dilluns, 23 de juny de 2014

Desig de xocolata, de Care Santos


Aquest cop no he arribat tard per descobrir Desig de xocolata, de la mataronina Care Santos. A ella sí que la vaig descobrir fa poc amb L'aire que respires, però un cop trobada no la deixaré escapar fàcilment.

Desig de xocolata no és una novel·la a l'ús, vull dir que són tres històries independents amb més o menys un principi i més o menys un final que l'únic nexe d'unió que tenen és la vertadera protagonista del llibre: una petita xocolatera de porcellana blanca sense cap ornamentació fabricada a Versalles. 

Descobrim la xocolatera a l'actualitat en el moment que cau a terra i queda feta miques. La seva propietària és una reputada pastissera barcelonina, excel·lent professional que amaga un passat d'amors i rebel·lies que es reobren amb l'aparició d'un antic amic. Amb flash-backs anem recuperant la seva història, i al mateix temps, de com arriba la xocolatera a les seves mans.

La segona història ens situa a finals del segle XIX, principi del XX, on una noia orfe que serveix com a donzella en una casa bona de Barcelona robarà la xocolatera quan és acomiadada de la casa i va a parar a la casa d'un vell doctor que li transformarà completament la vida. A partir d'aquell moment la seva única obsessió, a més de servir el seu amo, serà la de tornar la xocolatera al seu propietari. Però els objectes, com les persones, no sempre volen anar on han d'anar.

La tercera història ens porta de Versalles a la Barcelona del segle XVIII quan una filla del rei francès es fa fabricar una fina xocolatera de porcellana blanca, sense cap ornamentació, que només pugui contenir tres xicres d'una especial xocolata que es fa portar de Barcelona. La noia envia a la ciutat comtal un noi de la cort versallesca amb la secreta missió de contactar amb el xocolater barceloní per comprar la màquina única que ha construït el xocolater per elaborar la millor xocolata del món. I com a prova de bona voluntat li vol regalar la xocolatera blanca. Però quan arriba a Barcelona el noi descobreix que el xocolater és mort i que qui realment fa la xocolata és la seva vídua.

Són tres històries que et captiven des del primer moment i que t'endinsen amb gran mestria en el món i en la època que retrata, l'ordenació de les quals és molt encertada pel fet de fer-ho del present al passat i veure com està la xocolatera al present i anar desentranyant poc a poc la seva vida d'objecte preuat.

L'única pega que li trobo al llibre és que són tres històries, vull dir que cada història dóna per una novel·la sencera i que sap greu que s'acabi perquè en voldries més, saber més d'aquestes persones que tenen a les seves mans el destí de la xocolatera. O és a l'inrevés, la xocolatera té el destí dels seus amos a la seva nansa? 

Sinopsi 

«–Serà un plaer fabricar-vos una xocolatera que honori aquest llinatge de dones que m’acabeu de dir. I que us faci feliç també a vós, si pot ser. De quin color us agradaria?
–Blanca. El blanc m'asserena.
–La voleu decorada?
–Millor sense ornaments.
–Ja veig que teniu les idees molt clares. Alguna cosa més? Pel que fa a la mida?
–Ni gran ni petita. Que hi càpiguen tres xicres, que són les que prenc cada tarda per berenar.
–Res més fàcil. Serà un plaer servir-vos».

Un recorregut per la història d'aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fins a la
sofisticació dels nostres dies.

divendres, 20 de juny de 2014

Un Salt de llibres: El Paciente, de Juan Gómez-Jurado

Un Salt de llibres: El Paciente, de Juan Gómez-Jurado: Com molts cops em passa, arribo a un escriptor que resulta que coneix tothom i que ha venut milers de llibres, per un argument. En...

El Paciente, de Juan Gómez-Jurado


Com molts cops em passa, arribo a un escriptor que resulta que coneix tothom i que ha venut milers de llibres, per un argument.

En aquest cas ho vaig fer després de llegir la contraportada i el text de resum de El Paciente, de Juan Gómez-Jurado, escriptor que al darrera porta una llarga llista d'èxits. Aquest resum deia així:

"El prestigioso neurocirujano David Evans se enfrenta a una terrible encrucijada: si su próximo paciente, el presidente de los Estados Unidos, sale vivo de la mesa de operaciones, su pequeña hija Julia morirá a manos de un despiadado psicópata."

No sóc de llegir gaires thrillers (si més no, que no vinguin avalats per la Donna Leon o l'Agatha Christie) perquè em fan patir, i menys encara de psicòpates o de serial-killers. Però aquest argument em va sembla interessant i m'hi vaig capbussar. Doncs, com era previsible, només llegir la primera pàgina ja em vaig començar a posar nerviós i a patir fins el punt de plantejar-me deixar el llibre. Però com fer-ho sense saber què passava amb aquest metge, el president dels USA (que se sembla sospitosament a l'Obama) o amb la filla petita? Doncs vaig fer una cosa que no havia fet mai abans: a meitat de la lectura del llibre, llegir el final. Sabent què passaria, l'he pogut acabar.

Realment està molt bé, té tensió i intriga. Tot i que a vegades està una mica passat de voltes i ratlla l'increïble, la seva lectura és amena, ràpida i absorbent. O sigui, que d'estar a punt de deixar-lo, passo a recomanar-lo si us agraden les intrigues de persones normals que es troben en situacions límit i envoltats de personatges sense cap mena d'escrúpol. (Per cert, no hi ha gaire sang, no patiu per això).

dimarts, 10 de juny de 2014

ELS AMBAIXADORS


ELS AMBAIXADORS, d'Albert Villaró, va ser un dels autoregals de Sant Jordi i me'l vaig comprar perquè la premissa em va semblar molt interessant: l'any 1949 Catalunya és independent des de l'any 1934 i durant la segona guerra mundial va estar sota dominació nazi. Franco no va governar mai i Espanya està sota una fèrria dictadura del general Sanjurjo.

