Quan viatgem preferim, si pot ser, anar a bred&breaksfast o cases particulars, són el millor sistema per entrar en contacte amb la gent del país. Els hotels són més impersonals i freds. A Florència vam anar a casa d'en Massimo.
En Massimo és tot un personatge: enorme, alt i gras, cantant d'òpera, cuiner, escriptor, fotògraf... és com un home del renaixement.
És amant de Catalunya, sobretot de l'interior de Tarragona perquè la troba menys explotada i li encanta el gir tan positiu que ha fet el país en els darrers quatre anys i que compara amb Itàlia, amb el president que ha sortit escollit allà i amb el Papa i no pot evitar de somiar i dir-nos que li encantaria venir a viure al nostre país, que la societat italiana, d'estar tan avançada en tot, s'ha quedat estancada a com era Espanya fa vint anys enrera. I, en part, raó no li falta.
La casa d'en Massimo també mereix una descripció: no és gaire gran i està decorada amb gust, sobretot pels amants de les antiguitats i de l'art perquè és com un petit museu amb un punt de kicht.
L'habitació té un llit enorme, amb dosell i tot, cortines de seda grogues, una petita butaca, armari de caoba de dues batents, còmode de calaixos de marbre i quadres amb pa d'or i una escultura de fusta antiga.
El lavabo té un mosaic a terra de ceràmica italiana en blanc i negre, fotos fetes pel Massimo i la griferia, així com el lavabo i la tassa, de formes noucentistes.
La cuina és plena de coses: un armari per la vaixella, la tele, una taula gran de marbre, quatre cadires, una barra que fa les feines d'encimera, una cuina d'obra sota una campana també d'obra, en un racó la pica que és doble i cantonera. I per tot pots, olles, paelles, sabates amb fruita, llibres de cuina, tasses, plats, gots, posats en un desordre ordenat.
La conversa amb en Massimo és agradable, tot i que gira gairebé sempre al voltant de la situació italiana i de la músca. Però el millor, millor de la casa d'en Massimo, és el cafè: italià, fort, aromàtic, gustós, intens.
En Massimo és tot un personatge: enorme, alt i gras, cantant d'òpera, cuiner, escriptor, fotògraf... és com un home del renaixement.
És amant de Catalunya, sobretot de l'interior de Tarragona perquè la troba menys explotada i li encanta el gir tan positiu que ha fet el país en els darrers quatre anys i que compara amb Itàlia, amb el president que ha sortit escollit allà i amb el Papa i no pot evitar de somiar i dir-nos que li encantaria venir a viure al nostre país, que la societat italiana, d'estar tan avançada en tot, s'ha quedat estancada a com era Espanya fa vint anys enrera. I, en part, raó no li falta.
La casa d'en Massimo també mereix una descripció: no és gaire gran i està decorada amb gust, sobretot pels amants de les antiguitats i de l'art perquè és com un petit museu amb un punt de kicht.
L'habitació té un llit enorme, amb dosell i tot, cortines de seda grogues, una petita butaca, armari de caoba de dues batents, còmode de calaixos de marbre i quadres amb pa d'or i una escultura de fusta antiga.
El lavabo té un mosaic a terra de ceràmica italiana en blanc i negre, fotos fetes pel Massimo i la griferia, així com el lavabo i la tassa, de formes noucentistes.
La cuina és plena de coses: un armari per la vaixella, la tele, una taula gran de marbre, quatre cadires, una barra que fa les feines d'encimera, una cuina d'obra sota una campana també d'obra, en un racó la pica que és doble i cantonera. I per tot pots, olles, paelles, sabates amb fruita, llibres de cuina, tasses, plats, gots, posats en un desordre ordenat.
La conversa amb en Massimo és agradable, tot i que gira gairebé sempre al voltant de la situació italiana i de la músca. Però el millor, millor de la casa d'en Massimo, és el cafè: italià, fort, aromàtic, gustós, intens.
Comentaris
bon cap de setmana!
Striper, la cuina era genial, s'hi estava molt a gust, era com la cuina de l'avia de pagès.
Nimue, fem les maletes i ens anem? Vinga!
Menta, de fet la casa era una mica rococó però ja m'agradaria a mi que la meva fos igual. El cafè... mmmm què bo!