dissabte, 18 d’octubre de 2008

Turquia, dia 7 i 8

Avui hem fet l'excursió organitzada. Anàvem en un petit shuttle de 15 places que semblava una petita ONU: hi havia dues parells d'Austràlia, dos nois d'Estats Units, una francesa, dues espanyoles de Galícia, un japonès, un coreà i dos matrimonis més anglesos o americans. Com gairebé tots eren anglesos, la guia parlava en anglès i m'he cansat molt per l'esforç d'haver d'estar pendent contínuament del que deia per no perdrem res o despistar-me a l'hora de quedar en l'hora i lloc i poder parlar amb els companys d'excursió. És esgotador haver d'estar pendent de cada paraula per no perdre el fil del discurs.

Hem visitat la ciutat subterrània de Derinkuyu. És una ciutat enorme on vivia la gent en temps de guerra i que tancaven hermèticament sense possibilitat d'obrir-se des de l'exterior, podien viure 10 mil persones allà, a una profunditat que va dels 40 als 80 metres en varis nivells i on hi havia església, escola, vivendes, graners, sales comuns, etc. La veritat és que és impressionant i una mica claustrofòbica perquè s'ha d'entrar per llargs túnels d'un metre d'alt i estrets que només permeten el pas d'una persona.


Ciutat de Derinkuyu. Photo by Frederic Mayol ©

(...)El monestir de Seline és interessantíssim, tot i visitar-lo sota la pluja però que no ha impedit copsar la grandesa d'aquest monestir excavat a la roca aprofitant coves i galeries. De fora no, perquè no hi ha cap tipus de decoració, però un cop ets a dins ben bé podria semblar-se que ets a Petra, Jordània.


Monestir de Seline. Photo by Frederic Mayol ©

Hem fet migues amb el japonès, un estudiant universitari que porta viatjant 5 mesos i encara li queden 2 més per anar a Bulgària i arribar-se fins Barcelona i Madrid.

Quan hem tornat a Göreme ja no hem fet gaire res més, a part de comprar el bitllet d'autobus cap a Pamukkale per demà al vespre, sopar en el mateix lloc que ahir, fer algunes compres i passejar una mica perquè ja havia deixat de ploure.

Dia 8

El museu de Göreme a l'aire lliure és molt interessant pel paisatge i per les esglésies amb frescos que es poden visitar. Tota la zona funcionava com un monestir on diversos grups de monjos tenien la seva església, el seu refectori, cuina, magatzems i habitacions, sembla ser que s'ajuntaven en grups de 50 monjos. El problema més gran que té aquest museu són els ramats de turistes que van en grup organitzat i obstaculitzen les entrades i sortides de les esglésies més importants i amb frescos més interessants.


Göreme, museu. Photo by Frederic Mayol ©

Al sortir del museu hem fet una mica de trekking per diferents valls: Sword Valley no és gaire gran però és molt interessant per les formes que agafen les roques i perquè hi ha una zona que és com un poblat, són diferents xemeneies situades en cercle amb coves que havien estat habitades, també hi ha un parell o tres d'esglésies que encara tenen rastres de frescos amb pintures interessants que estan allà abandonades i que si no es preserven, es perdran sense remei. Algunes de les zones d'habitació també tenen restes de pintura, sobretot de figures geomètriques resseguint finestres i portes, algunes en color vermell, d'altres en blanc i negre. És una petita vall fantàstica amb restes i formacions espectaculars. M'ha encantat.


Sword Valley. Photo by Frederic Mayol ©

Zime Valley passa per un riu al mig de formacions rocoses bastant altes. Després de caminar una estona hem vist una cova a dalt de la paret de roca per on es pujava per una escala de mà de ferro i m'hi he enfilat. No era cap església, tot i que també tenia algunes pintures, era més aviat com un refugi amb túnels que s'endinsaven cap a l'interior de la muntanya i que no he fet pel perill que comporta i perquè no portava cap llanterna. Aquests túnels es podien tancar hermèticament, com la ciutat subterrània, amb una gran roca circular que encaixava amb la paret. M'he ficat una mica, no gaire i he trobat un túnel que acabava a un parell de metres de terra en una mena de forat al terra del túnel i he saltat sense pensar gaire en què em podria fer mal, he caigut bé però he anat a petar de cul a terra sobre un matoll que per sort no era d'aquests d'espines que tan abunden per la regió.

Hem canviat de vall tirant pel dret per no haver de tornar a la carretera principal i hem hagut d'escalar una mica, cosa que ha estat més difícil que no ens pensàvem perquè el terra era molt tou i ens enfonsàvem i se m'han mig trencat les sabates.

Però ha valgut la pena perquè la següent era la Love Valley, dita així per les formes fàl·liques de les roques. En total hem caminat gairebé 5 hores.

Love Valley. Photo by Frederic Mayol ©

Al vespre hem anat a buscar l'autobus per anar cap a Pamukkale. Tenim per davant tota una altra llarga nit d'autobus.

8 comentaris:

estrip ha dit...

uns grans dies el 7 i el 8. Et devies comprar unes sabates noves després no?

Deric ha dit...

Estrip, doncs mira, sí, a Istanbul, però les trencades van tornar a Girona.

Cristina ha dit...

Mmmm, interessant. El meu record no és tan maco. Després de viatjar des de Istanbul tota la nit fins a la Capadòcia i punxar-se la roba del bus vam caminar unes quantes hores amb unes tristes sandàlies perque no vam tenir temps ni d´obrir la maleta per buscar un altre calçat.
Per cert, quines fotos tan maques!!!

Deric ha dit...

Cristina, a nosaltres el bus ens va deixar penjats i vam haver d'esperar que vingués un altre a recollir-nos mentre un pelma ens volia vendre excursions... però en els viatges, fins i tot el més dolent, es converteix en una anècdota divertida amb el temps.

Striper ha dit...

Tot plegat es impresionant, quinviatge nano.

Cristina ha dit...

En això tens raó perquè després de tot vam riure molt amb tot plegat. A la tornada a Istanbul i amb un bus diferent també es va punxar la roda. Increïble però cert!

Jesús M. Tibau ha dit...

bon viatge, sí senyor

Deric ha dit...

Cristina, estàs segur que no et vas deixar alguna cosa pel camí dels 2 autobusos??? Jo en vaig agafar varios i a cap se li va punxar!