Un Salt al món

Oposicions!

2012-01-30T22:04:00.000+01:00

Ja són aquí! En poc temps tocarà tornar a passar nervis, estrès i angoixa per poder continuar en el meu lloc de treball.

15 candidats = 1 plaça

15 persones que intentaran amb totes les seves forces aconseguir la meva feina. Estan amb tot el seu dret, però es podrien quedar a casa!

En fi, a estudiar (n'estic fart!) perquè el temps passa i els exàmens s'acosten irremeiablement.

He sucumbit

2012-01-14T13:15:00.000+01:00

Ni una setmana he trigat en sucumbir a la crida de les rebaixes! En una tarda m'he carregat jo solet la mitjana del que es gastarà la gent en rebaixes. No tinc remei! (ni paraula)

Però és que era un dia de cada dia i en aquest centre comercial a l'aire lliure no hi havia gaire gent i es comprava la mar de bé i a molt bon preu, així que van caure:

3 mitjons
2 boxers
1 jersei
2 texans
2 samarretes
1 moneder
(no sé si em deixo alguna cosa)

I no van caure més coses per motius aliens a mi: una camisa (l'única que quedava) tenia una tara i ni per rebaixes compro coses amb tara; una maleta mida cabina amb molts compartiments i molt xula, tenia un preu una mica massa elevat per ser una cosa que no em feia excessiva falta.

Ara, però, ja no crec que vagi més de rebaixes... a no ser que passi per davant d'una botiga i vegi alguna cosa que em cridi l'atenció i caigui a la butxaca!

Primer dia de rebaixes

2012-01-07T20:25:00.000+01:00

Aquest migdia he anat al gimnàs que està just a 300 metres d'un centre comercial d'aquells de centenars de botigues, restaurants, cinemes, etc. Doncs bé, amb prou feines he pogut aparcar el cotxe. Estaven tots els carrers a 500 m a la rodona del centre comercial plens, plens, plens de cotxes aparcats (imagina com estarien els aparcaments del centre!). Una cosa mai vista. Una bogeria. És clar, era el primer dia de rebaixes.

Però llavors, jo no ho entenc. Ja sé que hi ha gent que m'ha donat més d'un cop les seves explicacions però a mi no m'entra al cap: si hi ha crisi, com pot estar tot tan a petar de gent? I no és que només mirin, sinó que compren perquè les cues a les caixes per pagar són quilomètriques.

Abans d'ahir, per exemple, sense ser rebaixes, se'm va ocórrer entrar en aquest mateix centre comercial i vaig haver de marxar de la gentada que hi havia, i no hi havia ni la meitat que avui!

No, no ho entenc. Jo, si no puc, no compro, per moltes rebaixes que facin o per molt bé de preu que estigui. De moment, a mi que no m'hi busquin a les rebaixes.

Lectures 2011

2012-01-04T17:21:00.000+01:00


El lector. Rabós d'Empordà. Photo by Deric

El 2011 ha estat un any molt lector, de fet he batut el meu rècord dels darrers 4 anys: en total han estat 47 llibres (sense comptar els que he deixat a mitges, que no han estat gaires). Són aquests:

Còmic 2011

2012-01-01T19:01:00.000+01:00

No sóc un gran lector de còmics, la veritat, més que res perquè quan vaig a la biblioteca o a una llibreria i me'ls miro, interessat, per llegir-ne algun, em perdo dins de la gran varietat. De vegades, però, alguna ànima caritativa em dóna un cop de mà i em fa descobrir alguna petita joia.

La llista de lectures de còmic de l'any 2011, és la següent:

Cinema del 2011

2012-01-01T18:52:00.000+01:00

Aquest passat 2011 no ha estat un any especialment cinèfil i no pot ser, de cara al 2012, tinc el ferm propòsit d'anar molt més al cinema.

Aquesta és la llista de pel·lícules vistes el 2011:

Bon any nou!

2011-12-31T18:56:00.000+01:00

En el darrer dia de l'any, Un Salt al món, us desitja una molt bona entrada a l'any

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes

2011-12-30T20:16:00.000+01:00

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes és la nova novel·la de la Dolors Garcia i Cornellà i amb la qual va guanyar el 26è Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil.

Aquesta novel·la, acabada de llegir aquesta mateixa tarda, s'ha convertit en la meva darrera lectura de l'any i no podia haver acabat la llista de lectures de l'any 2011 de millor manera.

És una novel·la destinada a un públic jove, adolescent, però que, com sempre dic, pot llegir tothom i més en aquest cas que hi ha intrigues, suspens, terribles secrets del passat, vida, mort, amor, amistat i molta neu.

L'acció se situa el dia 8 de març de 2010 quan una important nevada va caure a Catalunya i més intensament a les comarques gironines. Durant aquell dia i la setmana següent, en certes poblacions, es va viure un veritable caos: carreteres tallades, gent atrapada als vehicles, cables i torres de llum caiguts, arbres trencats... I al mig d'aquest enrenou, una sèrie de personatges es veuran obligats a passar la nit junts en una masia on han pogut refugiar-se. Aquest grup de gent és molt diferent i hi ha de tot: una prostituta, una infermera, uns adolescents, una àvia, un nadó, un mort, un pagès. Tots amb una història al darrere, amb uns secrets amb els que han d'aprendre a viure o conviure. Aquella nit, a la masia, el que viuran els canviarà la vida per sempre més.

Si encara us falta algun regal de Reis per algun jove, o no tan jove, recordeu aquest suggeridor títol. No us decebrà.

Espelmes

2011-12-29T18:46:00.000+01:00

Tenia al cos una sensació estranya que no sabia identificar, una sensació d'acabament i d'alliberament alhora. Va bufar les espelmes i les va mirar amb aire absent mentre s'apagaven. La casa es va quedar a les fosques i es va omplir de silenci: fins el proper Nadal.

Només un petit detall

2011-12-20T20:35:00.001+01:00

Petits detalls

2011-12-12T22:20:00.000+01:00

A vegades no calen les paraules, els petits detalls ho diuen tot: com portar dues espelmes a més de 1.350 quilòmetres de distància durant 4 dies per posar-les en un pastís improvisat d'aniversari i cantar "que demani un desig, que demani un desig!"...

Per què el cinema català s'avergonyeix de ser català?

2011-12-05T19:23:00.000+01:00

Tinc la sensació, després de veure les darreres pel·lícules fetes a casa nostra com Bruc, Mentre dormies o Eva, que el cinema català s'avergonyeix de ser català i que estan fetes per quedar bé a Madrid.

Potser només és una sensació meva, però, per què s'esborra qualsevol rastre de catalanitat d'aquestes pel·lícules? Per exemple, a Bruc, en cap moment es parla de Catalunya ni que van ser els catalans qui van plantar cara a l'exèrcit napoleònic. Que, potser, la nostra història no és per estar-ne orgullosos?

És com si es rodessin pensant que si al film hi ha alguna cosa que faci olor a català, no es podrà vendre en lloc més, que ningú anirà a veure-la. Per aquest motiu, també, és que gairebé la totalitat de pel·lícules catalanes estan rodades en castellà o anglès i després es doblen al català per a la seva exhibició.

Mireu, per mi, una pel·lícula rodada en un altre idioma (igual que un llibre escrit originalment en castellà per un català), per molts diners, molt equip tècnic català que hi hagi al darrera, no és una pel·lícula catalana.

Per què tenim tan baixa autoestima? No és hora ja de reinvindicar el que som sense avergonyir-nos? Ser català no és per avergonyir-se ni per amagar-se. Fer un producte català, en català i amb referències catalanes no implica que només puguem veure-la a Catalunya, si està ben feta i no és localista, és a dir, que està feta amb visió internacional però sense amagar el que és, es pot vendre perfectament arreu.

Si tenim una literatura en català potent, amb grans escriptors que aposten per la nostra llengua i que són reconeguts internacionalment, per què no passa el mateix al cinema?

