Turquia, dia 5 i 6

Per fer un recorregut pel Bòsfor el millor és agafar el transport públic fins a Anadolu Kavagi que passa pels pobles més emblemàtics. És un ferry de línia que aprofiten els turistes perquè fa el recorregut complert i dura més i va més lluny que els recorreguts amb barques privades. Durant el trajecte es poden contemplar les mansions que encara queden de l'època otomana a la riba del Bòsfor, tot i que, de les mansions de fusta, ja en queda poca cosa o gairebé res a causa dels nombrosos incendis. Sí que hi ha, en canvi, els palaus dels sultans o dels diferents potentats que es van fer com a residències d'estiu. També es passa per algun poblet que és zona d'estiueig i on viuen gent de diners perquè es veuen unes cases espectaculars.


Antiga mansió de fusta del Bòsfor. Photo by Frederic Mayol ©

En arribar a Anadolu Kavagi has d'esperar unes tres hores fins que torna a sortir el ferry i pots aprofitar per pujar (una forta pendent) al castell i contemplar el lloc just on acaba el Bòsfor i comença el mar Negre, que de negre no té res, sinó d'un blau turquesa fosc. Les vistes són espectaculars. Però en el poble no hi ha gairebé res més a fer perquè és molt petit i de seguida està vist, per tant l'única opció que queda es ficar-se en un dels molts restaurants que hi ha, el que et sembli menys turístic, i dinar.


Entrada al mar Negre.
Photo by Frederic Mayol
©

Una cosa curiosa que he vist aquests dies són els gossos. Orhan Pamuk es queixava en el seu llibre que grups de gossos invadien la ciutat i del control que es va intentar fer i que no es va aconseguir. És cert. Es veuen molts gossos però sembla que els tenen censats: porten una espantosa i enorme una tira de plàstic, vermella o groga, amb un número grapada a l'orella, fan una mica de llàstima amb aquell tros de plàstic que li forada l'orella, segur que els molesta. M'hi he fixat que els gossos que passeja la gent, és a dir, els domèstics, (que no hi ha gaires), no porten aquesta marca.

Després del recorregut pel Bòsfor, com encara ens faltava un parell d'hores per anar a buscar l'autobus, hem aprofitat per visitar un altre cop el Gran Basar a donar un volt, mirar i no comprar res. El Gran Basar d'Istanbul és enorme, en el centre hi ha el que es coneix com el vell basar on l'estructura és de totxana, de passadissos estrets, nets i conservats, amb botiguetes de fusta, totes iguals, res a veure amb altres basar de països àrabs o, fins i tot, amb el Basar de les Espècies. La part més nova està decorada amb motius de geomètrics i florals de vius colors i és de carrers pavimentats, amples i agradable de passejar perquè els venedors no t'agobien.

Quan ha sigut l'hora hem anat a agafar l'autobus en una parada de busos que semblava un descampat al mig d'una carretera fosca i solitària i hem posat rumb a la Capadòcia o com diuen aquí Kapadokia.

Dia 6

La nit passada a l'autobus ha estat terrible i no perquè hagi estat incòmode o perquè l'autocar fos vell, al contrari, és perquè ha estat molt llarga i pesada: hem sortit a les 8 del vespre i arribàvem a Nevsehir a les 8 del matí i a sobre hem hagut de canviar de bus i mentre esperàvem ens han volgut vendre, tant sí com no, unes excursions per la Capadòcia que finalment, per sort, hem pogut rebutjar.

Al final hem arribat a destí, a Göreme, cap a les 10 del matí i el primer que hem fet ha estat buscar habitació, que ha estat fàcil i hem trobat una pensió agradable, la Bed Rock, i hem pres una reparadora dutxa.

Quan ja estàvem frescos, canviats i refets, hem sortit a fer un volt pel poble de Göreme que és fantàstic: està en plena Capadòcia, al vell mig i tot ell està envoltat de les famoses xemeneies. Està com en una vall i solcat de xemeneies que ara, en la seva majoria, són pensions i hotels. És un poble turístic però en aquesta època de l'any és molt agradable. Sembla un poble d'un altre planeta amb totes aquestes immenses estructures de pedra habitades, també podria semblar un quadre surrealista d'un pintor sonat.


Göreme. Photo by Frederic Mayol ©

A la tarda hem llogat un cotxe i hem fet una molt interessant excursió per tots els pobles del voltant: hem vist paisatges fantàstics, esglésies en coves amb frescos magnífics, pobles d'una bellesa fantasmal, plens de xemeneies o xemeneies de les fades o fins tot unes estructures de roca de desenes de metres d'alt que es van servir com a castells.


Xemeneies de les fades. Photo by Frederic Mayol ©

A Turquia li falta molt encara per poder adonar-se de l'enorme potencial que té, no valoren el seu passat, el seu llegat històric. Per exemple, hem anat a la ciutat d'Avanos i allà es poden veure com les cases es fan aprofitant estructures de milers d'anys amb arcades i relleus. En altre poble, Urgüp, hi ha un acantilat ple de cases prehistòriques excavades a la roca i està abandonat, sense excavar, i ocupades per la gent més pobre de la ciutat. Quan vulguin recuperar el llegat històric amb un bon projecte arqueològic no es podrà perquè s'haurà perdut tot, no quedarà res, només els vestigis del que un dia hi va haver, i el problema en part és pel turisme insaciable però també per ells que no ho preserven com haurien de fer-ho.


Urgüp. Photo by Frederic Mayol ©

Comentaris

Striper ha dit…
Göreme sembla impresionant a la foto.
nimue ha dit…
que bonica deu ser la Capadòcia...

(i pobrets gossets marcats...)
Deric ha dit…
striper, ho és
nimue, t'encantaria