dimarts, 4 de gener de 2005

He tingut un somni

Veia l’aigua, la pluja que queia sense parar, insistent, esgotadora. Mirava al cel ple de núvols foscos, mentre les gotes relliscaven per la meva cara impedint-me obrir els ulls.

Gris, gris fosc, negre.

Vaig pensar en el blau del cel, del mar, de les aigües cristalines del Paradís. Aixó ja no existía, havia desaparegut engolit per ell mateix. El Paradís s’havia esgotat, ja no podria exisitir mai més, havia arribat la seva fi ràpidament, massa ràpidament. Va dir prou i es va apagar. El Paradís s’havia mort.

Gris impenetrable.

El món ja no era blau, ni verd, ni groc, ni violeta, ni vermell, era totalment gris. Ple d’aigua. Aigua per tot arreu. Planures, valls, boscos, selves, illes, continents, tot inundat. Només quedaven petites extensions de terra ferma, de terra fangosa i humida, xopa per la contínua pluja i per les embestides del mar brau que volia quedar-s’ho tot, endur-s’ho tot, no deixar res, ni un bri de vida, d’esperança.

Vaig mirar l’hortizó. Les onades venien cap a mi, cada cop més grosses, cada cop més altes, cada cop més fosques.

Llavors la vaig veure allà, davant meu, com un far de llum al mig d’una tempesta. Havia nascut una petita flor groga al fang brut i llefiscós. I vaig plorar per l’esperança perduda.

He tingut un somni.