M'entristeix moltíssim que la indústria cinematogràfica catalana sigui tan patètica. I ho constato cada cop que veig el lliurament dels premis Gaudí: sento una pena tan gran en veure que la majoria de pel·lícules premiades són tan foranies a Catalunya com una feta a Hollywood.

Perdoneu, però és la meva humil opinió i l'havia de dir.

Converses de carrer 4

2011-12-01T21:18:00.002+01:00

Van quatre nois enriulats pel carrer, acaben de sortir d'una botiga de xinos. Vesteixen roba esportiva, ajustada per marcar múscul, sabatilles esportives, gorres, cadenes al coll, piercings, tatoos i els pantalons a mig cul:

- ¿Habeis visto como nos miraba la de la tienda? - pregunta un.

- Sí, nos seguia todo el rato con la vista. - contesta un altre.

- ¡Claro! Ha visto cuatro tios así, guapetes, y no podia dejar de mirarnos.

No serà que ha vist quatre quillos i que temia que li desaparegués alguna cosa de la botiga?

(De totes maneres, i a favor dels nois, dues coses:

- no ens podem fiar mai de les aparences i no vull dubtar de l'honorabilitat d'aquells nois

- els xinesos de les botigues són tan súmament desconfiats! Com si valgués la pena robar alguna cosa d'aquelles botigues...)

·

Magdalenes

2011-11-26T12:34:00.002+01:00

Primeres magdalenes integrals fetes per mi. Photo by F. Mayol

Em sembla que aquesta és la primera entrada de cuina que faig al blog en tota la seva història! La seva causa: la petició que m'han fet al facebook perquè pengi la recepta de les magdalenes integrals que vaig fer ahir.

Cal a dir que no és una recepta meva (no en tinc ni idea de cuinar) i de l'àvia, l'he tret del llibre Magdalenas de Xavier Barriga i editat per Círculo de Lectores.

Doncs com és molt senzilla, aquí va:

Ingredients:
125 g d'ou (2 ous aprox.)
175 g de sucre morè
60 g de llet desnatada
190 g d'oli d'oliva suau (jo vaig posar oli verge extra)
210 g de farina de blat integral
7 g de llevat
1 mica de sal
1 mica de pela de llimona ratllada (me'n vaig oblidar!)

Batre l'ou i el sucre, després incorporar la llet i l'oli sense deixar de batre (el llibre diu amb un batidor elèctric, però jo no en tinc i ho vaig fer a mà, només cal fotre-li força als braços).

A part barrejar la farina amb el llevat, la sal i la llimona. Agregar-ho a la mescla anterior sense deixar de remenar. Quan la massa ja sigui homogènia, barrejar (o batre amb el batidor) durant 2 o 3 minuts. (No vegis com acabes amb els braços!!!).

Tapar la massa amb un drap i guardar-la a la nevera com a mínim 1 hora, però es pot deixar 24 hores. Jo vaig deixar-la 24 hores.

Passat aquest temps, precalentar el forn a 250º, remoure la massa un altre cop i omplir els motllos a 3/4 parts amb una cullera. (Surten unes 12 magdalenes) Posar per sobre la massa la decoració que vulguem (en aquest cas jo vaig posar sèsam cru) i ficar-ho al forn a 210º durant 16 o 18 minuts.

I ja està! Unes magdalenes que no tenen res a envejar a les de la millor fleca del món!!! Boníssimes!

Les següents que provaré a fer seran les magdalenes de pastanaga, mmmmmm...

Cultura per a sortir-nos-en

2011-11-23T20:18:00.003+01:00

S'entreveuen noves i més dures retallades en l'horitzó social i polític. Mesures sobretot econòmiques que, diuen i jo no crec, ens ajudaran a reduir el dèficit fiscal i públic, i que permetran donar un glop d'aire fresc al govern i la nostra economia. "Nostra"? Serà la seva perquè a mi em retallaran el sou!

No crec que amb només retallades puguem sortir de la crisi tan brutal i demolidora que ens envolta. Hi ha un aspecte que ningú ha considerat ni tingut en compte i és el cultural. Per poder tirar endavant és necessari que el govern inverteixi en cultura, en culturitzar la gent.

Mentre en aquest país es doni més importància a la ignorància i es faci bandera de l'analfabetisme, mentre els herois de la gent de carrer siguin les Belens Esteban i companyia, mentre els programes més vistos de la televisió siguin els Sálvames i similars, mentre la gent s'enorgulleixi de no haver llegit mai un llibre ni saber què va passar fa vint anys al món, no tenim res a fer.

Cultura per deixar de ser egoistes, cultura per entendre les diferents cultures que conviuen entre nosaltres, cultura per ser més oberts de ment i respectar les diferents religions i creences, les diferents opcions sexuals, les diferents nacionalitats i llengües del país... La cultura no és només (o no hauria de ser) cosa de quatre intel·lectuals o cinc persones amb ambició d'aprendre. La cultura és i ha de ser per a tothom. Un dret però també un deure que tenim amb el veí, amb nosaltres mateixos.

7 anys i un blog

2011-11-20T19:31:00.000+01:00

L'1 de novembre de 2004 començava, tímidament, i gràcies a un curs d'escriptura creativa, aquesta aventura bloguera al bocat.cat, eren els primers temps d'Un Salt al món. Tot va començar un dia en que a classe ens van parlar d'una nova forma de comunicació, una mena de diaris personals que en lloc de guardar-te'ls per tu sota clau, els comparties amb tothom, eren una cosa anomenada "blogs". Com no, vaig sentir curiositat i en arribar a casa vaig investigar una mica. El primer blog que vaig visitar va ser "Un que passava" del bon amic Ferran (llavors no sabia ni qui era ell) i d'aquí a obrir el meu propi blog hi va haver un pas molt curt.

Set anys després aquesta aventura continua activa. Potser no tant com abans en que tenia obsessió per convertir qualsevol fet de la meva vida quotidiana en una entrada al blog. Ara és més pausat, escric quan tinc alguna cosa a dir o, simplement, quan em ve de gust, com avui. Però el que tinc clar és que aquest llibre virtual, aquesta finestra al món des del poble de Salt, des del meu interior, no es tancarà de moment. Alguns van intentar, amb els seus comentaris, que baixés la persiana, i em va saber greu perquè els atacs venien de gent coneguda (i no només virtualment). Van estar a punt d'aconseguir-ho, però no, que sàpiguen que si algun dia "tanquem la paradeta" no serà per tercers, si no per voluntat pròpia. Mentrestant, seguirem aquí, donant guerra, explicant anècdotes, actualitat, pensaments, opinions, crítiques de llibres... i tot el que faci falta.I a qui no li agradi té l'opció d'abandonar el blog sense llegir-lo o esborrar l'enllaç dels seus favorits o, fins i tot, de deixar la seva opinió crítica i constructiva, però sisplau, que no emprenyi.

A tots els altres, gràcies per continuar visitant aquest petit raconet de món virtual. Ens llegim!

El desodorant

2011-10-29T09:18:00.001+02:00

El gimnàs és una molt bona font d'estudis psicològics dels diferents comportaments individuals i socials dins de les sales de fitness, piscines, vestuaris, etc. N'hi hauria per fer un tractat de cadascun d'ells i no cal estar especialment atent, amb una simple observació superficial n'hi ha prou.

Avui vull fer especial esment de les diferents maneres que tenen els homes de posar-se el desodorant un cop sortits de la dutxa:

1- Sacsejar el pot de desodorant vigorosament, aixecar l'aixella i, a una distància de 15 cm. aproximadament, fer una pulsació profunda per dipositar suficient producte sobre la pell.

2- Aixecar tímidament l'aixella i fer una pulsació tan breu al pot de desodorant que el producte gairebé ni arriba a la pell.

