passar la meva infantesa i vaig ser feliç però fa masses anys d'allò i ja no em lliga res a aquell poble.

A L'Escala? Es un lloc que m'agrada molt però hi tinc una relació d'amor/odi amb el poble: per una banda m'hi sento a gust i per l'altre, els seus habitants mai han fet un pas per fer-me fàcil l'estancia al seu poble.

Per tant, decideixo que no vull que m'enterrin, sinó que m'incinerin. En broma he dit alguna vegada que les meves cendres les llencin pel vàter i així no donaré gaire maldecaps però potser a qui ho hagi de fer (espero que d'aquí molts i molts i molts anys) no ho vulgui fer per allò que no li embussi el vàter...

Millor serà que pensi un racó d'aquells on m'agrada tornar-hi, on m'hi senti realment a gust: un bosc, una muntanya, una platja, un... ¿? No hi ha cap? No pot ser que no hi hagi cap lloc que sigui "el meu lloc"!!!!! Doncs és així.

Bé, ara que penso, sí que hi ha un lloc que m'atreu especialment i torno cap a L'Escala, em refereixo a l'antic moll grec, aquell tall de mur que hi ha al mig de la platja, un lloc on, quan estiuejava allà, m'agradava pujar-me i mirar al meu voltant i imaginar-me el port de la ciutat d'Empúries en ple rendiment, ple de vaixells grecs...

Sí, aquell pot ser un bon lloc si és que en el futur no trobo un de millor.

Comentaris

Josep Anònim ha dit…
Frederic ,
quan es va morir la meva àvia , em va tocar en herència quatres nínxols a Vilajuïga , al peu de les Alberes . M' en sobren tres . Són assoleiats i el cementiri és de país pobre i vell , però té un enorme encant . Al centre hi ha un gran xiprer .
Tindries com a veins el meu avantpassat Dom Delfín Donadiu i Puignau , important propietari rural i filòsof ara oblidat i professor de llengues semítiques de l' Universitat de Barcelona , i per l'altre , algun altre parent Rahola de Cadaqués . Podríeu parlar en llatí , greg i hebreu tota la eternitat , de història , i altres collonades que quan s' està mort no serveixen per a res .
Estaries en família , entre amics .
Ja ho sabs ; si t' ho repenses , l' oferta és oberta a tothom .
Unknown ha dit…
A mi m'està passant quelcom semblant. No acabo de ser del tot barceloní, ni quirzetenc, ... i menys encara "laredano", tot i que aquí em sento molt a gust.

Jo encara m'estic pensant on vull que m'enterrin o incinerin, així que de moment, si encara no m'he decidit quan succeeixi, li passo el mort als qui quedin vius :P
Lisebe ha dit…
Doncs ara que penso jo no tinc cap lligam ni a Poble Sec a on vaig neixer, ni a Gracia a on he viscut bastant temps i que encara tinc un pis, en refereixo a Barcelona.

Aquí a Piera trobo que encara que es el lloc a on visc i em trobo molt bé tampoc em fa gracia que m'enterrin al cementiri envoltada de vinyes.

I sempre he pensat donar els meus organs que estiguin sans a altres persones que els necessitin i la resta que el cremin i punt.

No tinc cap interés a tenir una lápida i epitafi.
Crec en la vida.. i despres de morta ja dona igual el que facin..
Anònim ha dit…
Ostres! En quines coses a pensar! La veritat e´s que mai m'ho hvia plantejat però sí el tema de donar òrgans per a la ciència. Si no els necessitaré per a res, abans que es podreixin, que tinguin algun ús, no?
Striper ha dit…
A mi em fa una mica de juju que em cremin prefereixo tornar a la terra , i noi la proposta del anionim no esta malament a sobre et tocara el sol.
Sergi ha dit…
La solució és no morir-se fins que ho tinguis clar. Com que sortosament encara et queda molt, potser trobaràs finalment el lloc que sentiràs teu, i per tant, on voldràs morir i quedar-te. M'agrada fer les coses amb temps i previsió, però una mica de calma, no?
UN QUE HA VIST EL BLOG ha dit…
Chico quins pensaments? deixa aixó i viu la vida que es molt bonica .
nimue ha dit…
Jo tampoc no m'acabe de sentir de cap lloc i no sabria dir-te on voldria que acabaren les meues cendres. Soterrar-me, no! això sí que ho tinc clar!!!!
Deric ha dit…
Josep, gràcies per l'oferiment però no em fa gaire gràcia passar-me l'eternitat parlant en llatí o hebreu, bàsicament perquè no en sé...

Marc, és una opció passar el "mort" als que quedin! ;)

Lisebe, envoltada de vinyes i benvent tot el vi que et vingui de gust!

Albert, és cert, millor donar els que estiguin sans.

Striper, a mi em fa iuiu pensar en tot això, la veritat.

Xexu, has donat amb el clau, "la solució és no morir-se fins que ho tinguis clar", així que procuraré no tenir-ho clar en molt i molt de temps.

Un que ha vist, hi ha d'haver moments per pensar en tot, no?

Nimue, millor estar tota l'eternitat a l'aire lliure.
Belén ha dit…
Un amigo mío se tuvo que ir sabiendolo, y lo preparó todo... se fue al Pirineo :)

Es buen sitio, piénsalo

Besicos
Anònim ha dit…
Vinc de un tanatori i tb he pensat el mateis, no vuic que me dugen alli.
Anònim ha dit…
Realment és una cosa que no hi sols pensar. Pot ser perquè la mort no és una cosa de la que parlem molt, quan no en tenim necesitats.
Però mai sabem quan ens pot tocar l'hora.
La família té una tomba de fa aaaaaaaanys i segurament les meves restes aniran allà. A un cementeri de Palma que és petit, familiar (si podem considerar així un lloc com aquest) i personal.
Però és cert que si no ho deixes escrit, una vegada mort, la feina i els mals de cap son d'els que s'hi queden. A mi, ja no m'afectarà massa !!!!!
miquelangel ha dit…
Soc el que ha sortit con anònim, abans d'aquest.
¡¡¡Quin trui !!!
Jordi ha dit…
A mi el tema ninxol no m'ha agradat mai, i mira que no m'espanten els cementiris, el de la familia es ben tranquil però vaig passar per l'etapa cendres al riu o al mar però actualment (no se si canviarè d'opinió) he decidit que el millor homenatge al que crec és que el dia que l'anima declari la independència del cos aquest vagi cedit a la ciència ja que no li veig millor profit. Això si sobretot res de funerals religiosos això si que es innegociable.
Deric ha dit…
Belén, saberlo te puede dar tranquilidad pero yo prefiero no saberlo.

Landsbury, a que no?

Miquel Àngel, jo és que no vull un macrocementiri. Ja puc dir que després faran el que voldran i com jo no podré protestar...

Jordi, tampoc em fa gracia que em desquartitzin com un vedell.
Giorgio Grappa ha dit…
M'agrada la teva eleció, Déric, és molt bonica.

Jo sempre he pensat que m'agradaria que els amics llencessin les meves cendres des del punt més alt del Penyagolosa, el cim emblemàtic del País Valencià, i pels mateixos motius que tu.

Però, oi que no hi tenim pressa? ;-)