divendres, 22 de març de 2013

Sanctus: Los guardianes del Sacramento, de Simon Toyne



Sanctus: Los guardianes del Sacramento (The Key), de Simon Toyne, és la continuació de Sanctus, un llibre molt entretingut sobre els misteris, secrets i corrupcions de l'Església Original. 

En aquella ocasió la seva protagonista, Liv, intenta esbrinar perquè s'havia suïcidat el seu germà llençant-se des del punt més alt de la Ciudadela, una muntanya on uns monjos, els Sanctus, guarden el secret més extraordinari de l'origen del món i de l'Església, el Sacramento. En les seves investigacions descobreix el que no hauria d'haver vist mai cap mortal: el Sacramento. Escandalitzada, a punt de la bogeria i de la mort, allibera aquest secret i ella mateixa es converteix en la clau més sagrada.

Sanctus: Los guardianes del Sacramento, Liv desperta a l'hospital de la ciutat turca de Ruina, envoltada de policia i metges, però no està segura. Tot i que no recorda gairebé res del que va passar dins la Ciudadela i el que va passar amb el Sacramento, sap que alguna cosa terrible és a punt de passar i que ara té en el seu interior el mateix Sacramento, el més gran secret de tota la història de la humanitat. Amb l'única ajuda de Gabriel, Liv intentarà oblidar-se de tot, però el seu destí està segellat i tothom la persegueix, fins i tot la presència que té dins seu. Per lliurar-se i salvar el món de l'Apocalipsi, només pot fer una cosa, tornar el Sacramento al seu lloc originari, el mític Edén de la Bíblia d'on van ser expulsats Adam i Eva... Però tornar-lo posarà fi a totes les desgràcies?

Intrigues, acció, misteri, en una segona part tan trepidant i emocionant com la primera, amb un final obert que esperem es resolgui a la tercera part d'aquesta interessant trilogia.


dimarts, 12 de març de 2013

ESCRIU-ME EL TEU NOM



Des del primer moment sabia que aquella història tenia data de caducitat i per això no havia volgut fer-se il·lusions. Volia de viure i gaudir només el present, res més. Se n'aniria aviat i tot quedaria en una anècdota de cap de setmana, en un record molt agradable, això sí, i tot tornaria a la normalitat, a la seva vida solitària.

S'ho repetia constantment durant cada segon que compartia amb ell, durant cada instant que sentia el seu alè càlid en la pell nua mentre l'abraçava al llit. En cada moment que veia el seu somriure tendre i una mica trist i l'acaronava dolçament amb la necessitat de protegir-lo no sabia ben bé de què. En cada respiració entretallada, en cada gemec, en cada sospir mentre es posseïen apassionadament.

- Me n'he d'anar - va dir amb desesperació - i no vull fer-ho. No vull deixar-te, però no puc fer altra cosa...

- Escriu-me el teu nom sobre la pell, al costat del cor, perquè és allà on viuràs per sempre més, per molt lluny que estiguis de mi. - li va demanar en un murmuri.

Mai abans una estació de tren li havia semblat un lloc tan impersonal, fred i dur mentre el veia allunyar-se per l'andana en direcció al seu vagó.

Hauria d'haver corregut darrera seu, demanar-li que es quedés amb ell, que no marxés, que només en aquells dos dies havia trasbalsat la seva vida, que mai més res seria igual perquè ara sabia que era estimar. Massa tard potser, però per fi ho havia descobert i s'havia abandonat sense poder evitar-ho a aquest sentiment tan dolç i dolorós a l'hora.

Amb llàgrimes als ulls va deixar la bossa al seu seient, va mirar per la finestra del vagó i el va veure sortir de l'estació amb el cap baix, derrotat.

diumenge, 10 de març de 2013

LOS AMANTES PASAJEROS


No seré jo qui faci una crítica exhaustiva de la pel·lícula, hi ha persones que en saben més per fer-ho. Tampoc faré una crítica del cinema d'Almodóvar pel mateix motiu. Però sí que diré el que a mi m'ha semblat aquesta pel·lícula.

Per començar, la sensació que tenia mentre veia Los amantes pasajeros era la de dir "a Pedro se li ha anat l'olla definitivament". I cert, és una astracanada total que recupera algun dels seus tics del primers anys, però una mica descafeïnats, sense la mala llet que gastava, potser coses de l'edat, tot i que sí que té una part de crítica a la corrupció i la política d'aquest país. 