3- N'hi ha que buiden mig pot entre les aixelles i tot el tors fent gairebé irrespirable l'ambient al seu voltant.

4- N'hi ha que després de la dutxa es vesteixen completament i llavors, fent malabarismes, introdueixen el pot de desodorant en el petit espai que queda entre el coll de la samarreta o de la camisa i el coll, se'l fiquen sota l'aixella i fan una pulsació breu que, segurament, anirà a parar a la roba en lloc de la pell.

5- Hi ha els que, quan et poses el desodorant, et miren malament. No cal dir que aquests no inverteixen cap part del seu sou a comprar un producte que consideren impropi d'homes.

6- Per últim, hi ha els que no en gasten perquè es dutxen tot sovint, perquè no fan olor corporal, o perquè fan servir altra mena de productes substitutius al desodorant.

No cal dir que totes aquestes tècniques no s'apliquen només als desodorants en esprai, sinó també en stick, roll-on, etc.

No sé quina és la millor forma d'aplicació, però sí sé quin és el resultat final, sobretot quan és estiu i ja fa algunes hores de l'aplicació del producte. És una qüestió d'olor.

No us volem a Salt ni en lloc

2011-10-14T16:00:00.017+02:00

Foto: http://www.eldebat.cat

Dos dies després de la meva anterior entrada Què té Salt? en la que em feia ressò d'una notícia sobre delinqüents expulsats del país i que retornen impunement al municipi on feien les seves malifetes, hi ha hagut una operació policial d'estrangeria a Salt, en ple centre i a l'hora en que més gent hi ha al carrer. El resultat de la batuda ha estat de 10 detinguts per problemes amb els papers de residència.

Casualitat? La veritat és que des que va sortir la notícia al diari, els carrers de Salt anaven plens de comentaris, tot i que no s'havia desfermat cap alarma social, més aviat una certa indignació.

Estic gairebé convençut que han pagat innocents per pecadors i que de les 10 persones detingudes, poques d'elles hauran tingut mai problemes amb la justícia, simplement eren en lloc equivocat en el moment equivocat. Però tampoc em crec les versions que parlen de maltractes i de males formes dels Mossos. Ni tan clar ni tan fosc.

La pregunta, però, és: I ara què? Ha servit o servirà per alguna cosa més que per sortir als diaris amb un intent de tranquil·litzar l'opinió pública?

Més enllà de la típica "operació publicitària", espero que la batuda d'ahir serveixi per donar un missatge clar als delinqüents:

No us volem a Salt ni en lloc fins que no sapigueu viure en convivència, en societat i amb respecte per l'altra gent.

Què té Salt?

2011-10-11T16:05:00.005+02:00

Llegeixo avui a la premsa una notícia preocupant: "Expulsions d'anada i tornada". Segurament no és un fet gaire habitual aquest, però que dos dels delinqüents amb més detencions acumulades hagin tornat a Girona, un d'ells a Salt, pocs dies després de ser expulsats del país, fa reflexionar. El de Salt ha estat detectat perquè ha estat detingut després de participar en una baralla al municipi (una detenció més a acumular a la llarga llista).

Que un expulsat pugui entrar alegrament al país i travessar-lo de punta a punta per tornar a fer de les seves al poble que el va expulsar, vol dir que alguna cosa no funciona en tot aquest procés. Com ha pogut entrar al país de nou després de ser expulsat (amb el cost econòmic que això suposa)?

Salt és un poble on es podria viure la mar de bé, és tranquil, té bons equipaments, associacions actives, molts actes culturals i esportius... I això és el que volem que sigui Salt, res més. Estem cansats d'aquesta gentussa que està fent malbé el municipi, siguin de la nacionalitat que siguin, això és igual per a tots. No volem que Salt es converteixi en un feu de delinqüents, no hi ha lloc per ells ni pels que no saben viure en convivència i respecte. Salt no és el salvatge far-west. Ja n'hi ha prou d'aquest color.

Com fer una rotonda

2011-10-06T00:00:00.000+02:00

Rotonda d'accés a Salt. Photo by Deric

Si, com jo, fa temps que teniu el carnet de conduir, quan us el vàreu treure, us deurien ensenyar que quan entràveu en una rotonda, us havíeu de posar de seguida en el carril interior per deixar incorporar-se i sortir els altres vehicles i posar-vos en el carril exterior en el moment de sortir, indicant-ho amb l'intermitent.

Doncs bé, gràcies a la DGT i també al SCT, això fa pocs anys que ha canviat. Ara resulta que a les autoescoles s'ensenya que les rotondes s'han de fer tota sencera pel carril exterior, independentment de quina sigui la teva sortida, encara que la facis sencera mil cops.

Segons aquestes institucions això és així per evitar accidents. Però jo crec que el resultat és justament el contrari, a més que d'aquesta manera, és la ideal per "joder" més al personal al ser més complicat incorporar-se en una rotonda amb la conseqüència de patir més cues. A part que el nombre d'accidents és superior perquè com han canviat la norma sense encomanar-se en déu ni amb sa mare, els de la vella escola continuem fent-les per l'interior i els de la nova, per l'exterior, amb la qual cosa es provoca que quan vols sortir, et trobes un altre vehicle tot feliç tallant-te el pas perquè la fa per fora tapant totes les sortides, i no et queixis perquè et fot la gran pitada o alguna cosa pitjor.

Per cert, també deu ser habitual que a les autoescoles d'ara no s'ensenyi a posar l'intermitent, perquè ni déu el fa servir!

Té sentit tot aquest canvi normatiu? Què s'aconsegueix? Perquè es continuen fent, doncs, rotondes amb dos carrils?

Jo crec que tot plegat és una mala modificació de la normativa de circulació i una cagada més dels estaments que ens governen.

El misterio de la cripta embrujada

2011-10-04T19:16:00.000+02:00

Aquests darrers dos dies he llegit la novel·la que va escriure l'any 1978 l'Eduardo Mendoza. Ho va fer com un divertimento i com a tal s'ha de llegir. Sempre és estimulant recuperar el Mendoza més sarcàstic.

La pàgina 77 de l'edició que tinc (14a edició, maig 2011. Seix Barral, col·lecció Booket), fa així (començo a la 76 per agafar la frase sencera):

"De todas formas, el problema carece de sustancia, ya que mi verdadero y completo nombre sólo consta en los infalibles archivos de la DGS, siendo yo en la vida diaria más comúnmente apodado 'chorizo', 'rata', 'mierda', 'cagallón de tu padre' y otros epítetos cuya variedad u abundancia demuestran la inconmensurabilidad de la inventiva humana y el tesoro inagotable de nuestra lengua."

El mundo

2011-09-29T18:36:00.000+02:00

Ja el tens?
Ara El mundo en una botella en edició de butxaca!

Mi vida en esta galaxia (Wishful Drinking)

2011-09-21T23:41:00.000+02:00

Carrie Fisher és la filla de Debbie Reynolds (Cantant sota la pluja) i el cantant melòdic Eddie Fisher, però és coneguda, sobretot, pel seu paper de princesa Leia a la saga Star Wars. No obstant Carrie és molt més que això: actriu, escriptora i cantant, ha participat en pel·lícules com Quan la Harry va trobar la Sally o The Blues Brothers, i a escrit novel·les (Postales desde el filo) i guions per a pel·lícules i sèries de televisió. Tot i que els darrers anys treu més profit econòmic explicant les misèries de la seva vida amb l'alcohol, les drogues i la malaltia mental (és bipolar).

Parlar dels seus problemes ha estat per ella com una teràpia que l'han ajudat a tirar endavant amb la seva vida i enfrontar-s'hi de forma valenta i decidida, i en part, per això ho vol compartir amb tothom que la vulgui escoltar. Amb aquest motiu va fer un espectacle teatral, Wishful Drinking (2008), amb forma de monòleg amb el que va actuar per tot el país i que ara ha transformat en llibre, aquest que s'ha traduït aquí enganyosament com a "Mi vida en esta galaxia", fent referència al seu paper més famós.

