diumenge, 25 de gener de 2009

La insostenible lleugeresa del ser


Photo: www.ojodigital.com

Fa dies que no em puc treure el títol d'aquest magnífic llibre d'en Milan Kundera del cap i penso que, potser, és hora de dedicar-li una relectura. Quan el vaig llegir per primer cop, ja fa anys, em va encantar i, si no ho heu fet encara, us recomano ferventment la seva lectura.

Però no és pel llibre en si que em ve el títol contínuament, sinó pel títol en si mateix, pel que significa "la insostenible" (insoportable, en castella), "lleugeresa del ser", fragilitat de l'èsser humà. Sí, és per aquesta fragilitat que de vegades es fa tant insuportable, tant insostenible, que el tinc tant present. I més encara quan persones del teu voltant no poden fer front a aquesta fragilitat i es trenquen i desapareixen.

No puc evitar de pensar en els morts de la meva vida (sí, ja sé que és un pensament macabre) però, si faig un cop d'ull enrera, en veig masses i alguns en molt poc temps de diferència. No els enumenaré tots aquí, no en tinc ganes, i menys a aquestes hores d'un diumenge al matí d'insomni.

Però sí que és cert que, tant la mort com les malaties, et fan adonar d'aquesta lleugeresa, que la vida és massa bonica i curta per perdre-la amb futilitats absurdes i que cal aprofitar intensament cada moment, perquè és inrrepetible i un cop escapat, mai més el podrem recuperar i si no l'aprofitem, què ens queda? No res.

30 comentaris:

Striper ha dit...

Aquest es un clasic dels que mereixen relectura de tant en tant. Bon dia.

Júlia ha dit...

No recordo massa el llibre, a mi em va agradar encara que Benet i Jornet el va titllar en una ocasió de 'la insostenible pesadesa del plom'. El que és cert és que el títol és molt bo, l'haurem de rellegir.

jordicine ha dit...

Jo no me'ls he pogut treure del cap mai. Empat a un. El llibre, en el seu dia, no el vaig llegir. El tinc pendent. Una abraçada, DERIC.

Rita ha dit...

El vaig llegir fa molts anys. En recordo poc, però sí que em va agradar. És cert, però, que el títol no s'oblida mai. Li haurem de fer una rellegida...
Bon diumenge!

Nacho Hevia ha dit...

la absència dels nostres que ens miran constantment enriqueix la nostra malgrat sigui igual de fràgil que sempre...
una fota abraçada...

Ferran ha dit...

Jo sí recordo perfectament el llibre perquè és un dels meus "clàssics". És boníssim i, ara que ho dius, mereix realment una relectura.

És curiós llevar-me i trobar-me amb aquest post teu, Deric. Quan vaig ficar-me al llit, ahir, ho vaig fer amb pensaments al voltant de la nostra absoluta fragilitat. Vaig anar a veure la pel·li d'en Harvey Milk (de la que faré un post; em va impressionar, de bona) i pensava com n'és de fàcil que tot s'acabi, en segons.

És obvi que cada segon que vivim és un regal.

Bon diumenge.

Deric ha dit...

STRIPER, i tant que sí.

JÚLIA, em sorprèn el comentari d'en Benet i Jornet, és un llibre excel·lent.

JORDICINE, te'l recomano.

RITA, és cert, és un d'aquells títols colpidors que passaran a la història.

NACHO, em passa amb el meu pare: sé que està en algun lloc de l'univers cuidant de mi.

FERRAN, potser és que jo també vaig veure aquesta peli i per això teníem els mateixos sentiments...

XeXu ha dit...

Aquest és un llibre que sempre m'ha atret, però que mai m'he plantejat llegir realment. Ara acabo d'agafar un paperet que tinc aquí a prop i he escrit el títol i autor. A veure si em vaig apuntant els llibres que la gent recomana per aquí (els que m'atreguin) per saber quins han de ser els següents objectius després de la llarga llista que tinc. Ja no estic per recordar tot el que llegeixo.

És molt interessant el que comentes, la vida s'ha d'aprofitar, però com tantes altres coses no en prenem consciència fins molt tard, i probablement ens hem perdut coses ja. Ara que, sempre n'hi ha per fer, és clar. Però ens en solem adonar per motius com els que dius, morts al nostre voltant, o d'altres no tan tristos, però que ens generen angoixa igualment, perquè ens adonem que anem tard. Potser és per això que arribem a aquesta conclusió, la de que cal aprofitar el temps, quan ens comencem a veure grans, no volem que la vida se'ns escoli, i llavors comencen les presses.

Jesús M. Tibau ha dit...

el llibre és magnífic i la vida, curta.

nimue ha dit...

el llibre em va costar molt de llegir en el seu moment però pense que potser era massa jove per entendre'l. Seria qüestió de rellegir-lo a veure...
El títol és magnífic, això sí. I una pena que ens adonem de la fragilitat i la lleugeresa quan patim pèrdues i desgràcies.

Déjà vie ha dit...

carpe diem, doncs.
El tinc a casa, encara no l'he llegit.

eudald ha dit...

òstia, Deric!
per a mi és un d'aquells llibres que podria anomenar "maleïts"... Perquè`mira que l'he començat vegades, el trobo interessant, però, no em demanis perquè.... acabo deixant-lo a mitges! Potser és que sóc un mal lector, potser és que sempre que el vull tornar a reemprendre trobo alguna romaguera que em distreu, no ho sé... Molt probablement la culpa la tingui aquesta lleugeresa de la meva manera de ser!
A veure aviam si m'hi poso i aconsegueixo acabar-lo!

bajoqueta ha dit...

Ho he intentat 2 o 3 vegades i no hi ha manera... M'he fixat que tu i jo tenim gustos diferents de vegades. Però ho intentaré un altre cop.
Jo també he recordat este finde als que no estan... sobretot als meus avis. Però la vida és així, tot pot canviar en qüestió de segons. Encara així, sabent això,no és fàcil viure al màxim.

Lansbury ha dit...

quanta rao, ami això hem va passar a tots sants... ani al cementeri con el 90% dels espanyols i cop i pronte al del meu poble trovi a gent coneguda per mi, no per els meus pares, no per mi, companys meus a l'escola tinc 26 anys i ja tinc gent alla... hem va fer pensar. Un bes d'anim

Joana ha dit...

DEu ser el temps o l'hivern que ens fa pensar amb el temps figisser i amb la gent estimada que hem perdut...
El llibre no l'he llegit però apuntat està. gràcies1

LLuNa ha dit...

Me l'apunto perquè no l'he llegit. El teu escrit m'ha fet pensar en la gent que s'ha quedat enrere. Sempre fa mal això, i sempre en són massa. Massa gent, massa mort. I la vida massa curta, per nosaltres però sobretot per els que ja no hi són i han marxat joves.

Una abraçada :)

kweilan ha dit...

jo també el vaig llegir fa temps. Les morts dels nostres ens acompanyen sempre. I els que ja no hi són, estan dins nostre igual. Com diu la LLuNa, pels que ja no hi són i han marxat joves.

Bolero ha dit...

Un text molt bonic i pel que fa la mort et recomano El libro del alma.

Kyara ha dit...

aquest llibre em va encantar....

Deric ha dit...

XEXU, has de llegir sempre el que et vingui de gust. Jo no vull fer-me gran per apreciar-ho.

JESUS, certament.

NIMUE, estic segur que a tu t'encantarà la història de la Teresa.

DEJA VU, carpe diem, mai més ben dit!

EUDALD ;) si no has pogut amb ell, no hi tornis, és que no és per a tu.

BAJOQUETA, és cert, no és fàcil viure al màxim, ens oblidem perquè no tenim temps per pensar-hi.

LANSBURY, et feia més gran de 26, més aviat 62!!! ;) Bromes a part, és terrible quan els que marxen són de la teva edat o més joves.

JOANA, potser sí que és el fred, els dies grisos.

LLUNA, sempre són masses.

KWEILAN, crec que també és bo no oblidar-los perquè així continuen exisitint, ara em ve al cap aquell títol de pel·licula "Quien hablará de nosotras cuando hayamos muerto?" resposta: hem de ser nosaltres.

BOLERO, ais, és que jo, llibres sobre la mort, doncs no sé, em fa yuyu.

KYARA, és tan bonic i no em preguntis per què...

Josep Lluís ha dit...

El tinc i no l'he llegit mai, està al prestatge de demà's... haurà de passar a la d'avui's.

Montse ha dit...

Bon llibre, una mica plom, no?

guapo, tens un meme al meu blog!

petonet!

Lupus Minor ha dit...

He tornat i
tinc gana.

Em convides a sopar?

Deric ha dit...

JOSEP LLUIS, jo també tinc aquests 2 prestatges!

MONTSE, plom? gens ni mica! Ara em miraré el meme però no sé quan tindré temps de fer-lo.

LUPUS, ja saps que sempre tens la porta de casa meva oberta per a tu! M'alegro molt que hagis tornat a la vida!

SCL ha dit...

Good morning to you Deric and greetings from Plymouth UK

Travelling around the blogosphere always throws up interesting reading – yours is no exception ! I love the fact that you can see what other people write about and do on a day to day basis all around the world. It makes the world smaller and more like a village to my mind.

So - why am I contacting you like this ?

In a somewhat random act of artistic interaction – I came across your blog today. If you have a look at mine – I have placed a link on it for your site – for a month or so on my blog-roll - under “My Dog Has Eaten These Blogs from the UK and the rest of the world and Says Yum Yum” scroll down and you’ll find it – I have regular visitors from 69 countries (and counting) and 74 regular followers at present – again from all over the world - from Argentina via the USA to Indonesia – so if you like the idea of lots more people from all corners of the globe paying your blog a visit – come and join – especially if you would like more people to read about your life in Andorra.

In return all I would like is a link somewhere on your site if possible – I’ll leave that up to you.

Have a look and see what you think.

By the way - if you want to print out any of my images - feel free - some are quite nice ( I hope) – just tell your friends and acquaintances where you found them.

Hope you find my site interesting as well.

Best wishes from my bit of Plymouth UK!

(Steve Clement-Large : My Dog Ate Art )

“PROBABLY THE BEST ART BLOG IN PLYMOUTH”

Jordi ha dit...

Potser és la pluja i el fred potser és una casualitat col.lectiva que avui sigui undia on trobar a faltar mes que mai a tothom que ha format part de la meva vida i que injustament tant aviat, tant que els necessitaria, han marxat. En dies aixì m¡enfado amb la existència per ser tant aleatoriament cruel. Tindre en compte la teva recomanació.
Gràcies per escriure el teu blog.

Jordi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Deric ha dit...

SCL I see you! Thanks for interesting with my blog!

JORDI gràcies a tu per visitar-lo i deixar el teu comentari.

menta fresca ha dit...

et pots creure que juraria que vaig deixar un comentari sobre els essers que ens han deixat i el que no moren mai mentre els portem en el nostre record?
I quan dic portar no dic arrosegar amb pes, sino precisment amb la lleugeresa del nostre pensament en vers ells...