dimecres, 17 de setembre de 2014

JO MAI MAI

Mentre estem asseguts a taula, sopant, no puc deixar de mirar-te. No sé que menjo. No sé que bec. Només tinc ulls pels teus ulls que somriuen seguint el ritme pausat dels teus llavis quan escolten el que et diu ell. Ell. Jo. Som els quatre a taula. Tots quatre, com sempre. Ell, tu, ella i jo. Parlen, diuen alguna cosa que no sento perquè m'he desconnectat del món. El meu món ara, demà i sempre ets tu i no et podré tenir mai. L'estimes. Et vaig perdre... o potser és que no t'he tingut mai. Voldria creure que sí, que per un moment, encara que fos un instant fugisser, em vas estimar. Ho recordes? Érem al garatge d'ell al mig d'una festeta d'adolescents amb alcohol de garrafa i fumant d'amagat. Rèiem, bevíem, ballàvem i sense adonar-nos ens vam quedar sols en un racó, ens vam mirar fixament i ens vam besar amb passió, llavis amb llavis, llengua amb llengua, les mans recorrent els cossos buscant descobrir el llargament imaginat. Però no varem passar d'aquí. Per què? M'ho he preguntat milions de cops: per què no vaig continuar? Per què no et vaig proposar que ens perdéssim tots dos? Per què no vaig insistir? Per què et vaig deixar escapar? I ara és tard. Ets amb ell i l'estimes. I jo amb ella i no l'estimo. I continuarem anant a sopar tots quatre i dissimularé, com sempre, perquè ni tu ni ell ni ella descobriu mai que jo, que jo només t'estimo a tu.

Narració inspirada per la cançó Jo Mai Mai de Joan Dausà:

dimarts, 16 de setembre de 2014

LAS SIETE CAJAS, de Dory Sontheimer


Desconeixia totalment la notícia del descobriment que va portar a la seva autora a escriure aquest llibre, LAS SIETE CAJAS, i que es veu que havia sortit publicada en diaris d'àmbit nacional com La Vanguardia.

Quan el vaig veure a la llibreria em va cridar l'atenció la portada i la persona que anava amb mi em va explicar l'origen del llibre i no vaig poder més que comprar-me'l atret per la història. Una dona, la Dory Sontheimer, catalana de naixement, va descobrir, després de la mort dels seus pares, unes capses guardades amb molta cura en un altell. Quan les va obrir la seva sorpresa va ser espectacular: aquelles caixes explicaven una història que ella desconeixia totalment: la història dels seus pares, que van haver de fugir de l'Alemanya nazi i de les seves famílies que havien mort en els camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. 

Llegir les cartes i els documents de l'època, veure les fotografies i els objectes que contenien les caixes va ser per ella una forma d'apropar-se més als pares desapareguts i de conèixer uns avis que havien estat assassinats a Auschwitz només pel fet de ser jueus.

Aquest llibre no explica la història del descobriment de les 7 caixes, sinó que explica la història de la família de la Dory per tal de fer-lis l'homenatge que es mereixien, i l'explica d'una forma emotiva, però no dramàtica, transcrivint les cartes i donant explicacions del que passava.

És una lectura tan emotiva com recomanable i que s'hauria de convertir en lectura obligatòria en les escoles.

dilluns, 15 de setembre de 2014

ELS NIKOLAIDIS


Aquest any he recuperat el costum que tenia abans de comprar un llibre d'algun autor local cada cop que viatjava allà on fos. Tenia clar que aquesta recuperació començaria per Menorca i per comprar-lo en la llibreria VaDllibres de Ciutadella. Per això vaig fer una recerca per Internet dels autors menorquins actuals i al final, per l'argument, em vaig decantar per la novel·la Els Nikolaidis de Josep M. Quintana i va ser una decisió del tot encertada.


Estem al segle XVIII quan el fill gran dels Nikolaidis, una família de mariners i comerciants, marxa a Maó amb la seva dona per començar una aventura comercial que pot comportar uns grans beneficis per ell i per la seva família aprofitant les mesures favorables econòmiques del govern britànic que té en poder seu l'illa de Menorca. A poc a poc, salvant els obstacles d'una societat maonesa que no li posarà les coses fàcils i fent seves totes les oportunitats que li presenta la llibertat religiosa i econòmica dels britànics, es fa un nom dins de la burgesia de l'illa situant-se al capdavant del poder econòmic i social.

Però, de fet, el més important d'aquesta novel·la (que recorda molt l'estil de Thomas Mann en Els Buddenbrook) no és la història de la família Nikolaidis, ells només són l'excusa ideal perquè el seu autor ens faci un retrat perfecte de la societat de l'illa menorquina en els segles XVIII i XIX, i sobretot per fer una mirada crítica i un recorregut fascinant per la història de Menorca, la vertadera protagonista del llibre.

Són 464 pàgines que es llegeixen, i es gaudeixen, en tota la seva extensió sense fer-se feixuc en cap moment.

Sinòpsi

Al segle XVIII, els afanys expansionistes de les grans potències europees van fixar els ulls en l'illa de Menorca. Els Nikolaidisés la història d'una família de mariners i comerciants grecs que es va traslladar a Maó atreta per les mesures proteccionistes del govern britànic. Amb paciència, tenacitat i ambició, van aconseguir sobreviure a l'agitada vida política de l'illa i penetrar en el món exclusiu d'una burgesia comercial cada cop més poderosa, fins a situarse al capdamunt de l'entramat econòmic, social i polític dela ciutat de Maó. Aprofitant que la ciutat vivia el punt àlgid de la seva vocació europea, els Nikolaidis, al llarg de dues generacions, van travessar la Mediterrània d'un cap a l'altre, com a pirates o com a comerciants legals, i van crear empreses, van esdevenir banquers i van descobrir el valor de la política per transformar la societat d'acord amb els seus interessos.

divendres, 12 de setembre de 2014

QÜESTIONARI

La Montse és una bloguera que vaig descobrir ja fa uns quants anys i que la vaig conèixer personalment el dia de la presentació d'aquell, ja llunyà, primer llibre, L'aniversari robat. Crec, si no em falla la memòria (cosa bastant habitual), que no ens hem vist més, però ens seguim regularment mitjançant el blog i el facebook. 