Però qui esperi trobar en aquesta mena d'autobiografia una descripció detallada del seu pas per Star Wars, no cal que llegeixi el llibre. En ell ens parla dels problemes i no problemes de la seva vida i ho fa d'una forma amena, irònica, amb una subtil mala llet, i rient-se d'ella mateixa i dels seus entrebancs vitals deixant anar perles com: "después de pasarme la vida esperando recibir un premio, por lo que fuera, (ya sé que por mi trabajo de actriz nada, pero por mi trabajo de escritora, pues tampoco), ahora resulta que me dan premios por ser una enferma mental" (el 1997 va ser seleccionada com a "Dona bipolar de l'any", i no és broma).

Independentment de si ets seguidor de la saga galàctica o de la Fisher, és un llibre que val la pena llegir per com està escrit: cínica, directe, contundent, divertit. La Fisher està de tornada de tot i no té res a perdre i molt a guanyar i a nosaltres ens fa passar una molt bona estona de lectura, i breu, només té 174 pàgines.

Un hotel a la costa

2011-09-19T18:35:00.000+02:00

El 1934 un matrimoni anglès, cansat de Londres i de la societat anglesa, decideix fer un viatge a Tossa, una vila on saben que hi viuen artistes i que encara no està explotat turísticament, un lloc on podran descansar i desconnectar del tràfec londinenc.

Tossa i la seva gent els captiva de tal manera que la dona decideix i s'hi han de quedar a viure i que obriran un negoci dedicat a l'hosteleria on tindran com a clients els anglesos que vulguin relaxar-se durant unes setmanes.

El matrimoni Johnstone, després de la construcció de l'hotel, s'hi instal·la definitivament a Tossa i comença una aventura que els portarà a descobrir el món de l'hosteleria (mai abans s'hi havien dedicat), a tractar amb els clients i la gent del poble i, sobretot, a descobrir i enamorar-se d'una terra i una cultura totalment desconegudes per ells, la catalana.

L'any 1935, el negoci els va de meravella, passen un estiu en que cada dia tenen el cartell de "complert" i quan arriba el mal temps i pensen que hauran de tancar fins l'estiu següent, nous clients apareixen per allargar la temporada mínimament.

El 1936 la nova temporada turística se'ls presenta també amb totes les habitacions plenes per tot l'estiu, però no comptaven amb l'esclat de la Guerra Civil i l'allau de cancel·lacions. No obstant ells no es rendeixen, i sobretot, no pensen deixar Tossa en cap moment, ja és casa seva i una guerra no els farà fora.

Aquesta és la història de la Casa Johnstone, un hotel de Tossa de mar regentat per un matrimoni anglès durant els anys 1934-1939. Però també és un retrat de com eren les viles marineres i la seva gent d'aquella època, un relat de primera mà, objectiu, d'un període convuls per Catalunya.

La lectura d'aquest llibre ens descobreix, gràcies a la visió d'una anglesa sense prejudicis, com érem i com vivíem els catalans.

Totalment recomanable.

Tolerància

2011-09-16T19:57:00.000+02:00

Segons el diccionari, tolerància vol dir: "Actitud teòrica i pràctica de qui respecta les conviccions d'altri en matèria religiosa, política, ètica, artística, etc., i no n'impedeix l'exercici"

Però no m'agrada gens ni mica aquesta paraula quan s'aplica a les persones. Jo tolero que tu siguis musulmà, jueu o cristià? Jo tolero que tu siguis homosexual? Jo tolero que tu siguis el meu veí? Si no "impedeixo l'exercici", com diu la definició, li estic donant el sentit de que jo estic per sobre teu. Jo (sempre el "jo" privatiu i excloent) estic convençut que la meva opció (religiosa, cultural, sexual, etc.) és molt millor i superior que la teva, i com sóc un ésser superior, et deixo fer. Magnànim que sóc!

Crec que hem de descartar aquest sentit de la paraula tolerància del nostre vocabulari i canviar-la per una de molt millor i més adient: RESPECTE.

És el que demano i ofereixo: respecte per la teva religió; respecte per la teva forma de vestir; respecte per la teva opció sexual...

Jo no sóc ningú per tolerar o deixar de tolerar una altra persona.

No sé si m'explico.

A propòsit de la discriminació

2011-09-12T21:10:00.000+02:00

No m'entra al cap com cap persona pot dir que el castellà està discriminat a Catalunya. Bé, sí: algú que visqui lluny de la realitat i el seu pensament estigui totalment polititzat.

Hi ha multitud d'exemples a la vida diària catalana (botigues, administració, policia, etc.). O per posar un exemple clar i d'actualitat: a l'escola s'estudia en català, els nens a la classe parlen en català, però al pati o quan surten al carrer, juguen i es parlen en castellà. El meu nebot, sense anar més lluny, de petit em va preguntar: per què al cine no fan les pelis en català? Ara d'adolescent, quan anàvem a mirar un DVD i vaig posar el doblatge en català em va dir: no la posis en català que és un rotllo.

On està la discriminació del castellà? Que vingui Déu i m'ho expliqui, si us plau, que jo no la veig per enlloc!

Però no tot és culpa dels polítics o jutges estúpids de torn, també és culpa nostra per no estimar prou la nostra llengua, per canviar de seguida al castellà, per parlar d'entrada a un desconegut (estranger o no) en castellà en lloc de català. Per exemple, aquest estiu he estat a l'Escala, doncs bé, cada cop que entrava en un comerç, d'entrada m'atenien en castellà encara que qui hagués darrera el taulell fos català. Per què? El català no és prou bo per adreçar-s'hi d'entrada? Si no ens entenen ja tindrem temps de canviar.

Hem de ser els catalans els que hem de començar a estimar el català i la cultura catalana, i quan això passi, aquesta estimació es podrà encomanar als altres i ens podrem fer respectar. Si no ens espavilem nosaltres, els fills dels nostres fills hauran oblidat que existia una llengua mil·lenària que es deia català.

Converses de carrer 3

2011-08-06T11:38:00.001+02:00

L'Escala, passeig Marítim, dues noies sobre la trentena van comentant:

"-perquè va vestida, però és una noia que no destaca.
-és cert, no destaca gens."

amb amigues així...

Yo no estoy gorda!

2011-07-30T00:59:00.000+02:00

Hi ha un tipus de nois (més que noies) joves que semblen cansats sempre, que passen per la vida amb una actitud d'estar a voltes de tot i que tot els dóna exactament igual.

Al gimnàs on vaig hi ha una colla de 3 nois que no deuen tenir més de 20 anys que sempre tenen aquesta actitud: arriben tots tres junts sense parlar-se ni mirar-se, entren al vestuari i no es canvien de roba, van a la sala de fitness i passegen per allà fent de tant en tant alguna màquina i en menys de mitja hora tornen a ser fora, sense haver suat ni canviar-se de roba ni tan sols treure's la ridícula gorra que porten, no ja encastada al cap, sinó a sobre del cap en perillós i estudiat equilibri perquè mai els hi cau. Algun cop els he vist pel poble en actitud relaxada, asseguts en un banc amb els seus amics i amigues i tenen exactament la mateixa actitud i penso que aquests nois no riuen mai. Es diverteixen algun cop?

Avui, però, hi havia només un de la colla i tenia la mateixa actitud que quan va en grup. Me l'he mirat mentre feia bicicleta i ell es barallava amb les peses més petites i he descobert el perquè de la gorra: és tan baixet que dur a tota hora aquesta estúpida gorra d'un pam d'alt posada a sobre el cap en lloc d'encastada, el fa semblar més alt. A vegades tot respon a un complexe mal portat.

