dimecres, 21 de gener de 2015

DEMONIOS FAMILIARES, Ana María Matute


Ana María Matute ens ha fet un regal pòstum: es tracta de la novel·la que escrivia quan la mort se la va endur lluny de nosaltres i que va deixar inacabada.

Demonios familiares, publicada per Destino i el Círculo de lectores, reprèn l'atmosfera de la seva anterior novel·la, Paraíso inhabitado, de fet la idea de Matute era que fos una segona part, tot i que es va desdir finalment.

És una història molt Matute, amb aquests personatges rics en matisos, les famílies trencades pel passat, la carència de l'amor, els secrets inconfessables. Cada pàgina, cada frase està treballada fins al darrer matís, res es deixa a la improvisació, i això fa que la lectura sigui molt plaent, es gaudeix plenament perquè és, simplement, magnífic.

La llàstima és que no està acabada. Són 154 pàgines intenses que et fan desitjar més, però de cop, al capítol 11 s'interromp (que no acaba) i et deixa amb una sensació de buidor. Però només és en el primer moment, després quan hi penses te n'adones que, de fet, l'Ana María ens ha fet un regal perquè tens totes les bases i arguments per acabar la novel·la a la teva ment.

I per rematar-ho, dos regals més, un de María Paz Ortuño en forma d'epíleg en el qual ens explica els seus darrers dies amb l'Ana María i el treball que aquesta havia fet amb la novel·la; i l'altre, imagino, de l'editorial en forma de contraportada reproduint un fragment del manuscrit original on es veuen les infinites correccions que feia Matute buscant una perfecció que va estar a punt d'aconseguir.

divendres, 16 de gener de 2015

SENSE SUCRE, SENSE SAL


Que vagi per endavant que no sóc de cap secta, ni de cap il·luminació estranya, ni practico el paleotraining, ni collonades diverses, ni tan sols sóc vegetarià i menys encara vegà. 

Aclarit això, el que volia escriure avui aquí és que em sembla que la nostra vida està molt adulterada. Hem perdut els orígens de l'home. Ja res és natural i el que és natural ho modifiquem a la nostra conveniència de forma espectacular.

Això ho pensava avui quan em menjava un iogurt.


I preguntareu per què? (I si no, ho diré igual) Doncs perquè pensava: el iogurt, si li posem sucre o mel o melmelada o el que sigui, ja no té gust de iogurt. Li hem adulterat el sabor. I el mateix passa amb gairebé tot el menjar: posem sucre per fer-lo més dolç o sal per fer-ho més saborós i que ens agradi més. Està bé. 


Però no ens estem perdent l'autèntic sabor dels aliments? Vull dir: sabem quin gust real té el iogurt si li posem sucre. Sabem quin sabor té el pollastre si li posem sal, pebre o espècies? Per posar dos exemples.

El mateix passa quan fem exercici. Ja no aixequem pedres ni troncs ni saltem rierols ni carreguem grans pesos: aixequem peses en barres que van en guies, creuem els rierols per les passeres sense ni veure que el creuem, anem al super i portem la compra en el carretó...


Sí, és el progrés que ens fa la vida més fàcil, còmode i saborosa, és cert, però no hem d'oblidar qui som i estaria bé, que dins de les possibilitats de cadascú, tornéssim una mica als orígens de l'homo sàpiens:

  • posar-nos una mica menys de sucre, menys sal i tornar a descobrir sabors autèntics...
  • fer més exercici, deixar l'ascensor, portar les bosses del super a la mà, caminar una mica més...


I tot això perquè m'he menjat un iogurt.



dijous, 8 de gener de 2015

Any de lectures

Comparat amb, per exemple, l'any passat, enguany he llegit menys, poc més de dos llibres per mes, però també és cert que hi ha hagut algun de forces pàgines, com les dues parts del de Dan Simmons que en total han estat més de 1.300 pagines.

De totes maneres no és la quantitat l'important, sinó la qualitat i, tot i que no puc destacar cap en que pugui dir: "ha estat el llibre de l'any", si que n'hi ha algun que m'ha agradat molt, com Els Nikolaidis, d'altres que m'han sorprès com el d'en Manel Bonany i d'altres que m'han inquietat molt com El Paciente i algun que m'ha avorrit mortalment com (i també sorprenentment) el de la Mercè Rodoreda, "Quanta, quanta guerra...".

En fi, la llista del 2014 és aquesta:


  1. La caída de Hyperion. Dan Simmons, 1990-2011
  2. Hyperion. Dan Simmons, 1989-2011
  3. Un estiu a l'Empordà. Màrius Carol, 2014
  4. Alexitimia. La imposibilidad de decir 'te quiero'. Fernando de la Calle Medrano, 2014
  5. Homes sols. Joan Pons, 2001
  6. Els Clark. Josep M. Quintana, 2014
  7. Las siete cajas. Dory Sontheimer, 2014
  8. Els Nikolaidis. Josep M. Quintana, 2010
  9. L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Jonas Jonasson, 2012
  10. Queer. William S. Burroughs, 1985-2009
  11. Quanta, quanta guerra... Mercè Rodoreda, 1980-2008
  12. Vuelven. Jason Mott, 2014
  13. Cafè Barcelona. Joan Carreras, 2013
  14. Wabi-Sabi. Francesc Miralles, 2014
  15. Sanctus. La revelación de la profecía. Simon Toyne, 2014
  16. El Paciente. Juan Gómez-Jurado, 2014
  17. Els ambaixadors. Albert Villaró, 2014
  18. Desig de xocolata. Care Santos, 2014
  19. L'arqueòleg. Martí Gironell, 2010
  20. La sonrisa etrusca. José Luis Sampedro, 1985
  21. Rèquiem per un contrabaix. Mercè Saurina, 2014
  22. La Hermandad de la Sábana Santa. Júlia Navarro, 2010
  23. Calle Berlín, 109. Susana Vallejo, 2013
  24. Deu de desembre. George Saunders, 2013
  25. L'esclau de la sal. Manel Bonany, 2013
  26. Bogeries de Brooklyn. Paul Auster, 2006
  27. El aire que respiras. Care Santos, 2013