dimarts, 18 de febrer de 2014

EL AIRE QUE RESPIRAS, Care Santos


Aquest ha estat el primer llibre que he llegit de la Care Santos i he de dit que m'ha sorprès molt gratament. Sorprès per què? Bé, no coneixia res d'aquesta escriptora excepte d'oïdes molt superficials i, per tant, no tenia cap idea preconcebuda, però vaig llegir la primera pàgina de El aire que respiras per internet (legalment, mitjançant una promoció de primers capítols de Planeta) i el que em plantejava no m'era prou interessant per a mi. Tot i això, un dia quan ja tenia oblidada aquesta lectura, vaig agafar la novel·la, vaig rellegir (i recordar) les primeres pàgines, vaig continuar la seva lectura i em va començar a atrapar, sobretot quan la trama avança.

Darrerament estic fent un exercici d'anar als llibres "verge", és a dir, sense saber de què van, per això no tenia ni idea de quin era l'argument d'aquesta novel·la i al passar el primer capítol i veure que l'acció transcorria entre dues èpoques i que s'entrellaçaven mitjançant la història d'uns llibres prohibits i que el que realment importava era la història d'aquests llibres, em vaig sentir enganxat per l'argument i no el vaig poder deixar fins al final. També perquè retrata una època, la de principi del segle XIX i la invasió francesa a Barcelona, que no s'ha tractat gaire, per no dir gens, en la novel·lística actual i que dóna molt de joc per fer bones històries d'intrigues i aventures.

Bé, després d'aquest El aire que respiras, estic que segur que tornaré amb la Care Santos. De fet ja tinc en llista el seu anterior llibre Habitaciones cerradas.

Sinopsis 

Virginia acaba de heredar el negocio familiar: la librería Palinuro. Entre el montón de ejemplares, polvo y papeles que su padre acumuló, pronto aparece la historia de Carlota Guillot y la búsqueda de un libro, escurridizo y caprichoso, que formó parte de una de las bibliotecas particulares más sibaritas de la Barcelona napoleónica. Una historia prolongada a lo largo de las décadas más convulsas del siglo XIX en que la ciudad asistió, incrédula, a su mayor transformación: el derribo de las murallas y la urbanización de su paseo más emblemático, La Rambla.
El aire que respiras es un canto de amor a los libros, pero también a la ciudad de Barcelona. Después de leer esta gran historia coral, la ciudad no volverá a ser la misma.

«Tiemblo a tu voz y tiemblo si me miras y quisiera exhalar mi último aliento abrasada en el aire que respiras.»

divendres, 14 de febrer de 2014

NOVA YORK


Vaig descobrir l'existència de la ciutat de Nova York quan era força petit. Imagino que deuria ser mirant una pel·lícula o la televisió, no ho recordo exactament, però sí el fet que em van captivar dues coses: els llums de les finestres als gratacels a la nit i els núvols de vapor sortint de les clavegueres dels carrers.


A partir de llavors, qualsevol cosa relacionada amb la ciutat dels gratacels em captivava, i fins i tot, vaig decidir que un dia hi viuria.


Però la vida és com és i mai hi vaig viure, ni tan sols, amb quaranta llargs anys, hi havia viatjat mai. Era com un destí mític, d'aquells on sempre vols anar, però mai hi fas el pas per complir el somni... Fins ara.


I tenia por, por que la ciutat somiada, la ciutat desitjada, la ciutat mítica no estigués a l'alçada del que sempre havia esperat. Va ser un temor infundat. Només d'aterrar a l'aeroport i veure la silueta llunyana dels gratacels vaig saber que no havia de patir per res.


I després, quan per fi vaig trepitjar els carrers,


entrar en les cafeteries,


botigues i museus, travessar ponts, navegar pel riu, pujar als gratacels, veure musicals, viatjar amb metro, passejar pel gran parc...


en vaig estar convençut: Nova York és tal i com sempre havia esperat que fos.


Nova York mai deixarà de ser la ciutat somiada.


dimarts, 4 de febrer de 2014

CONVERSES DE CARRER 12

Converses de carrer, secció gimnàs:


Dos nois es troben en el vestuari: 

- Eh!
- Eh!
- Cómo va, tío?
- Muy bien, pero mucho curro.
- Ya, tío. Pringas muchas horas, no, tío?
- Sí. Mañana y tarde y algunos fines de semana.
- Claro, tío, como eres el último en entrar, tío, te hacen pringar, tío.
- Sí.
- Pues que les den, tío.
- No, si no me quejo.
- Ah!
- Bueno, voy a hacer algo en la sala.
- Okey, tío. Hasta luego, tío.

Quin gran conversador el noi, bé de fet deu estar a mitjans de la trentena, que no sap posar dues paraules seguides sense incloure un "tío" al mig.