divendres, 26 de novembre de 2004

De quan l'esperança deixa de ser de color verd

De què estaran fets els somnis, d'esperances o de frustracions? O dit d'una altra manera, què passa quan els somnis es desfan com la boira al llevar-se el dia? I saps que no podras veure el sol, que la seva llum no et donarà l'escalfor...

que tant necessites.

I penso perquè és tan dificil, de vegades, ser feliç. No vull coses materials (sí, d'acord, vull un cotxe), necessito sentir-me bé amb mi mateix, saber que valc per fer el que m'agrada i deixar de sentir-me malament per no descobrir el meu camí, el meu destí, el meu lloc en aquest món ple de Salts.

Avui una amiga (o més ben dit: una coneguda) m'ha fet una pregunta amb tota la seva innocència (o mala llet perque amb ella mai sé a què atenir-me): "-Com van els contes? Ja has guanyat algun premi?"

No senyora, no. No he guanyat cap premi, no he publicat cap conte, no he publicat cap novel.la! I avui no era el millor dia per preguntar-me això. Avui esperava una trucada que no s'ha produït, avui m'havien de dir si havia guanyat un premi important per mi. Avui se m'han desfet els somnis. Avui l'esperança ja no té color de maragda. Avui l'esperança i els somnis s'han tornat del color del carbó. Avui són amargs.

Avui he pensat: "Sempre em quedarà Paris". Quin consol!