dimecres, 18 de febrer de 2015

Els ciclistes urbans suïcides


No sé si a tot arreu és igual que a Salt o no, però em temo que és un fenomen global. Parlo d'una espècie urbana que cada cop prolifera més i amb l'arribada del bon temps es converteix en una plaga: els ciclistes suïcides.

Una bicicleta és un vehicle molt fràgil i inestable i només per aquest fet el seu conductor hauria de ser d'allò més prudent i responsable (quan jo la faig servir per anar per Salt, ho intento) perquè en cas de caiguda o accident rebrà de valent.

Doncs, si més no a Salt, és tot al contrari: ciclistes circulant a tota velocitat per la vorera que estan a punt d'atropellar la teva gossa que, pobreta, no ha vist el perill i l'únic que volia era anar a olorar un arbre i li has de fer una estrebada de la corretja perquè no se te l'enduguin per endavant. El ciclista a sobre s'emprenya perquè ha hagut de frenar: Ei, maco, que vas per la vorera. Estúpid!

Ciclistes que se salten stops sense ni tan sols mirar si pel carrer que té la preferència ve un cotxe o no. I ve. I el cotxe ha de frenar en sec per no carregar-se el ciclista que ni s'ha immutat que ha estat a punt de morir atropellat. El mateix passa si en lloc d'un stop hi ha un semàfor en vermell.

Haurien de respectar les normes de circulació igual que qualsevol altre vehicle, però al menys, si no ho fan, que siguin una mica més prudents i que al passar-se un semàfor en vermell o saltar-se un stop, mirin que no vingui cap cotxe. Està en joc la seva pròpia vida i el mal de cap que produiran al pobre conductor que ha passat en verd abans d'aixafar el ciclista, però això a ells no els importa, ja seran morts.


També per sort, i com amb tot, hi ha que circulen pels carrils bicis habilitats i que respecten les normes i van amb prudència, però malauradament sembla que aquests són cada cop més escassos i proliferen els suïcides. Si més no a Salt.



dimarts, 10 de febrer de 2015

LA LIBRERÍA QUEMADA, Sergio Galarza


Una gran llibreria situada al bell mig de la Gran Via madrilenya és l'escenari d'aquesta novel·la de Sergio Galarza, La librería quemada, on amb l'excusa de la llibreria de les històries que s'hi viuen fa un retrat de la societat, de la crisis actual i de la crisi de valors a través d'una sèrie de personatges que es mouen per la vida sense saber cap on van, totalment a la deriva perduts en mig de les estanteries d'un món que ha entrat en plena decadència i on els clients no van a buscar lectures, si no a lligar, a robar, a escalfar-se a l'hivern, a buscar una mica de companyia, a la recerca del llibre d'autoajuda que els estalvii anar al psicòleg, o simplement van a tocar els nassos als dependents per treure's de dins la frustració de les seves vides buides.


La librería quemada és una novel·la àcida i crítica amb el món actual, però encara més amb la societat i les persones que en formen part. És la fi d'un món on els llibres han deixat de ser importants per convertir-se en simples mercaderies per fer negoci i tenir uns guanys a costa dels treballadors.


Si bé el tema i l'escriptura àgil i punyent estan molt aconseguits i fan de bon llegir, hi ha alguna cosa que falla en la novel·la, sembla que no acabi de trobar el to com a conjunt, com a novel·la coral, i se'n va d'una història a una altra perdent el fil d'un argument que podia haver estat més explotat i n'agafa un altre que potser no calia desenvolupar-lo gaire perquè no té prou substància o no aporta res al conjunt.


No obstant és una novel·la provocadora on identifiques perfectament de quina llibreria parla, quina és l'empresa que hi ha al darrera i quin és el seu model de negoci. Sergio Galarza sap de què parla perquè ha treballat en una llibreria sospitosament semblant, té coneixement de causa i això és nota.



dijous, 5 de febrer de 2015

COMERÇ I EDUCACIÓ


Estic fins els nassos, per no dir alguna cosa més forta, de com t'atenen en algunes botigues o comerços.

No necessito que em facin la pilota o em llepin el cul, no ho suporto, però tampoc puc, ni vull aguantar més que en un comerç sembli que, a més de no tenir educació, m'estiguin fent un favor per vendre el que sigui o per atendre'm.

Aquesta és una, l'altra és quan el venedor et fa una dissecció de dalt a baix i et mira amb cara de mala llet com si anessis a ficar-te tots els productes a la butxaca.

Ahir em va passar a la farmàcia: el farmacèutic, amb cara de pomes agres i a punt de tirar-se'm a la jugular, perquè li vaig demanar una caixa de gelocatil. "Ja està! Què més?" No senyor, res més, és pecat estar refredat?

I avui en una altra botiga, també de Salt: una atenció pèssima i, amb el que em costa a mi emprenyar-me, he sortit de la botiga fent evident el meu malestar.

La veritat és que l'atenció que reps en el comerç de casa nostra és únic: en lloc he trobat una mala educació, barroeria i desgana semblant. 

I després diuen que no es ven. És clar que no! Si em tractes així aniré a la botiga del costat!

També he de dir, en honor a la veritat, que hi ha comerços on dóna gust entrar-hi perquè ets atès amb simpatia i correcció, et sents respectat. En aquests hi tornes i potser, fins i tot, més sovint del que realment necessitaries.