diumenge, 1 de novembre de 2009

Lost

No, no es tracta de la sèrie Perdidos, de la qual no he vist ni un sol capítol.


Mercat del peix, Venècia. Photo by Deric

Avui he esborrat el text d'aquesta entrada perquè he sentit que els problemes que tenim i que, de vegades, creiem que són la cosa més important del món (si més no per a nosaltres), són insignificants davant de l'estupidesa i la crueltat humana.



17 comentaris:

Striper ha dit...

Jo crec que trobaras un bion raig de sol..

lisebe ha dit...

Tens molta rao Deric, la estupidessa humana ens persegueix per a tothom.. davant els problemes que ens envoltan els nostres propis son insignificants..!

Però tan sols ens queda la confiança que es la germana bessona de la esperança oi??

Petons amic i que acabis de passar un bon dia de Tos els Sants.

PD.- Per cert aquí a Piera tenim dos dies de absoluta boira , se sembla la foto que has posat..

Nyc ha dit...

Muchas veces me pregunto cómo hemos podido sobrevivir como especie haciendo las cosas que hacemos y la verdad es que no encuentro explicación

Joana ha dit...

Un dia de Tors Sants melancòlic, almenys per mi i aquesta primavera que no deixa respirar la tardor...

XeXu ha dit...

Penso que potser no podem fer gran cosa per arreglar l'estupidesa imperant, i els mals generals que hi ha, amb les nostres petites finestres és millor parlar dels nostres problemes més domèstics, pels quals potser algú sí que et podria aconsellar. Per cert, la foto és preciosa.

Lansbury ha dit...

Que bonico, m'encanta la foto. Un besazo

Eva ha dit...

M'encanta la foto... Això si, la estupidesa i la crueltat humana guanyen terreny cada dia...
Salut!!!

Sufur ha dit...

La foto es preciosa... En momentos así, yo lo que intento es fijarme en cosas como la belleza de la foto, el placer sencillo del croissant y el café del desayuno que tú mismo comentabas hace poco... me suele ayudar. Un beso

Eli ha dit...

Tienes toda la razón!
Te dejo un gran abrazo.

rits ha dit...

i perquè no podem fer-hi res i sempre acabem oblidant la crueltat humana per només pensar en els nostres "importants" problemes? mai trobo resposta.

la foto, com t'han dit, espectacular.

elur ha dit...

bé... tot és molt relatiu. Si de cas et deixo una abraçada ben forta!

estrip ha dit...

ja ho pots ben dir!

Met ha dit...

Una bona manera de combatre l'estupidesa és publicant el que tenies pensat... així obligues a pensar i reflexionar els qui et llegim.

Hi ha molñta gent que vol una societat estúpida i ignorant, sense capacitat sinèrgica per avançar i superar la foscor de la ment.

Publica el que tenies pensat, de fet aquest és el teu blog i aquí l'important és el que et passa a tu!

Josep ( abans Anònim ) ha dit...

Es interessant d' observar que l' element que "predomina" en els teus dos darrers posts és la boira . Una boira que equival a no poder / no voler veure un futur més enllà del qui hi ha fins als primers arbres . Qué ha passat que et sentis així ? Qué et fa sentir sol ?

Hi ha entre les meves relectures anuals un bellíssim conte de fantasmes de Hugh Walpole que es diu "El pequeño fantasma" . El podeu trobar al llibre "La noche de todos los santos" , de Valdemar Editorial . Huhg Walpole , amic i conegut bibliòfil i bibliotecari homosexual del cercle d' amistats de Virgínia Wolf , no va ser mai un escriptor de primera línea , però sols per un conte que quatre gats hem sabut valorar , és al firmament de les meves emocions . Vull compartir-ne un mos amb vosaltres , amb permís d' en Dèric ;

"De pronto , me sentí harto de todo aquello , me retiré a mi cuarto , encendí una vela y cerré la puerta con llave. Apenas me había sentado en la silla , noté que mi amiguita había llegado . Estaba de pié junto a la cama, mirándome , con los ojos llenos de terror . Nunca he visto a nadie tant asustado . Su pequeño pecho jadeaba bajo el vestido plateado , el pelo claro le caía sobre los hombros , las manitas se retorcían . Justo mientras la estaba viendo , se oyeron fuertes golpes en la puerta , muchas voces gritaron para que les dejara pasar , una auténtica babel de ruido y risas . La pequeña figura se movió , y entonces - ¿ cómo puedo transmitir la impresión ?- fui consciente de tener algo que proteger y consolar . No veía nada , fisicamente no sentía nada , y sin embargo murmuré :
- Vamos , vamos , tranquila . No entrarán . Yo me aseguraré de que nadie te toque . Lo comprendo . Lo comprendo .
No sé durante cuanto tiempo permanecí así sentado. Los ruidos se extinguieron , las voces murmuraron a intervalos y luego quedaron en silencio . La casa dormía . Creo que permanecí allí durante toda la noche ,consolando y sintiéndome consolado .
Ahora supongo - pero ¿cuánto de aquello puede no ser imaginación ?-que sabía que la niña amaba la casa . Que se había quedado todo el tiempo posible , hasta que por fin fué expulsada , y que aquello era su despedida , no sólo de mi , sinó para todo lo que amaba más en este mundo y el otro .
No lo sé ... no podría jurar nada . De lo que estoy seguro es de que lo que sentía por haber perdido a mi amigo me fué arrebatado aquella noche y desde entonces no ha vuelto nunca . ¿Acaso me convencí de que la compañía de aquella presencia también incluía a mi amigo ? Una vez más , no lo sé . Pero de una cosa sí estoy seguro ahora , que si el amor es lo bastante fuerte , la muerte física no puede destruirlo , y por muy vulgar que eso pueda sonar a oídos de otros , deja de ser vulgar cuando uno lo ha descubierto a través de su propia experiencia .
Aquel momento en el cuarto iluminado por el fuego , cuando sentí aquel corazón espiritual latiendo al unísono con el mío , es y siempre será suficiente para mi ."


Qui és el fantasma , el mort o el viu ? El que pertany a aquest món o el que ja hauria de ser-ne fora d' ell ?
Us deixo la pregunta a l' aire .

Deric ha dit...

JOSEP (Abans anònim), tens raó en el primer paràgraf.
Buscaré el conte i gràcies per compartir-lo amb nosaltres.

bajoqueta ha dit...

Una foto genial.

Mira, el que has escrit m'ha recordat a una cita d'un llibre que vaig copiar ahir i que em va agradar molt per què crec que molta gent ens hem sentit així.

"L'autèntic consol és que la història del món és tan plena de dolor, que els meus patiments per força han de quedar en segon terme, com la cendra al voltant d'una foguera. Si dic això és perquè voldria creure que és cert. Però quan ens trobem en el moment àlgid del nostre sofriment, podem arribar a pensar que el nostre dolor pot omplir el món. Però això és només una il·lusió"
Sebastian Barry al llibre de "L'escriptura secreta".

begusa ha dit...

jo tampoc he vist ni un sol capítol... i seguisc viva...