Cròniques de Pasaia - Donibane 3



A l'entrada de la badia hi ha dos llums nàutics, un a cada costat, per guiar els vaixells que entren. El nostre és vermell, el del costat de San Pedro, verd, i en aquella banda també tenen, però, un autèntic far blanc al cim d'una cinglera.

Al llarg de tota l'entrada del mar, hi ha més llums d'aquests vermells situats estratègicament a cada corba o per indicar la presència de roques i la costa.



La badia és molt tancada i està protegida per muntanyes, la més alta de la qual, el Jaizkibel, té 540 m i que neix (o acaba, segons es miri) directament del mar, escarpat, sense concessions, només en un lloc molt petit fa un regal als habitants de Pasaia en forma de platja molt petita que es veuen obligats a protegir amb roques perquè la marea no s'endugui la sorra cada vegada que puja o baixa.

Sobrevolant aquestes muntanyes que franquegen l'entrada del mar com esfinxs que volen protegir la terra, les gavines criden entre elles com una mena de concert desesperat cercant menjar o, qui sap, si acomiadant el dia i el sol que ja es pon.



La natura és salvatge, verda, roques i petits rierols que surten de la mateixa muntanya per anar a morir directament al mar saltant des de les roques o obrint-se camí a través d'elles.



Les restes d'una fortalesa, de la qual només queda el contrafort d'una part de mur, es planta al mig del camí obrint-se les entranyes amb un arc petit per deixar-nos passar com una gràcia.



El camí de ronda és el passeig natural dels habitants d'aquesta terra. Aquí les famílies aprofiten per passejar plegades, les parelles per festejar en els bancs discrets mirant al mar i els esportistes per suar les samarretes i posar fortes les cames i el cos musculós de cara a la pròxima competició de rem.



Davant de la muralla, a l'altre costat, un vaixell rovellat dorm el son dels eterns, oblidat en un moll inservible com un monument a la deixadesa humana, a la falta de respecte al medi ambient.



Mentrestant, una barca de vigilància marítima entra a la badia lentament trencant l'aigua amb força, guiant un gran mercant que enfila camí del port per descarregar els seus productes exòtics que es distribuiran per tot el país.


Fotos by F. Mayol

Comentaris

Júlia ha dit…
Apa, que bé vius. Vaig ser a Girona a un concert i et vaig veure i llegir al Diari.
Funcionario's blog ha dit…
Joder, qué envidia (de la mala, claro). Supongo que estarás encantado, porque Girona, cuando estuve allí, no me pareció nada bonita (si acaso, sus gentes, que me encontré con un tal Pacum de Girondam que no veas lo campeón que era).

Un saludo.
òscar ha dit…
et faig amb una mica més de fresqueta que la que fa per catalunya. com es deu dir "enveja" en euskera?
Striper ha dit…
Noi t'ho pases be disfruta i gaudeix. Una abraçada.
Anònim ha dit…
Una vegada mes, PRECIOSES FOTOGRAFIES. Un bes
Sergi ha dit…
Sembla que t'hagin contractat els d'Euskadi des de l'aire!! Unes fotos i uns paisatges preciosos.
Toy folloso ha dit…
Té molta història aquest poble i el de l´altre costat.
Mira els balcons.
Fes que t´ho expliqui un nadiu, Keler en mà.
Jo vaig tenir aquesta sort...
Jordicine ha dit…
Bona crònica. T'hi hauries de dedicar. Una abraçada!
lisebe ha dit…
Quina xulada!! he llegit la crónica d'abans que en faltava, i en sembla que es un lloc a més de tranquil.let molt famil.liar, res a veure de quan vaig estar visquen a Bermeo per cert.
Aprofita noi i gaudeix d'aquest moments.
Petonets amic meu
I a sobre amb la música i tot! A que el Pais Vasc enamora? té un no sé que...