dimarts, 31 de març de 2015

JO i JO


El meu cos i la meva ànima són dues entitats diferenciades que conformen el meu únic jo. 

Per una banda hi ha l'ànima, que el meu jo conscient, el que sap fer moltíssimes coses a la perfecció: canta cançons sense desafinar gens ni mica, dibuixa amb nitidesa i professionalitat, escriu llibres de mil pàgines que es converteixen en best-sellers, és una gran esportista que crema la més mínima partícula de grassa del cos...

Per l'altra banda hi ha el cos que vol fer tot allò que li diu l'ànima (el meu jo conscient) i que s'estavella contra la realitat: desafina i és incapaç de recordar les melodies, agafa el llapis com si li haguessin amputat les mans, escriu línies i més línies que se'n van de dret a la paperera, en lloc de six-pack té one-pack semblant a una panxeta incipient...

No entenc perquè han de ser tan divergents. Per què el cos no s'acosta a la realitat de l'ànima i no a l'inrevés?

En fi, continuarem somiant amb el six-pack...

dimecres, 25 de març de 2015

EMPATIA

Portada del diari Ara, edició 25/03/2015
Arrel de l'accident aeri que ha colpejat la societat catalana, a la xarxa corren comentaris que són clarament constituents de delicte i que retraten l'escàs valor que tenen els individus i individues que els han fet. 

Fa temps que vaig escoltar un psiquiatre que deia que un psicòpata és algú que és incapaç de sentir cap mena d'emoció o sentiment vers els altres i encara menys, empatia, i que també són incapaços de distingir entre el bé i el mal, per això poden assassinar sense tenir remordiments.

Per tant, tots aquests comentaris, són de psicòpates i són molt perillosos. 

Jo no ho puc entendre.

Quan vaig saber de l'accident em va afectar de debò perquè qualsevol de nosaltres hi podíem haver estat en aquell avió o conèixer algú més o menys proper. Per sort no ha estat així, però això no vol dir que no t'afecti i que no et posis en la pell dels familiar, i fins i tot, dels passatgers.

I no només en el cas d'aquest accident, també en altres casos com en l'atac al museu de Tunísia o els atacs a la població civil en països en conflicte.

Trist, és tot plegat molt trist.

dimecres, 18 de març de 2015

Un Salt de llibres: Els meus pares. Hervé Guibert

Un Salt de llibres: Els meus pares. Hervé Guibert: Hervé Guibert va escriure Els meus pares l'any 1986, cinc anys abans de la seva mort i quatre abans del llibre que li donaria la ...

ELS MEUS PARES. Hervé Guibert


Hervé Guibert va escriure Els meus pares l'any 1986, cinc anys abans de la seva mort i quatre abans del llibre que li donaria la fama mundial "A l'amic que no em va salvar la vida" on fa un cru retrat de la Sida, de com es va infectar i com amics seus el van deixar sol.

Dic això perquè considero que en Els meus pares, tot i que s'ha publicat en posterioritat a l'anterior novel·la, estan relacionades. En totes dues Hervé ens explica la seva visió de la vida i del que li ha passat, i en totes dues és molt dur. Si en una atacava els amics i el món en general, aquí ataca els seus pares i els retreu tot, no es guarda res, des de per què el van fer néixer fins als petits detalls de la vida quotidiana com un gest o una paraula de la seva mare. 

És un llibre molt dur i cruel en que, per moments, penses que com pot atacar i dir aquelles coses dels seus pares. És cert, però en el fons no és més que una defensa de l'Hervé perquè del que realment té por és d'estimar i perquè estima molt als seus pares, tant que no pot estar de ser cruel amb ells perquè ho és amb ell mateix. Crec que, tot i les formes, és un cant d'amor als seus pares.

Els meus pares va ser editada en català el 2014 pel Club editor.