Però, com també vaig pensar que s'havia trastocat totalment, també crec que és precisament això el que volia fer, vull dir que ha fet la pel·lícula que li ha donat la gana, tant passada de voltes com ha volgut perquè sap que està per sobre de qualsevol de les segures i innumerables crítiques dolentes que li cauran, ho sap i no li importa, ha fet el que li ha sortit del barret sense importar-li el que pensi la gent i això, s'ha d'aplaudir, i estiguis d'acord o no amb el resultat. D'altres farien el mateix, però posant-li un tuf d'intel·lectualitat insuportable que tothom hauria elogiat. Ell no.

No és una gran pel·lícula: diàlegs i escenes forçades que no acaben de funcionar, ritme lent i irregular, algunes interpretacions que deixen molt que desitjar, recursos desaprofitats... Però a mi m'ha agradat, m'ha fet riure i passar-m'ho bé, sobretot amb alguns dels personatges i actors: immillorable el personatge de Lola Dueñas violant un dormit passatger o una Paz Vega irreconeixible, com la banda sonora amb un "Para Elisa" de Beethoven irreconeixible.

dimarts, 5 de març de 2013

El diari i l'arxiu

Foto: Archivo di Stato di Venezia. By: Frederic Mayol, 2012
Tenia pensat comprar el diari, com cada diumenge, i anar a la seva cafeteria preferida del Campo dei Frari a prendre un bon espresso mentre llegia les notícies i passava el matí. Però el dia s'havia llevat assolellat després de molts dies de boira i plugims persistents i no li va venir de gust tancar-se a la cafeteria o seure a l'ombra de la seva terrassa, havia d'aprofitar el sol. Tot just era final de desembre i encara quedava molt hivern per endavant.

Va comprar El Gazzettino i es va asseure a l'esglaó d'una antiga portalada del Campo per llegir-lo tranquil·lament. Li agradaven, sobretot, les notícies de successos. No és que li agradés el morbo de veure quines desgràcies havien passat a la ciutat, els crims o robatoris. No. El que li agradava era treure l'entrellat de les notícies que només ocupaven un parell de línies o un petit racó de la plana del diari perquè llavors s'imaginava les històries que hi havia al darrera i completava, amb la imaginació, el que no deia el diari.

Quan va acabar de llegir el que l'interessava i de fullejar la resta, es va aixecar per tornar cap a casa seva situada en una calle propera sense adonar-se que aquell diumenge s'havia assegut a l'entrada de l'Archivo di Stato di Venezia, un lloc on hi havia guardades, arxivades i classificades milers d'aquestes petites històries gairebé desconegudes que a ell tan li agradaven i que li hauria fet feliç de descobrir.


dilluns, 4 de març de 2013

La noche en que Frankenstein leyó el Quijote


La noche en que Frankenstein leyó el Quijote de Santiago Posteguillo, porta el suggerent subtítol de "La vida secreta de los libros" i és que en aquest recull d'anécdotes el que trobem és això, el secret que amaguen els llibres. De vegades sobre la seva concepció, d'altres sobre els seus autors, d'altres anécdotes que envolten el llibre o curiositats.

Per posar algun exemple d'aquesta vida secreta: 

Sabeu qui va ser el vertader artífex de la publicació de Harry Potter?
Quina influència té el "Frankenstein o el modern Prometeus" de Mary Shelley del Quixot?
Qui va inventar l'ordre alfabètic que ens serveix tan bé per ordenar els llibres o els contactes del móbil?
Shakespeare va escriure les seves obres o no?
Sabeu que Alexandre Dumas publicava novel·les al seu nom sense haver-les llegit?
Quin és el fosc passat d'Anne Perry?

I així un munt més de curiositats i anècdotes que cal descobrir, sobretot per aquells que ens apassionen els llibres.

Santiago Posteguillo és professor de llengua i literatura anglesa a la universitat Jaume I de València, ha sigut finalista del Premio Internacional de Novela Histórica Ciudad de Zaragoza, premiat en la Semana de Novela Histórica de Cartagena i ha rebut el Hislibris.com 2009 al millor novel·lista històric i novel·la històrica. L'any 2010 va rebre el Premi de les Lletras de la Generalitat Valenciana. 

Ha escrit, entre d'altres Africanus, el hijo del cónsul (2006), Las legiones malditas (2008) i La traición de Roma (2009). La seva darrera novel·la és Los asesinos del emperador

4 de març

Avui faig 7 anys!