I això m'ha fet recordar a una dona gran que vaig veure a la tele, i que van repetir molt els programes de zàping. Era una dona que havia anat a un programa de testimonis en que parlaven de l'obesitat i ella, tot ofesa i digne, cridava a la presentadora: "¡yo no estoy gorda!", mentre tot el públic reia. A mi em feia molta pena que se'n riguessin i em sabia greu per ella perquè, tot i que estava realment obesa, ella no s'hi veia.

Som animals complicats i una mica estúpids: jo l'any passat, amb el mateix pes que ara, em veia fantàstic, aquest any, però, em veig gras. Canvi de percepció, augment de complexos, insatisfacció, falta d'autoestima... ves a saber. Però què carai, fora bajanades, estic estupendo!

Avui he menjat fruita

2011-07-20T20:36:00.000+02:00

Si algú es pregunta de què va el present post, doncs més clar, l'aigua: avui he menjat fruita!

Crec que és el primer cop a la meva vida que ho he fet per esmorzar i, a més, m'ha fet sentir com un nen i m'han regalat una carmanyola per portar fruita.

Tot ve d'una campanya de Dipsalut que ha començat a les comarques gironines per promocionar el consum de fruita entre la mainada i jo, com no podia ser d'altra manera, m'hi he apuntat. Avui era el dia que tocava a Salt, en els casals d'estiu, i com hi estic ficat pel mig a causa la feina, hi he anat a fer un cop d'ull a veure com anava la jornada. Els nens s'ho han passat molt bé amb l'espectacle i, en acabar, els han regalat a cadascun (inclòs a mi) una carmanyola amb forma de poma amb fruita tallada i rentada a dins que estava boníssima, sobretot les cireres. Crec que ha estat una molt bona proposta, ara només cal que els pares continuïn estimulant que els nens mengin fruita.

I ara la meva confessió:

si he menjat la fruita ha estat perquè me l'han donat rentada i tallada! (amb la mandra que fa pelar-la i tallar-la!!!)

:)

Mentideros

2011-07-13T18:46:00.000+02:00

En el segle XVII hi havia el que es coneixia com els "mentideros", eren uns llocs públics (places, escalinates, etc.) on la gent del poble anava a fer-la petar i assabentar-se de totes les xafarderies de la ciutat a la vegada que era lloc idoni per escampar tota mena de rumors i mentides que, en el boca-orella, s'acabaven convertint en realitat i en més veritat que la mateixa veritat.

De mentideros hi havia uns quants, a Madrid, tres de molt famosos: el de Representantes, al carrer León; el de Losas de Palacio, davant del Real Alcàzar; i el més famós de tots, el de les Gradas de San Felipe. El mentidero més conegut, però, era "El Mentidero" de la ciutat de Càdis, situat en el barri del mateix nom.

Avui en dia, gairebé quatre segles després, els mentideros s'han tornat a posar de moda, però ara no són places públiques ni estan situats en llocs concrets i localistes, ara estan en alguns programes de la televisió i tenen el mateix furor i índexs d'audiència que abans. El lema també és el mateix: "miente, que algo siempre queda".

Passen els segles i aquest país no canvia gens ni mica.

Mossegar-se la llengua

2011-07-06T20:33:00.060+02:00


Mossegar-se la llengua. Dibuix fet a corre-cuita by Deric

Ai, com em costa mossegar-me la llengua per no deixar anar exabruptes a tort i a dret!

Si per mi fos, ja fa dies que hauria omplert el món virtual de paraules gruixudes, però quan aquestes reaccions venen donades per temes de feina, un s'ha de moderar i empassar-se les paraules perquè ha de demostrar més educació que els atacants i no rebaixar-se al seu nivell per més que costi.

Ah, si em donessin permís per fer-ho, com disfrutaria!

No sempre plou a gust de tothom, però d'aquí a passar a l'insult, hi ha un camí molt llarg i encara que tot quedarà en no res, algú ho pot estar passant malament i això és el que realment em fa emprenyar. Per la resta, el seu cabreig em fa riure perquè es desqualifica a si mateix i, si en algun moment se li podia donar la raó en algun aspecte, ara l'ha perdut totalment.

Per què hi ha tanta agressivitat, mala llet i falta de respecte en la nostra societat?

Tan difícil és posar-se, ni que sigui per un instant, en la pell dels altres?

N'estic una mica fart dels mal educats, dels que es creuen en poder de la veritat absoluta i dels egoistes que pensen que el món gira al seu voltant.

L'essència del chocobanano

2011-06-29T23:39:00.000+02:00

A 34 dies de tornar a viatjar al país de l'eterna primavera, em venen al cap molts dels records, les vivències i la gent que vaig passar i conèixer durant vint-i-un dies de fa ja cinc anys.

Guatemala té alguna cosa que la fa molt especial, però no pregunteu què és perquè no sabria què respondre, són un munt de coses: la seva gent, el seu paisatge, la seva aura màgica, els seus pobles i ciutats, la seva història, la pau que s'hi respira...

Estic emocionat i ansiós de tornar-hi però, a l'hora, una mica espantat de trobar-me-la molt diferent, de veure que ha canviat molt, que l'Antigua hagi perdut l'esperit de l'Antigua o que el llac Atitlan ja no tingui la màgica mística. Però no, no vull pensar-ho, vull pensar que potser sí que haurà canviat, però a millor, molt millor.

Fa cinc anys em vaig esperar gairebé al darrer dia per provar-lo, aquest any no esperaré tant, el següent dia d'arribar-hi me n'aniré a davant de La Bodegona i em compraré un chocobanano per gaudir-lo amb intensitat mentre passegem pel mercat inundant-nos dels aromes, els sons i els colors de Guatemala.

Nota: el chocobanano és una espècie de gelat a base de plàtan i xocolata, com el seu nom indica. La recepta és molt simple: agafeu un plàtan, el peleu, li fiqueu un palet de fusta com si fos un gelat i el deixeu al congelador. Quan estiguin congelats, en un cassó, derretiu xocolata amb una mica de llet i quan estigui, introduir el plàtan de manera que quedi cobert de xocolata, també podeu afegir atmelles trencades. La xocolata, amb el contrast del plàtan congelat, s'endurirà ràpidament i ja el podeu menjar!

Ja el tenim aquí de nou!

2011-06-21T21:09:00.000+02:00

Sí, sí, sí, ja és aquí! És l'estiu!!!

I amb ell, cada cop més a prop...

LES VACANCES!!!!

Arrugas

2011-06-04T13:50:00.002+02:00

Ahir a la tarda era a la biblioteca escollint alguns llibres i pel·lícules per a properes lectures i visionats, quan vaig pensar d'acostar-me a la secció de còmics, una secció que visito molt de tant en tant perquè no en sóc cap expert, i tot i que m'agrada llegir còmics (o novel·les gràfiques) esporàdicament, ho faig menys del que desitjaria perquè quan sóc davant de les lleixes i veig la gran diversitat que hi ha, em perdo.

Normalment n'agafo un, el fullejo i el torno a deixar perquè, o bé no m'agrada la il·lustració o bé no m'agrada la temàtica. El resultat final és que molts cops marxo sense agafar-ne cap o amb algun que, quan arribo a casa, descobreixo que no llegiré i el torno al dia següent.

Ahir, però, quan anava a la secció de còmics, em vaig trobar en S, un company de feina encantador i que ha crescut amb aquest tipus de lectura. Per això el vaig agafar i li vaig demanar que me'n recomanés algun. El primer que em va dir va ser que passés dels de superherois i anés a les novel·les gràfiques. Va agafar-ne un parell:

-Aquest és molt tendre. Aquest em sembla que va guanyar algun premi al Saló del Còmic de Barcelona i també està molt bé. Ah! I aquest també, i aquest altre i...

Estava entusiasmat i si el deixo ens passem tota la tarda davant de les lleixes carregades de còmics. Li vaig agrair molt la seva ajuda i vaig marxar de la biblioteca amb dos llibres, dos còmics i sense cap pel·lícula.