El gènere de la política-ficció no s'ha estilat gaire per les nostres contrades i veure com es desenvolupava aquesta història m'atreia. Però el resultat no ha estat a les expectatives. No és que estigui mal escrit ni que es faci pesat ni res d'això. Té acció, ironia, crítica social i un punt de mala llet molt encertat, però alguna cosa grinyola en el llibre. Potser la falta d'intriga, de thriller, o el haver-se centrat massa en una colla d'espies arreplegats que van durant tota la història amb una sabata i una espardenya en lloc de ampliar l'acció amb els afers i les intrigues de govern. 

Es troba a faltar com és i com es viu en aquesta Catalunya hipotètica, només se'n fan pinzellades petites, certament brillants, sobre un país que no ha viscut una guerra civil de 3 anys, sinó una guerra de 6 mesos i una invasió nazi, i on encara hi ha els anarquistes i els de la FAI amb molta força. M'hauria agradat més aquest camí que exclusivament el dels espies de pandereta.

El llibre està bé, però a mi no m'ha convençut.

dijous, 5 de juny de 2014

LA SONRISA ETRUSCA


Molts cops descobreixo tard un llibre o un autor, quan ja tothom l'ha llegit o n'ha parlat meravelles. Això és el que m'ha passat amb José Luis Sampedro, un escriptor del que sempre he sentit parlar bé de la seva obra, i més concretament de La sonrisa etrusca, però al qual ai m'hi havia aproximat.

Aquest any això va canviar gràcies a una oferta de Círculo de lectores en la qual m'oferien aquesta novel·la amb una edició molt maca i a un preu excel·lent. Aquesta oferta em va decidir a comprar el llibre i, naturalment, a llegir-lo (quin sentit té comprar un llibre per no llegir-lo???).

Doncs bé. Quina delícia, quina prosa més poètica, quin plaer de lectura! A cada plana que passava gaudia més i més, per la història, però també per l'escriptura tan delicada i precisa de Sampedro. És una historia senzilla, no passen gaires coses, però al mateix temps té una força brutal, una vitalitat espectacular. El llibre comença amb un aire pessimista: un home, en Salvatore Roncone, deixa el seu poble per anar a Milà a casa del seu fill per fer-se unes proves que detectaran un càncer en estat avançat i sotmetre's a un dur tractament mèdic. Amb aquesta premissa, podria ser un drama d'aquells intensos, però res més lluny de la realitat. A poc a poc la història dóna un gir a mida que el mateix Salvatore, gràcies al seu nét, encara un bebè, i un sorprenent darrer amor amb una vídua, transformen el seu caràcter dur i rondinaire i descobreix que en la última etapa de la seva vida, també hi ha lloc per l'optimisme i l'esperança.

Una novel·la més que excel·lent per llegir, gaudir i tornar a llegir un altre cop.


POR BREU

Va tancar el llum de l'habitació i el pis es va quedar a les fosques, tot i així es podia moure perfectament perquè sabia on era cada moble, cada obstacle que pogués fer-lo entrebancar. 

Va entrar al menjador. Una minsa escletxa de llum s'escolava per la persiana de la finestra projectant tot d'inquietants ombres a les parets. De sobte es va adonar que no estava sol...

T'agrada el que llegeixes?

Doncs potser és l'últim que llegeixis... Sopem?



dimecres, 4 de juny de 2014

La Hermandad de la Sábana Santa


La Hermandad de la Sábana Santa va ser el primer llibre que va publicar la Julia Navarro i el primer que he llegit d'ella i la veritat és que m'esperava alguna cosa més que un Codi Da Vinci a l'espanyola amb protagonistes italians. 

Personalment (i com sempre dic, és una opinió meva) em va avorrir molt i vaig estar a punt de deixar-lo en diverses ocasions. Vaig trobar que no estava ben escrit, que li faltava molt per ser un llibre rodó i que la intriga que presenta t'enganxi. 

Es nota que és una primera novel·la, però té algunes coses bones que fa que no es descarti i te l'acabis i que sospitis que aquesta escriptora té molt a dir i que, estic convençut tot i que encara no m'he posat amb cap més novel·la seva, en els seus següents llibres s'haurà superat molt. Sens dubte li donaré una futura nova oportunitat a la Julia Navarro.

Argument extret del web de Plaza & Janés:

Una intriga en torno a la Sábana Santa: un recorrido histórico desde la actualidad hasta la época de Jesucristo.
Un incendio en la catedral de Turín, donde se venera la Sábana Santa, y la muerte en él de un hombre al que habían cortado la lengua, son los detonantes de una trepidante investigación policial del Departamento del Arte, capitaneado por el detective Marco Valoni.Junto a la perspicaz y atractiva historiadora Sofia Galloni y una periodista ávida de preguntas, el grupo de Valoni deberá resolverun enigma que arranca de los templarios y llega hasta la actualidad. Una trama que tiene como nexo de unión a una élite de hombres de negocios, cultos, refinados y muy poderosos. Los investigadores no cejarán en su empeño de demostrar que los sucesos de la catedral están conectados con la Sábana Santa y con las vicisitudes que ha vivido a lo largo de la historia, desde Jesucristo al antiguo imperio bizantino, la nueva Turquía, la Francia de Felipe el Hermoso, España, Portugal y Escocia... Con la historia y la imaginación como elementos de partida, Julia Navarro ha construido una novela que deja al lector sin aliento,que abre las puertas a un fascinante viaje por el pasado, el presente y las insospechadas relaciones entre ambos. Una narración que sorprende en cada página, una deslumbrante novela de aventuras a la altura de las mejores del género.