Aviat farà un any que en Nfumu Ngui ens va deixar. Aquest goril.la blanc, més conegut com Floquet de Neu, va morir el 24 de novembre de 2003. Va ser una mort anunciada. El carcinoma l’anava consumint a poc a poc. Primer va perdre el somriure, desprès les ganes de burlar-se de la gent que l’anava a visitar i, finalment, va donar l’esquena al món perque no es veiés el seu patiment.
Barcelona el va veure arribar un mes de novembre de l’any 1966, just un mes abans del meu naixement. Tota la vida la va passar allà, al zoològic de la ciutat. Una vida en captivitat, però vida a la fi. Quan el van trobar a la selva tenia tres anys, uns caçadors li havien mort la mare i ell s’abraçava fortament al seu cos, sense fugir ni tenir por del caçadors. Es va deixar agafar fàcilment. Tot i ser tan petit, sabia que no tenia cap posibilitat de sobreviure tot sol. Va escollir, d’una manera forçada, entre la mort als boscos de Guinea Equatorial o una vida en captivitat.
Mai va imaginar-se que la seva imatge donaria la volta al món, sortiria a les revistes més importants, i que es convertiria en tot un símbol per una gran ciutat tan llunyana del lloc que el va veure nèixer. Tampoc podia imaginar-se que els humans el tractarien amb tanta deferència, que reproduirien al zoo les mateixes condicions en que es trobaria en el seu medi natural, que s’erigiria en líder d’un grup de goril.les, tindria vint-i-un fills i un munt de néts. Però cap seria igual que ell, cap més goril.la seria blanc.
Ell era el primer i el darrer, era únic i aixó el feia molt especial. Però també la seva mirada intel.ligent, de vegades més que una humana i un caràcter difícil, burleta, de vegades fins i tot, cínic. Podies estar una estona contemplant-lo i ell t’ignorava completament. Però, si li venia de gust, et tornava la mirada, intensa, a través del vidre i havies d’apartar el ulls, nerviós, perquè no sabies quí dels dos era més intel.ligent o si se’n reia de tu per estar a l’altre costat de la gàbia i haver-te de guanyar les garrofes cada dia mentre que a ell li donaven tot el que volia.
Jo el trobaré a faltar. Trobaré a faltar les estones passades observant-lo, la complicitat que s’havia establert entre els dos. Trobaré a faltar aquest símbol de la ciutat que em va veure néixer, ara que estic tan lluny d’ella. Fa un any alguna cosa irrecuperable va morir també en un petit racó del meu cor.
Comentaris