Quan vaig arribar a casa vaig agafar el primer que m'havia recomanat, "Arrugas", de Paco Roca. El vaig obrir pel primer full i em va agradar la cita que hi havia:

"La nube no desaparece, se convierte en lluvia" - Buda.

Giro el full i començo a llegir i gaudir de les imatges: em va atrapar i no el vaig poder deixar de llegir fins el final. És la història d'un home, Emilio, que, quan comença a perdre la memòria, els seus fills el tanquen en una residència d'avis. El panorama que troba aquest home quan arriba és, potser, tan o més desolador que el fet de perdre la memòria i que li diagnostiquin Alzheimer.

Al llarg de les pàgines veiem la solitud dels avis "desterrats" a la residència on la seva única ocupació és dormir mentre esperen l'hora de menjar i, en definitiva, mentre esperen que els arribi la mort o, pitjor encara, que els tanquin al pis de dalt de la residència on hi ha els avis que no es poden valdre per si mateixos.

Emilo té un company d'habitació, en Miguel, és un trampós, un estafador i un picar però que té un gran cor i que farà tot el que sigui per ajudar a Emilio, fins i tot escapar-se de la residència per poder tenir, ni que sigui per darrera vegada, l'experiència de "viure".

Arrugas és una novel·la gràfica excel·lent, que hauria de ser de lectura obligatòria per tothom. Té humor, té drama, té tendresa i sobretot és molt, tremendament, humana. Això sí, cal llegir-la amb un paquet de mocadors a la mà.

Lectures

2011-06-01T00:28:00.000+02:00

Any de moltes lectures i de molta escriptura. Canvi de cicle...?

Primavera?

2011-05-20T20:16:00.000+02:00

Un lloc molt personal

Estic molt poc blogaire darrerament, no sé si a causa de l'astènia primaveral, per falta de ganes, per cansament, per la feinada que tinc que em fa arribar a casa esgotat o perquè tinc altres projectes entre mans més engrescadors... En tot cas, no me n'oblido, ni tanco res. Segueixo per aquí!

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T00:01:00.005+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Converses de carrer 2

2011-05-02T22:54:00.000+02:00

Una parella jove travessa el carrer pel pas de vianants però sense fer gaire cas del trànsit. Ella va dos passes per endavant amb cara d'emprenyada. Ell dos passes enrere seguint-la, gesticula molt i al passar pel meu costat sento que li diu a la seva suposada parella:

- ¿Y qué crees que estoy haciendo, que estoy pelando los cables por ahí o qué?

Converses de carrer

2011-04-26T19:33:00.000+02:00

Dues dones: una aparenta uns quaranta anys (potser que tingui menys), l'altra segur que arribat a la seixantena llarga. Surten d'un supermercat de Salt amb bosses i miren el cel per sobre dels arbres del passeig.

- ¿Tú creè que va llovè? - la jove
- Pué sé. Allá hai nublarrone.

Brillava el sol i els nuvols eren com grans boles de cotó fluix.

Berlín

2011-04-25T19:40:00.003+02:00

Mai m'havia sentit atret per visitar Alemanya, tot i que havia sentit meravelles de Berlín, però conèixer en Ferran i les seves cròniques des de la ciutat em van despertar la curiositat i les ganes. Quan va muntar la Trobada blocaire fora de Catalunya volia anar-hi , però em va ser impossible. Per això quan va sortir l'oportunitat d'anar-hi aquest abril, no m'ho vaig pensar dues vegades. Tenia bons motius: conèixer una altra capital d'Europa, estar en un país que encara no havia visitat mai i tornar a veure en Ferran.

L'entrada a Alemanya, però, no va poder ser més desastrosa: Ryanair aterra a Cochstedt en un antic aeroport militar al mig del no-res on l'únic avió que hi havia era el nostre. Ens esperaven encara tres quarts d'hora de bus per arribar a la ciutat més propera i dues hores de tren fins a Berlín. Però això no hauria estat res (ja ho sabíem abans de sortir) si no hagués estat pel caos del bus aeroport-Magdeburg: simplement era un autocar molt vell (60 places) en el qual s'havia d'encabir gairebé tot el passatge de l'avió (180 passatgers). El xòfer anava desbordat i no parlava res més que alemany. Gràcies a una noia que es va oferir a fer d'intèrpret, vàrem poder viatjar totes les persones que ens havíem quedat penjades en aquell cul de món.

Finalment, una hora després d'aterrar, arribàvem a Magdeburg, just a temps per veure com se'ns escapava el tren que ens havia de dur a Berlín. Havíem d'esperar una hora a l'estació i vàrem aprofitar per sopar: un bocata de pollastre rostit al Subway de l'estació. No era l'entrepà del dia, però a 3,99€ no era gens car i era més bo. Coca-Cola i una pasta de sabor, textura i aspecte indefinits de postres.

Un cop al tren i asseguts en el pis superior, respirem alleujats. Són les 21:04, el tren surt en un minut. Un minut? Dos, tres, cinc, deu... A les 21:14, el tren es posa en marxa: on és la puntualitat i eficàcia alemanyes? En dues hores que feia que érem al país, brillaven per la seva absència!

Dos minuts més tard, para a la primera estació (hem agafat un tren borreguero!!!). Decideixo anar al lavabo del tren: pintades a les parets, brutícia al terra, pudors, papers de tot tipus escampats... I la neteja alemanya??? Surto del lavabo, vaig cap el nostre lloc i passo entre mig d'un grup de hooligans cridaners que deuen venir d'un partit de futbol, si hem de jutjar pels seus vestits i bufandes, i perquè van carregats d'ampolles de cerveses. Em diuen hallo i els ignoro. Temo el pitjor: ens amargaran el viatge. Però no. De tant en tant algun càntic i algun crit però van tranquil·lets o massa borratxos. Cinc estacions més enllà baixen tal i com han pujat, això sí, deixant un reguitzell d'ampolles que un home amb un sac s'afanya a recollir.

Gairebé dues hores més tard, entrem a la Hauptbahnhof, l'estació central de Berlín. Un cartell enorme ens saluda, Willkommen in Berlin. Baixem del tren i sortim al carrer. La lluna ens somriu gairebé plena. Per sort havíem reservat un hotel just al costat de l'estació. Caminem cinquanta metres i entrem a la recepció. Per fi hem arribat, són les onze de la nit. Si tenim en compte que hem sortit de casa a les 3 de la tarda, el proper cop que viatgi a Berlín, ho farem amb un vol directe a la capital i no amb un Ryanair que ens deixi al mig de l'antiga RDA on Crist va perdre l'espardenya.

La lluna ens somriu gairebé plena.

Un nou principi avortat

2011-04-25T12:17:00.000+02:00

Bé, com he comprovat que les pistes que vaig donar en l'anterior entrada no van ser suficients, passo a aclarir l'enigma presentat:

La foto era d'una ampolla, en castellà botella; la marca Absolut, que és tot una referència de vodka en el món; i la bandera de l'Arc de Sant Martí volia representar la temàtica gai.

En fi, que la idea era de fer la continuació de "El mundo en una botella" però la descarto, de moment, per falta de ganes i d'inspiració.

Un nuevo principio?

2011-04-10T23:14:00.003+02:00

Desde la muerte de Unai y el descubrimiento de su diario no he vuelto a ser el mismo.

Potser algun dia...

Sembla que, potser, m'expliqui millor:

foto = ampolla = bandera de l'Arc de Sant Martí = Absolut = tot un món

Cal que continuï?

"Indigent, com jo"

2011-04-04T21:18:00.000+02:00

Montse Assens i Borda va guanyar el premi de poesia Artur Simó l'any 2007 amb aquest recull de poemes que reflecteixen la vida i tot allò que li passa a l'autora en el dia a dia i amb els seus sentiments.

Títols de poemes com "A punyalades", "Avui, he trencat un mot", "Els meus fills" (magnífic), "He passejat pels llençols", "Sóc càustica" o "Civisme al metro, si us plau!", us poden donar una idea de què trobareu en aquest poemari.

Jo reprodueixo un fragment (amb el permís de l'autora), del poema "M'omplo" perquè m'hi vaig sentir identificat... o més ben dit, vaig identificar el meu avatar en el blog.

Si el llegiu entendreu per què:

Deixo, així,
que arribin soles
les sandàlies
a la platja dels delits.

Cròniques de Catalunya: Any 2062, les primeres batalles

2011-03-30T23:47:00.001+02:00

L'any 2062 va tenir lloc el primer enfrontament contra els invasors, va ser a la coneguda com la Batalla del Circ de Tarragona. Les forces de les FAC van patir molt i hi van haver bastantes baixes. Es va notar la inexperiència de les noves forces armades i la superioritat numèrica i salvatge dels invasors. El resultat va ser la pèrdua de la ciutat de Tarragona.

Les següents batalles més remarcables i conegudes van ser les batalles de la Devesa de Girona, la de Balaguer, la de Manresa. L'any 2064, les d'Andorra, la Seu d'Urgell i la Val d'Aran. L'any 2065, la batalla de la Ciutadella de Barcelona i dos anys més tard, la batalla de la Universitat de Barcelona.

Totes eren conegudes pel lloc on van desenvolupar-se. Després de l'experiència d'un enfrontament obert i general com va ser la de Tarragona, les següents van ser molt concretes, gairebé escaramusses, en les que les FAC arribaven, atacaven per aconseguir els seus objectius: la majoria d'ells, rescatar gent atrapada entre els invasors o recuperar peces singulars del patrimoni cultural.

L'any 2068 es va veure clar que molt del patrimoni no podia ser transportat fora de Catalunya perquè els combois eren interceptats i destruït pels invasors i l'Helena Vilamitjana, la Presidenta de la Generalitat, decideix arriscar-se i buscar un amagatall al centre del territori ocupat on poder desar tots els béns i custodiar-los fins el moment de la recuperació de la terra o el seu trasllat a NovaCat. El que queda de l'arxiu històric de la cultura catalana, es guardat en un edifici al bell mig de la Barcelona ocupada, l'edifici de La General on, anys després, tindrà lloc una de les batalles més cruentes i llegendàries de tota la guerra, i on tindran un paper destacat, en Vadó i en Met.

Amb l'èxit de la salvaguarda de l'arxiu patrimonial a la ciutat de Barcelona, el govern de la Generalitat s'envalentona i aconsegueix fundar la CerCat, l’únic i darrer Centre de Resistència de Catalunya en les antigues instal.lacions d’una central nuclear en desús des de feina més de cinquanta anys. La Nica, una noia llicenciada en diplomàcia que ha treballat a Sicilia al costat de la Presidenta, es nomenada governadora d'aquest nou enclavament al sud de Catalunya. Les funcions de la CerCat són únicament les de la salvaguarda de l’arxiu de Barcelona i del personal que hi treballa clandestinament; recuperar més béns patrimonials i culturals; vetllar per la seguretat de l'arxiu i buscar per tot el territori els pocs supervivents catalans que encara hi queden.

Propers lliuraments: Any 2070, els personatges
Any 2072, el desastre de La General

Primer lliurament: Any 2074
Segon lliurament: Any 2051
Tercer lliurament: Any 2054
Quart lliurament: Any 2056

Cròniques de Catalunya: any 2056

2011-03-29T23:55:00.002+02:00

NovaCat. Photo by Deric

A NovaCat hi havia molta feina a fer, s'havia de fer habitable una ciutat de fang abandonada durant centenars d'anys. Tothom havia de contribuir amb la seva feina a canvi de menjar, d'una casa i de poder viure en llibertat. El govern de la ciutat va ser escollit entre tots els ciutadans i el poder no requeia en una persona sinó en una comissió gestora.

Mentrestant, a Sicília, la Presidenta reorganitzava el govern de l'estat català i enviava espies a Catalunya per saber l'estat en que es trobava la població que encara hi vivia i intentar crear un moviment de Resistència que conscenciès a la gent que s'hi havia quedat del perill dels invasors i de la necessitat de recuperar la pròpia identitat i el govern legítim.

Durant un parell d'anys, però, els invasors, que ja tenen totes les institucions i totes les ciutats i pobles al seu poder, sembla que s'estanquen en el seu avançament i conviuen amb la població civil catalana de forma més o menys pacífica. No obstant això el moviment de Resistència no ha parat d'actuar i de captar nous adeptes.

L'any 2058, sense que ningú no s'ho esperi, es invasors consideren tota la població, sense excepció, un molest perill i la reclou en zones controlades apartades dels nuclis urbans en unes condicions inhumanes. el menjar i l'aigua és racionat, els nens no poden anar a les escoles i han eliminat qualsevol forma de distracció i oci.

Sota aquestes condicions tan dures, no triga a esclatar la Revolta. La població civil escapa dels camps de concentració i torna als pobles i ciutats per recuperar el que és seu i fer fora l'invasor. La repressió que segueix és brutal: es destrueixen el 90% dels pobles i ciutats de Catalunya i la població és massacrada covardament amb noves armes desconegudes fins aleshores.

Un d'aquests pobles destruits és L'Escala per una onada gegant que l'esborra del mapa juntament amb totes les altres viles de la badia de Roses. Només sobreviuen dos nens, en Vadó i en Met, que són trobats en un vol de reconeixement de la Resistència i portats a NovaCat on creixeran amb el desig de poder tornar un dia a casa seva i venjar-se dels assassins de les seves famílies.

Després d'aquestes destruccions, la Presidenta veu la necessitat de crear l'exèrcit que el país mai havia volgut. En una votació molt ajustada de la Generalitat a l'exili i del govern de NovaCat, s'aprova la creació de les FAC, les Forces Aeries de Catalunya i les PEX, les Patrulles Exteriors de Recerca.

En principi aquestes dues forces armades, que surten de Sicilia i de NovaCat, només tenen com a missió la recuperació del patrimoni cultural català, però aviat es veurà que intentar anar a Catalunya d'amagat per salvar la cultura, és una missió gairebé impossible i esclaten les primeres batalles, algunes d'elles molt cruentes i que serien recordades com a llegendes en els segles posteriors.

Proper lliurament: Any 2062, les primeres batalles

Primer lliurament: Any 2074
Segon lliurament: Any 2051
Tercer lliurament: Any 2054

Col·lecció d'emocions

2011-03-29T00:02:00.002+02:00

Església de Sant Cugat de Salt vista per la Carme

Era a punt de publicar un nou lliurement de les Cròniques quan un comentari de El Porquet deixat en l'entrada de Fantasmes de Barcelona, dient-me que venia de casa de la Carme gràcies a l'homenatge que m'havia fet, m'ha posat en alerta i he anat corrents cap allà a veure de què es tractava i quina ha estat la meva sorpresa al veure l'església de Sant Cugat de Salt dibuixada amb gran encert pels traços simpàtics i encantadors d'aquesta gran col·leccionista de moments.

Moltes gràcies, Carme, el guardaré amb molta estimació, el publicaré al blog, i com no, també al facebook.

Ais! Estic emocionat!!!

Fantasmes de Barcelona

2011-03-27T10:32:00.001+02:00

"Fantasmes de Barcelona, recull històric de fets sobrenaturals" de Sylvia Lagarda-Mata és un llibre que no enganya amb el títol, és precisament això, un recull d'històries de fets sobrenaturals, de fantasmes i de llegendes que tenen per escenari la ciutat de Barcelona, però no només de l'època medieval o antigues, sinó també d'actuals.