Doncs bé, recordant els antics "memes" de quan el món bloguer estava en el seu punt més alt, m'ha convidat a contestar aquest qüestionari, meme o joc, com vulgueu dir-li. Es veu que el joc ve d'aquí:


Els punts a seguir són aquests:

A.- Donar les gràcies a qui m'ha nominat: Gràcies Montse!!!
B.- Nominar 11 blogs: ho deixo a la lliure elecció del lector afegir-se al joc o no (més que res per mandra d'haver de buscar 11 blogs)
C.- Contestar 11 preguntes. Són aquestes:

1.- Quin és el teu gènere literari preferit? Fa temps la ciència-ficció, però ara em decanto més per la novel·la històrica, tot i que no he deixat la SF ni la fantasia.

2.- Com et vas animar a escriure un blog? Ho tinc molt present: va ser durant un curs d'escriptura l'any 2004. Ens van presentar els blogs com una nova forma d'expressió. Jo abans d'aquell curs no tenia ni idea de que era un blog i va ser tot un descobriment.

3.- Prefereixes sagues o llibres sense continuació? Si m'enganxa no m'importa llegir una saga, però acostumo a cansar-me de llegir el mateix i acabo deixant-ho. Prefereixo llibres o, com a molt, trilogies.

4.- Quin és el llibre que has rellegit més vegades? No rellegeixo mai res a excepció de La Ilíada i la Odissea que han caigut alguns cops.

5.- Quin és el millor llibre que has llegit aquest últim any? Si és el 2013, "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge" d'Haruki Murakami. Si és el 2014, "Els Nikolaidis", de Josep M. Quintana.

6.- Quina és la teva portada preferida? No m'hi fixo gaire, però una que m'agrada molt és "El imposible olvido" d'Antonio Gala. Sempre m'ha captivat la mirada d'aquest noi.


7.- Quin llibre t'emportaries a una illa deserta? Existeixen? No crec que hi anés mai a una illa deserta, però en tot cas m'enduria un e-reader amb milers de e-books perquè no em faltés mai lectura variada.

8.- Quin és el teu personatge literari masculí preferit? Aquil·les 

9.- Quin és el teu personatge literari femení preferit? Lisístrata

10.- Que li diries al teu personatge literari preferit? A Aquil·les no faré públic que li diria, és massa privat. A Lisístrata: "olé els teus collo..."

11.- Quin és el teu autor o autora preferit? Uf! Hi ha uns quants! Paul Auster, Haruki, Murakami, David Leavitt, Dolors Garcia Cornellà, Ana M. Matute, Donna Leon, Eduardo Mendicutti, Jaume Cabré, Umberto Eco, Terenci Moix, Francesc Miralles, Matilde Asensi, Laura Gallego, Agatha Christie, Carlos Ruiz Zafón, Maria Carme Roca, Valerio Massimo Manfredi...

Au, ja està contestat!


dijous, 4 de setembre de 2014

La llegenda de les roques que es movien soles


Es veu que en un lloc molt llunyà anomenat Vall de la Mort (Califòrnia, USA), que amb el seu nom ja paga, hi havia unes roques que es movien soles. 

Els científics no s'explicaven quina podia ser la causa ni perquè ni com es movien i portaven més de setanta anys estudiant-les, observant-les, asseient-se en cadires contemplant les roques amb el desig secret de ser el primer en veure (i registrar) aquest moviment. Però les roques, vergonyoses, es resistien a fer-ho davant dels científics i ells començaven a fer hipòtesis i teories de tot tipus, però no podien demostrar res.

Llavors van venir els "il·luminats" i també les observaven amb el mateix no-èxit. Les explicacions que donaven eren diferents: extraterrestres, fenomens paranormals, magnetisme de la Terra... Però cap d'ells tampoc va poder demostrar res ni veure com aquestes roques tímides es movien.

Fins que un dia, no gaire llunyà (de fet aquest any 2014), un parell de científics que van tenir més paciència i més tecnologia que cap dels anteriors i... Eureka! Van aconseguir filmar com una d'aquestes roques, que s'havia despistat que l'observaven, es movia per la vall tan tranquil·la.

L'explicació era molt més senzilla del que mai ningú havia pogut sospitar: l'aigua de la pluja que queia a la nit del desert es congelava ràpidament per les baixes temperatures i al matí, quan sortia el sol, l'escalfor fonia el gel, i si feia una mica de vent, les roques relliscaven per l'aigua glaçada desplaçant-se lliurement.

Elles, les roques, que havien estat tants i tants anys divertides despistant a tothom amb els seus balls veien com el seu secret havia estat descobert! 

Però quan va sortir la notícia en les revistes científiques més prestigioses i van poder llegir-la, les roques van somriure per sota el nas: realment els científics no havien entès res. No era l'aigua, ni el gel, ni el vent qui feia que es moguessin...

Per veure la notícia: 
http://www.abc.es/ciencia/20140828/abci-solucion-misterio-piedras-reptantes-201408281435.html


dimarts, 2 de setembre de 2014