dilluns, 29 de juliol de 2013

EN LA PELL D'UN MORT


A Salt passen moltes coses, algunes de bones i d'altres no tan bones o directament dolentes, sobretot si pensem en els aldarulls que es van viure fa un parell d'anys i que van acabar amb la manifestació multitudinària del 22 de gener de 2011 amb aquell lema "Volem viure a Salt en pau i bé".

Doncs bé, algú a trobat que el que passa a Salt és digne de novel·la, en concret d'una bona novel·la negra amb tots els ets i uts d'aquest gènere. Estic parlant de En la pell d'un mort del periodista Xevi Sala, on un dels protagonistes principals és la vila de Salt, això sí, un Salt negre, tenebrós, misteriós, inquietant... Un Salt que, ens agradi o no, és ben present, però que per sort no és el Salt de la realitat quotidiana dels seus habitants, sinó d'un grup reduït que, no obstant, quan es fa sentir sembla que sigui molt nombrós.

El punt de partida de la novel·la és la sortida de la presó de Víctor Campoblanco, un perdedor que té un fill amb un cert retard mental, però que en realitat és molt més lúcid que el seu pare. En Víctor intenta refer la seva vida, però l'aparició d'un mort que ha suplantat la seva personalitat li portarà més d'un mal de cap que ell no sabrà com afrontar si no és amb els punys i emmerdant-se amb l'escòria de la societat i amb un grup polític xenòfob que vol treure profit dels aldarulls que s'estan vivint a Salt.


En la pell d'un mort, que es va presentar a la Biblioteca pública Iu Bohigas de Salt, és un llibre entretingut, ben escrit i que ens permet descobrir paisatges molt coneguts de la nostra vila des d'un altre punt de vista molt més fosc, però sobretot ens permet descobrir que Salt és un escenari ideal per a situar una novel·la, sigui de gènere negre com en aquest cas, o de qualsevol altre gènere.

dilluns, 22 de juliol de 2013

MISIÓN OLVIDO. MARÍA DUEÑAS

Abans de res he de dir que no he llegit El tiempo entre costuras, la primera novel·la de María Dueñas de la qual tothom parla tan i tan bé. El meu primer contacte amb aquesta autora ha estat amb la seva segona novel·la, Misión olvido, i a mi m'ha agradat i l'he llegit molt ràpidament, tot i els comentaris negatius que havia sentit.De totes maneres hi ha algunes coses del llibre que no m'han convençut gaire, però que en cap cas desmereixen la totalitat de l'obra.

A Misión olvido, una professora universitària que té la vida més o menys solucionada, veu com aquesta se li desmorona el dia que el seu marit marxa de casa per anar amb la seva amant. Ella, desesperada, decideix posar terra per mig, en aquest cas, aigua, i se'n va als Estats Units a fer de becària per classificar i ordenar el fons d'un professor universitari, espanyol exhiliat durant la guerra, mort anys abans. Allà coneix una sèrie de personatges diferents, però tots amb un tret en comú: tenen un passat i algunes coses per oblidar. I a partir d'aquí comencem un recorregut per la vida i el passat dels diferents personatges, entrellaçant unes històries amb unes altres fins arribar al final en que tot cobra un sentit més o menys clar.

Com he dit, hi ha coses que no m'han convençut. Una d'elles és la fugida de la protagonista. Si bé és el desencadenant de la història, el motiu és massa simple, massa forçat: descobreix la infidelitat del marit i de seguida fuig deixant-ho tot sense afrontar en cap moment el que passa. És poc real, no em crec el motiu en cap moment.

La història d'amor de joventut del personatge de Daniel Carter, és una mica folletinesca, una mica Romeo i Julieta, resolta d'una forma totalment iversemblant tot i que reflecteix molt bé una societat i una época com és l'espanyola de finals dels anys 50. També em sembla una mica forçada la relació de Daniel amb la protagonista, en època actual, un home de més de seixanta anys que sembla que tingui vint-i-cinc, i sobretot, desmesurada la reacció de la protagonista en assabentar-se de l'engany de Daniel, un engany d'altra banda, totalment comprensible i que, en principi, no l'afecta per res.

I la darrera cosa que no m'ha agradat ha estat el final, l'excusa de la missió Olvido, perquè és només això: una excusa que no aporta res a la història.

Però, a part de tot això, és una novel·la entretinguda, que passa bé i et fa gaudir de bones estones de lectura.


dimarts, 16 de juliol de 2013

Dietari 105: Alain

Carrer dels Canvis Vells, Barcelona. Obra Frederic Mayol 2013


L'artista és incapaç de jutjar la seva obra. És ell el que és jutjat per ella.

Cita d'Alain, pseudònim d'Émile-Auguste Chartier (1968-1951)


dilluns, 15 de juliol de 2013

Aquest blog està enllaçat...

...cap a la independència.

Si vols tenir més informació de la cadena de blogs, clica sobre la imatge: