diumenge, 12 d’octubre de 2008

Turquia, dia 3

El dia s'ha llevat núvol però cap al migdia s'ha aixecat bé, ha sortit el sol i ha fet calor, però menys que ahir.

El matí l'hem passat el palau de Topkapi, l'antiga residència dels sultans otomans. És un palau enorme. Està format per un conjunt d'edificis contruits en diferents èpoques i per diferents sultans i cada un d'ells tenia una funció pròpia, com per exemple, l'Harem, la zona de recepció, els jardins públics o la residència privada del sultà on ningú hi podia tenir accés més que ell i pocs més. Val molt la pena de visitar per la sumtuositat, el luxe, els jardins, els rajols i les obres d'art, així com la part museística on es conserven peces de gran valor.


Palau Topkapi. Photo by Frederic Mayol ©

Quan hem sortit del palau ja era migdia i hem anat a dinar. He menjat sopa de llenties, boníssima.

Després hem anat al barri de Taksim, a l'altre costat del Corn d'Or, encara part europea i moderna. De la plaça Taksim hem anat baixant a peu per Istiklal Caddesi, un dels carrers comercials més importants de la ciutat i per on encara circula un tramvia de fusta antic. En aquest carrer podem trobar les millors botigues de la ciutat i la vida turca diària, hi ha pocs turistes.


Istiklal Caddesi. Photo by Frederic Mayol ©

Abans d'arribar al mar, hem parat a veure la Torre Gàlata, un dels pocs restes que queden de la muralla dels genovesos. No sembla gaire alta però un cop ets a dalt de tot impressiona molt: hi ha un balconet molt estret que dóna la volta a la torre i té una barana bastant baixa. Total que he pagat per pujar i no he pogut sortir al balcó perquè només de posar el peu a fora m'ha entrat un vertígen terrible, em feia ben bé l'efecte que havía de caure. M'he perdut una panoràmica impressionant de 360º a Istanbul. En fi, coses de la por.


Torre Gàlata. Photo by Frederic Mayol ©

A la torre hem tingut un moment de tensió quan una dona (no diré de quina comunitat autònoma espanyola) ens ha preguntat si érem espanyols, li hem contestat que catalans i ella, tota ofesa, ha dit: "doncs, això, espanyols". El que menys ganes tenia en aquell moment que estava pendent de si sortia al balcó o no, era embrancar-me amb una discusió nacionalista amb una dona espanyolista al mig d'Istanbul.

(...)Estem cansats, Istanbul és una ciutat immensa, plena de turons, de pujades i baixades, i la fem tota caminant, podríem agafar l'autobus o el tramvia, un taxi, un dolmus o fins i tot el metro, que hi ha, però caminar, trepitjat tots i cada un dels carrers és la millor manera de conèixer una ciutat.

A la nit ha començat a fer molt de vent, llampegar i ploure amb força, hem tingut sort que quan ha començat ja érem molt a prop de l'hotel i ens hem mullat molt poc. És emprenyat però millor que faci fred i plogui a la nit que no de dies.

4 comentaris:

Striper ha dit...

Interesant i amena cronica i bones fotos.

Anònim ha dit...

A sobre, la senyora ens va preguntar si eren espanyols en llengua catalana (o derivat)

Cristina ha dit...

M´agraden molt les fotos. Nosaltres no vam poder pujar a la Torre Gàlata però vam sopar just al costat a un lloc molt agradable. Tinc un bon record d´aquella nit.

Deric ha dit...

striper, totes les fotos són fetes per mi

anònim, això va ser el més greu

cristina, jo vaig passar por dalt la torre