dimecres, 18 de setembre de 2013

Presentació de "El lladre de paraules" a Barcelona

El presentador, Jordi Ortiz, i jo explicant alguna cosa del llibre

El passat divendres 13 de setembre va tenir lloc la presentació de El lladre de paraules dins dels actes de la Setmana del llibre en català.

La presentació va començar puntualment, fins i tot crec que abans d'hora i tot, en el marc de la plaça de la catedral de Barcelona, just al costat de la muralla romana de la ciutat. El lloc era incomparable: un escenari, para-sols, tot de cadires pel públic i un munt de gent passejant amunt i avant per la Setmana i pels carrers del voltant.

Al principi semblava que no hi hauria gaire gent a la presentació, però a poc a poc ens van omplir un munt de cadires amb uns quants coneguts i uns quants desconeguts més. El presentador, l'escriptor Jordi Ortiz, va saludar els assistents i va començar a parlar del llibre, de què anava i de les sensacions que li havien produït a ell la lectura i de les que podien produir en altres lectors. 

Va ser una presentació excel·lent, me l'escoltava i m'entraven ganes de llegir el llibre, com si no fos jo qui l'hagués escrit i crec que al públic també va aconseguir transmetre aquesta sensació. A més, va deixar l'explicació en el moment just, en el moment de voler saber més del llibre. Llavors va ser el meu torn, però després de les paraules d'en Jordi no sabia molt bé què dir. Portava algunes coses preparades en cas de quedar-me en blanc i vaig haver de tirar mà d'elles. Vaig explicar d'on havia sortit la idea, del per què d'una segona aventura d'en Regor després de L'aniversari robat, de per què vaig situar la història a Girona i de quins escenaris sortien al llibre. Podia haver explicat moltes més coses, però em vaig quedar aquí i vaig donar per finalitzada la presentació oblidant-me d'obrir un torn de preguntes per si algun dels assistents en volia fer alguna.

En acabat vaig anar a la caseta de l'editorial a signar exemplars i fer-me algunes fotografies amb qui me les va demanar. Va anar molt bé, vaig marxar molt content i satisfet. Espero que el públic assistent també quedés content, i sobretot, els agradi el llibre.

La persona a qui va dedicat el llibre i l'autor



dilluns, 9 de setembre de 2013

VIA-BLOG CAP A LA INDEPENDÈNCIA


Quan era molt petit creia que el món era només la ciutat de Barcelona. Fora dels seus carrers i places no existia res més, el buit més absolut. Després, a poc a poc, vaig començar a entendre que no era així, que hi havia altres ciutats i pobles, alguns propers i d'altres molt llunyans (és clar, que per llunyà entenia per exemple, el Masnou, on anàvem a la platja). 

Més tard encara vaig descobrir astorat que el món era immens, enorme, i que hi havia llocs on per anar-hi havies de viatjar durant dies per carreteres o, fins i tot, amb avió. Va ser al mateix temps que a casa hi va aparèixer una bola del món que va ocupar un lloc preferent en el moble del menjador i el meu pare em seia a la seva falda, feia rodar la bola i em deia tanca els ulls i atura-la amb un dit. Ho feia i allà on s'aturava miràvem quin país era i llavors m'explicava com de lluny era i com era la gent que hi vivia i quines llengües hi parlaven.

Descobrir que hi havia altres països, altres persones, altres cultures, va despertar en mi unes ganes boges per aprendre més i entrendre-ho tot i a tothom. Al principi jo era integrador, ho mirava tot des del respecte i la tolerància i em pensava que els altres també eren igual. Que tothom podia viure i parlar com vulgués. 

Fins que vaig haver d'anar a fer el servei militar a les espanyes i em vaig adonar de la realitat el primer dia que em van dir aquí hay que hablar en cristiano, el catalán para vuestra casa. No ho entenia, jo parlava amb un company, era una conversa privada i ningú n'havia de fer res del que dèiem, per què s'hi ficaven? És que volien tafanejar o és que els feia ràbia no entendre'ns? Però llavors, per què no li deien a un anglès, per exemple, habla en cristiano, i sí a un català? I què volia dir cristiano, és que els idiomes tenien creences religioses o el cristianisme tenia una llengua oficial perquè, en tot cas, aquesta seria el llatí o l'arameu i no el castellà?

Jo no era independentista, ja m'estava bé tot com estava. Però a poc a poc i veient el menyspreu, la falta de respecte, la incomprensió que tenia la resta del país cap a la meva cultura, cap a les meves institucions, cap a la meva llengua, en definitiva, cap a la meva persona, vaig veure clar que si ells no em volien, jo tampoc i si per fer-me respectar l'única manera era que la meva terra no formés part d'un país que no la volia, doncs faríem el possible per aconseguir-ho. Van ser ells, amb la seva actitud, qui em vam fer independentista.


Aquest blog forma part de la cadena de blogs per a la independència, una iniciativa que podeu consultar AQUÍ. Un Salt al món està enllaçat a la cadena de blogs amb Una bruixa al teclat, accedeix AQUÍ.