dilluns, 29 de febrer de 2016

SENYORS PINTADORS DE CARRERS

Foto extreta de: Gironotícies

Senyors pintadors dels senyals de carrers darrerament he observat una tendència preocupant entre els conductors/-es de les ciutats i és aquesta: quan veuen un vianant a punt de creuar el carrer pel pas de vianants, acceleren per no haver de parar amb la qual cosa obliguen a la persona que anava a passar a aturar-se en sec per no ser atropellat. Per tant, senyors, o bé pinten les ratlles del pas de vianant perquè les vegin persones amb greus problemes de visió, o simplement s'estalvien de pintar-les, perquè total, pel que serveixen.

Això m'ha passat més d'un cop darrerament i amb una tendència a l'alça. Un d'aquests cops vaig haver de fer un salt per no ser atropellat per una conductora a la que li vaig dir de tot menys maca, tot i que sabia que no em sentia perquè va prémer l'accelerador encara més, però em vaig quedar descansat.

dimecres, 24 de febrer de 2016

dimarts, 2 de febrer de 2016

COLA, COLITA, COLASSA (ODA A BARCELONA)


Divendres passat, a Girona, va ser la presentació «mundial» (com va dir el seu director) de la nova pel·lícula d'en Ventura Pons, «Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)», un documental sobre la fotògrafa barcelonina, Colita.


La presentació va anar a càrrec d'en Guillem Terribas i va comptar amb la presència d'en Ventura Pons, la Teresa Gimpera i dues dones més que participen al documental. 

La presentació va estar molt bé perquè la Gimpera va explicar algunes anècdotes de la pel·lícula, però també de la seva època d'actriu, molt divertides. En Pons (per cert que no calla ni sota l'aigua) va explicar, entre d'altres coses, el perquè d'aquest nou treball: tot va venir quan es va assabentar que la seva amiga Colita havia rebutjat el Premio Nacional de Fotografia per protestar per la política cultural del ministre Wert. El premi està dotat en 30 mil euros i en Ventura Pons li va dir que no es preocupés, que ell li faria una pel·lícula per recuperar aquests diners. I dit i fet.


La pel·lícula està plantejada com una reunió d'amigues que van a berenar a casa la Colita i la fan petar recordant els vells temps. Parlen del treball de la fotògrafa, però sobretot de la joventut perduda en els anys de la dictadura. Records de feina, d'amistats, d'amors, de política i d'inquietuds culturals es barregen entre una mostra de fotografies de la Colita. És, però i sobretot, un retrat i una memòria històrica d'uns anys, els darrers de la dictadura franquista, en que la joventut volia fer la revolució i aquesta començava per trencar els esquemes i les convencions del passat.

Les amigues de la Colita són la Teresa Gimpera, la Majura Torres, la Rosa Regàs, Núria Feliu, Pilar Aymerich, Beatriz de Moura, Anna Maio i Marta Tatjer, i entre els seus records, anècdotes i xafarderies, aconsegueixen que sembli que tu també estiguis berenant amb elles a casa de la Colita.



Molt recomanable per recuperar de primera mà la memòria d'una època.