Mitjançant una sèrie d'intineraris podem anar descobrint carrers de totes les zones i barris de Barcelona, des del Casc Antic fins el Poblenou on han passat coses estranyes o, si més no, inexplicables, i d'altres només degudes a la xerrameca i supersticions populars. Et donen ganes d'agafar el llibre (a més t'ho permet fer gràcies als plànols amb la senyalització dels llocs) i anar per la ciutat descobrint les cases encantades, els pous d'entrada a l'infern o els indrets esgarrifosos.

Liz

2011-03-23T23:30:00.001+01:00

Ens ha deixat Liz Taylor però el seu llegat perdurarà per sempre, igual que la seva mirada violeta.

Cròniques de Catalunya: any 2054

2011-03-18T00:00:00.003+01:00

Metropolis. Fritz Lang

L'any 2054 va tenir lloc la darrera i més destructiva invasió de Catalunya. Un exèrcit desconegut va creuar la frontera dels Pirineus i va conquerir, sense cap resistència, la ciutat de Girona. El govern de la Generalitat, en un primer moment, va culpar els veïns espanyols de la invasió però el govern de Madrid ho va desmentir categòricament al·legant que no havia estat mai la seva intenció recuperar els territoris perduts i que, a més, el seu exèrcit estava en franca decadència.

El fet de buscar culpables en lloc d'actuar i buscar aliats des del primer moment, va fer que la Generalitat perdés un temps preciós i, quan van voler reaccionar, ja era massa tard. El 3 de març de 2054 va esclatar el primer míssil a Barcelona. Ni la data, ni el lloc van ser accidentals, al contrari, va ser escollit meticulosament: va caure al Parlament durant la celebració d'un ple extraordinari de crisi. No va haver cap supervivent i Catalunya es va quedar sense cap mena de govern legítim.

Després ja no va haver marxa enrere. Es van tancar totes les emissores de ràdio i de televisió, es van clausurar tots els mitjans de comunicació digitals i va enderrocar les torres de comunicacions començant per la de Collserola. Les van seguir les torres de la telefonia mòbil i els repetidors dels satèl·lits. No hi va quedar cap forma de comunicació, ni telèfon, ni Internet, ni correu electrònic, ni GPS, res de res. El següent pas va ser el tancament de ports, estacions de tren i aeroports i la destrucció de les carreteres que sortien del país. En menys de vint-i-quatre hores, Catalunya havia quedat aïllada del món.

No obstant això, algunes persones, amb embarcacions privades i d'altres molt precàries, van aconseguir fugir per mar cap a Ses Illes i d'allà cap a Sicília. Una d'aquestes persones que va escapar va ser l'alcaldessa de la ciutat de Barcelona, Helena Vilamitjana, que va crear un nou govern de la Generalitat a l'exili amb ella com a Presidenta.

La seva primera obsessió era la de salvar el major nombre de gent i des de la frontera de l'Ebre es va poder fletar uns vaixells que els portessin cap a l'Àfrica subsahariana on l'Helena tenia relacions diplomàtiques i havia aconseguit que li cedissin a perpetuïtat una ciutat abandonada al desert, prop de la desembocadura de riu Níger. El primer vaixell va arribar a la primeria de l'any 2055. Aquesta va ser la data de la fundació de NovaCat, la nova Catalunya. La Presidenta, però, es va quedar a Sicília per ser un enclavament més proper a l'antiga Catalunya i des d'on podia organitzar millor un moviment de resistència a l'invasor.

Proper lliurament: Any 2056

Primer lliurament: Any 2074
Segon lliurament: Any 2051

Cròniques de Catalunya: any 2051

2011-03-16T00:25:00.005+01:00

La Unió Europea va ser la primera en integrar-se en la WWFC però també la primera en sentar les bases de la seva fi.

La idea de la WWFC era agrupar tots els països del món, sense cap mena de distinció, sota un mateix govern superior format per un grup de països que s'alternaven periòdicament, mai un de sol ni per més d'una legislatura de 5 anys. No osbtant això, encara existien els governs locals, però de l'únic que s'encarregaven era de la gestió interna i de la cultura local.

Catalunya va veure amenaçada de mort la seva llengua i la seva cultura si no disposava d'un Estat propi integrat a la WWFC que destinés els suficients recursos a la seva identitat. Això i al fet de tenir un líder carismàtic que arrossegava multituds de tots els origens, va permetre presentar el projecte d'indepèndencia a la WWFC després d'Escòcia, Québec, del País Basc i de 15 nacions sense estat més, inclosa Catalunya. La Federació exigia unes dures condicions per reconeixer un nou estat: la celebració d'un referèndum en el que l'abstenció havia de ser pràcticament nul·la (de com a màxim el 2%) i el resultat a favor de la independència havía de ser com a mínim del 80% a favor.

Escòcia, Québec i el País Basc van aconseguir aquests resultats, els altres 14 pobles, no. I Catalunya? Catalunya va celebrar el referendum, el 10 de desembre de 2051 i el resultat va ser: 100% de participació, 97% de vots a favor de la independència, 2% de vots en contra, 0,60% nuls, 0,40% en blanc.

El 31 de desembre de 2051, la WWFC reconeix i integra a la federació els tres nous estats. Catalunya comença a organitzar el govern independent de la Generalitat amb el traspàs de totes les competències per part del govern espanyol, que, incapaç d'aixecar el cap des de la crisi del 2008, veu com una alliberació la independència de Catalunya i del País Basc.

No obstant, poc més de dos anys després de la creació de la WWFC i amb motiu de la incorporació dels nous estats, antics països poderosos de la UE consideren que aquesta nova incorporació els restarà importància dins del govern federal de la WWFC i comencen una guerra d'interessos destinada a recuperar les seves quotes de poder. Un d'aquests països infiltra partidaris seus en el Parlament mundial i en pocs dies es trenca el precari equilibre aconseguit.

El 2053 la subsistència de la WWFC està en perill, però el toc de gràcia li arribarà un any després, quan un dels seu membres és envaït: Catalunya. Hi ha dos motius per la invasió: l'aniquilació d'una cultura i una gent "incòmode" per alguns i ferir de mort la WWFC al no poder mantenir la pau mundial.

Proper lliurament: Any 2054

Primer lliurament: Any 2074

Cròniques de Catalunya: any 2074

2011-03-14T19:58:00.013+01:00

L'any 2049 es va veure clar que totes les unions de països com la UE, la Lliga de Països Àrabs, la Federació Asiàtica, la Unió Africana o la Unión Latinamericana, etc. eren organismes obsolets perquè en quaranta anys no havien aconseguit que els països aconseguissin sortir de la crisi extrema en que s'havia caigut en la segona dècada del segle XXI. En qüestió de pocs dies, aquests organismes, juntament amb la ONU, van ser desmantellats i es va crear la WWFC (World-Wide Federation of Countries), una federació política però també econòmica que va permetre la unificació dels mercats mundials, el desenvolupament de les economies locals i l'impuls definitiu de les energies renovables.

Per primer cop a la història de la humanitat, anàvem tots a una... fins que, com sempre passa, algú va voler imposar la seva voluntat per sobre dels altres i l'estructura de la WWFC va començar a trontollar perillosament.

Va ser en aquest escenari d'inestabilitat política i de debilitat de la WWFC que Catalunya, que havia aconseguit la seva independència l'any 2051, va ser envaïda tres anys més tard, les seves institucions anul·lades i les seves ciutats destruides... un altre cop. Aquesta vegada, però, els catalans estaven preparats i no caurien en el parany de 1714: se'n sortirien per ells sols, sense esperar cap ajuda externa.

Vint anys després, una nova generació que ha viscut sempre en guerra contra els invasors, és a punt d'aconseguir el seu objectiu. És el moment del renaixement de NovaCat, la Nova Catalunya.

Proper lliurament: Any 2051

Tal dia com avui: no oblidem

2011-03-11T19:18:00.000+01:00

11-M

11 de març de 2004

8 de març

2011-03-08T21:03:00.000+01:00

We can do it!