Escolto una cançó d'en Llach, Geografia. No en soc gaire d'en Llach però darrerament l'he redescobert i he trobat unes petites joies en forma de cançons que m'han captivat. Potser necessitava que es retirés per descobrir-lo i penso: per què sempre hem de valorar les coses quan les perdem?
En aquesta cançó ens parla de la llibertat i del deute que tenim amb tots aquells que ens han precedit i que ens han fet tal i com som. Per un historiador això és molt important perquè quan mires el passat t'adones de perquè estem com estem o perquè som com som...
Però no és d'això del que volia parlar, és d'una confusió.:
En Llach diu "així és la geografia del meu cor..." i jo, com sempre, sento les lletres que vull i les interpreto a la meva manera, fins i tot quan les canto a la coral amb la partitura al davant. Doncs bé, he entés: "recorro la geografia del teu cos..." i m'ha semblat tant poètic recórrer la geografia del cos de la persona estimada! Passar els dits suaument per la pell nua descobrint les muntanyes i les valls i els boscos... amb tranquil·litat, amb passió, amb sensualitat, amb...
Bé, ho deixo aquí que la lletra d'aquesta cançó no evoca res de tot això i encara em sortiria un post una mica massa pujat de to.
En aquesta cançó ens parla de la llibertat i del deute que tenim amb tots aquells que ens han precedit i que ens han fet tal i com som. Per un historiador això és molt important perquè quan mires el passat t'adones de perquè estem com estem o perquè som com som...
Però no és d'això del que volia parlar, és d'una confusió.:
En Llach diu "així és la geografia del meu cor..." i jo, com sempre, sento les lletres que vull i les interpreto a la meva manera, fins i tot quan les canto a la coral amb la partitura al davant. Doncs bé, he entés: "recorro la geografia del teu cos..." i m'ha semblat tant poètic recórrer la geografia del cos de la persona estimada! Passar els dits suaument per la pell nua descobrint les muntanyes i les valls i els boscos... amb tranquil·litat, amb passió, amb sensualitat, amb...
Bé, ho deixo aquí que la lletra d'aquesta cançó no evoca res de tot això i encara em sortiria un post una mica massa pujat de to.
Comentaris
Recorre un cos estimat i perdre't en ell, renéixer i sentir.te viu i mort alhora!
Bona nit! ;)
A mi m'agrada en Llach!
Sigui com sigui, perdre's en les muntanyes i les valls, en els boscos i en les profunditats de la persona estimada sempre és un gran plaer... i una aventura!
Petonets geogràfics.
Pujats de to són els poemes de la Maria-Mercè Marçal que explicaré la setmana vinent, amb un llangardaix que entra i surt de no sé quins llocs, o amb dues boques que són dos sexes que són dues boques que no sé que fan...
Pujat de to? Si això és la sal de la literatura, home!
Ho has provat?
Sobre geografies, m'ha recordat el tema un poema de Neruda en el qual diu a la seva amant 'Petita Amèrica' i també li fa un recorregut geogràfic.
CUANDO miro la forma
de América en el mapa,
amor, a ti te veo:
las alturas del cobre en tu cabeza,
tus pechos, trigo y nieve,
tu cintura delgada,
veloces ríos que palpitan, dulces
colinas y praderas
y en el frío del sur tus pies terminan
su geografía de oro duplicado.
Amor, cuando te toco
no sólo han recorrido
mis manos tu delicia,
sino ramas y tierra, frutas y agua,
la primavera que amo,
la luna del desierto, el pecho
de la paloma salvaje,
la suavidad de las piedras gastadas
por las aguas del mar o de los ríos
y la espesura roja
del matorral en donde
la sed y el hambre acechan.
Y así mi patria extensa me recibe,
pequeña América, en tu cuerpo.
Aún más, cuando te veo recostada
veo en tu piel, en tu color de avena,
la nacionalidad de mi cariño.
Porque desde tus hombros
el cortador de caña
de Cuba abrasadora
me mira, lleno de sudor oscuro,
y desde tu garganta
pescadores que tiemblan
en las húmedas casas de la orilla
me cantan su secreto.
Y así a lo largo de tu cuerpo,
pequeña América adorada,
las tierras y los pueblos
interrumpen mis besos
y tu belleza entonces
no sólo enciende el fuego
que arde sin consumirse entre nosotros,
sino que con tu amor me está llamando
y a través de tu vida
me está dando la vida que me falta
y al sabor de tu amor se agrega el barro,
el beso de la tierra que me aguarda.
Això és nacionalisme i la resta són històries.
Menta, no ho he provat, no, però segur que en seria capaç.
Júlia, és preciós aquest poema.