dilluns, 13 d’octubre de 2008

Turquia, dia 4

Al matí hem agafat un ferri pel Corn d'Or fins gairebé el final per visitar Eyüp, el tercer lloc més sagrat de l'islamisme, una mesquita on hi ha una sala on està enterrat l'adalid de Mahoma. Realment impressiona molt veure tanta gent passar per davant del taüt resant amb una devoció molt gran i com surten per la porta sense donar-li en cap moment l'esquena. Es respira un misticisme intens, tant que fins i tot tu mateix, sense saber qui era aquest senyor, et posaries a resar. Ningú no ens ha dit res i ens han deixat entrar sense cap problema però notes com et miren estranyats i comenten coses entre ells perquè, de fet, aquí no hi ha més turistes que nosaltres dos. També és curiós que gairebé tot són dones.


Dones a l'entrada d'Eyüp. Photo by Frederic Mayol ©
(...)

Més tard hem passejat pels barris de Fener i Balat, uns antics suburbis avui molt degradats i on encara es poden veure les autèntiques cases de fusta otomanes, avui en molt mal estat però encara habitades. En aquests barris hi ha l'església de Chora amb mosaics bizantins d'una gran bellesa i prop del mar hi ha una altra església feta tota de ferro que va ser fossa a Viena, desmuntada i traslladada a Istanbul on va ser muntada de nou. És un edifici tot curiós, de ferro ja rovellat.


Barri de Balat. Photo by Frederic Mayol ©

Fins a la tarda a darrera hora, no hem començat a vislumbrar l'amabilitat turca de que tan parla la gent. Fins ara ens havíem trobat males cares però no pel fet ser turistes, si no perquè sembla que quan entres a una botiga els molestes pel fet que els fas treballar. Quan hem comprat els bitllets de bus per anar a la Capadocia hem entrat primer en una agència de viatges que gairebé no ens han fotut ni cas i, tot i saber que el preu és el mateix a totes les agències, no els hi he volgut comprar i he marxat. A la segona ja ha estat una mica millor però tampoc per tirar coets. I això per no parlar de l'Oficina de Turisme on no fan cap esforç per ser amables i que entenguis la resposta a la pregunta que els hi has fet: et deixen anar la gran parrafada en el seu anglès amb accent turc que no hi ha qui entengui i es queden tan amples.
(...)

Per sopar hem anat als voltants de la Mesquita Blava on hi ha una gran fira de restaurants i xiringuitos varis on ofereixen menjar. Al capvespre, els restaurants de la fira i els jardins que l'envolten, comencen a omplir-se de gent. En els restaurants asseguts a les taules, amb els plats preparats i esperant. I a la gespa, grups de dones, d'homes i de jovent, fent el gran pícnic, escampant una gran quantitat de menjar per sobre d'una manta i esperant. Llavors cap a quarts de vuit, quan el sol ja es pon, sona el cant de l'Iman des de la mesquita anunciant que ja es pot menjar i tothom es tira desesperat al menjar i es fa un silenci gairebé absolut i llavors t'adones del xivarri que hi havia segons abans i mires la gent i els veus a tots menjant amb gana després d'haver passat un dia de desdejuni i ningú parla, tots estan concentrats amb el menjar. Poca estona després, amb l'estómac ple i els plats buits, torna el brogit de veus.


Fira del Ramazan. Photo by Frederic Mayol ©

2 comentaris:

Striper ha dit...

Una cronica apassionant igual que les altres . Bon Dia.

Deric ha dit...

gràcies