dilluns, 20 de juliol de 2009

La plaça dels apòstols



Un dels primers llocs que vaig descobrir en arribar a Girona va ser la plaça dels apòstols. Tot just feia pocs dies que hi vivia i havia anat al barri vell per conèixer una mica més la ciutat que m’acollia i, com un turista més, vaig recórrer els carrers estrets i costeruts, plens d’història i vivències, que no vida perquè en aquells anys Girona encara era una ciutat grisa i trista.

Vaig pujar les escales de la catedral amb la vista fixa en la façana del temple, girant-me en cada replà per admirar les cases senyorials de pedra de la plaça i dels voltants i em preguntava el per què d’aquelles estranyes balconades que no servien per gaire res, quin ús pensaven donar-los els seus constructors sense acabar de trobar una resposta.



Quan vaig arribar a dalt de tot no em venia de gust entrar a l’església, preferia contemplar el paisatge: les teulades vermelloses de les cases, els arbres de la Devesa, el sinuós caminar del Ter escàs d’aigua i, més enllà, les muntanyes, el Far, el Rocacorba, el Montseny i el pic nevat del Canigó.

S’hi estava bé allà. La ciutat prenia colors i semblava aturada en el temps. Llavors la vaig descobrir. Vaig envoltar el temple per admirar de prop el pesat campanar quan em vaig trobar, de sobte, en una estranya plaça de pedres antigues i llises emmarcada per un costat per la catedral, per l’altre per l’edifici noble del Museu d’Art, pel tercer costat per la forta pujada d’un carrer i finalment, pel quart cantó, per una barana de pedra resseguida per un banc també de pedra que forma una terrassa des d’on veus, a força alçada, el carrer que va pujant lentament, cansat.



El que em va sorprendre més va ser el pou que hi ha al bell mig de la plaça. M’hi vaig seure al banc, observant-lo: és un pou també de pedra – com gairebé tota la ciutat – petit, sobre dos esglaons, amb una tapa de ferro i un braç també de ferro que s’aixeca per vigilar el seu interior. Què hi feia un pou al cim d’un turó? Necessitarien una corda molt llarga per arribar a l’aigua! No ho entenia. Després descobriria que la plaça estava construïda sobre una cisterna.

Però el que sí vaig entendre va ser que aquell era un lloc especial, m’hi trobava bé i podia estar-m’hi hores assegut al banc mirant el pou, les gavines sobrevolant el campanar, els turistes despistats fent fotos abans d’entrar a la catedral o altre gent com jo que hi anava a passar les hores en un indret tranquil i agradable.

Ara ja no hi vaig tant, però sempre que ho faig, m’assec en el banc una estona a recordar vells temps.

10 comentaris:

Marta ha dit...

Deric
ostres aquet ha sigut el meu paisatge durant els quinze dias que he treballat al peu de las gargolas, al costat d'on hi ha el cotxe vermell....quins dias mes bonics, he disfrutat com una enana.
petonets per tu

Ferran ha dit...

Girona és taaan bonica! Tota ella, tota la que es pot veure i disfrutar des de les escales que pugen a la catedral, els ponts que travessen l'Onyar i els carrers que foraden el Call. Girona em sembla, de debò, preciosa!

Deric ha dit...

Marta, al final no vaig poder anar al mercat i em va saber molt de greu perquè cada any hi vaig!

(les fotos tenen uns quants anys)

Ferran, a mi em va costar que la ciutat m'atrapés però un cop ho ha fet... m'encanta!

Belén ha dit...

Hace unos años, me leí Los Cipreses No creen en Dios de Gironella, ambientada en la ciudad de Gerona (bueno, me leí los tres volúmenes), ese mismo verano fui con mis padres de excursión y me quedé maravillada, mi imaginación no hacía para nada justicia con lo que veía en la plaza de la catedral :)

Besicos

òscar ha dit...

passejar pels carrers de girona és un plaer que miro d'obsequiar-me, al menys, un cop l'any.

Lansbury ha dit...

Jo recorde que de molt xicoteta sempre que anava al centre de Valencia amb ma mare hem feia el mateis xantaje emocional, anirem a la plaça dels coloms, (la plaça de la verge) i la xiqueta es callava i no deia res fins que descobria que no anavem sempre ajjaja. El post es genial quasi podria dir que jo tb he estat en eixa plaça. Un abraç

Leyre ha dit...

Uf, Girona.
Vaig estar-hi amb uns amics un cap de setmana i...vaig quedar enamorada.
M'agradaria molt viure allà quan sigui més gran. Un lloc maquísim.
A Barcelona no s'hi està malament per això ja,ja
Petons!
Leyre

menta fresca ha dit...

Tenir-la al costat de casa i no anar-hi no té perdó.
Sempre hi trobava un moment per arrivar-hi, fins i tot tant sols per sopar.
La plaça que descrius és especial, molt especial.
I quin gos més maco tenies!

jordicine ha dit...

És una plaça preciosa, com tot Girona. Una abráçada, DERIC.

Anònim ha dit...

Your blog keeps getting better and better! Your older articles are not as good as newer ones you have a lot more creativity and originality now keep it up!