dijous, 21 de febrer de 2013

La bibliotecària d'Auschwitz




Pots llegir la meva opinió sobre La bibliotecària d'Auschwitz, d'Antonio G. Iturbe, seguint aquest enllaç: Un Salt de llibres.

La bibliotecària d'Auschwitz, d'Antonio G. Iturbe


La bibliotecària d'Auschwitz, d'Antonio G. Iturbe, és un llibre colpidor, recomanable 100 %, gairebé de lectura obligatòria per a dos tipus de lectors: els que els agraden les històries de l'Holocaust, i els que estimen els llibres.

Aquesta novel·la té les dues vessants: 

- el retrat cruel i dur de la vida (o millor dit, no vida) en un camp d'extermini com era Auschwitz on la vida no valia res i la lluita era esgarrapar temps al temps per viure un dia més o, millor dit, per retardar la mort un dia més, tot i que la vida havia deixat de ser vida per convertir-se en un malson.

- l'estimació pels llibres mitjançant la història d'aquesta noieta de 15 anys, la Dita Adlerová, a qui se li fa l'encàrrec de tenir cura de 8 llibres, que serà la minúscula i, alhora, enorme biblioteca del camp, ja que els llibres estan prohibits i se les han d'empescar molt bé perquè els kapos dels barracons i els SS no els descobreixin, el que comportaria una pena de mort segura i immediata.

La bibliotecària d'Auschwitz, està basada en la història verídica de la Dita Kraus, que Iturbe va tenir la sort de conèixer personalment per documentar-se pel llibre, la qual cosa fa que la novel·la sigui d'un realisme aclaparador i tingui una càrrega emotiva molt intensa. 

Com he dit abans, és de lectura recomanable, i això que a mi les històries de l'Holocaust i els camps de concentració no m'agraden especialment perquè em posen bastant nerviós. Però aquest val la pena.

dimecres, 13 de febrer de 2013

Deixa't portar pels somnis, de Massimo Gramellini


Vaig llegir l'entrevista que li van fer a l'Ara a Massimo Gramellini quan es va editar aquesta novel·la: era una autobiografia en la que relatava que, de ben petit, va haver de fer front a la mort de la seva mare sense entendre què era la mort. De seguida em va atreure, volia llegir l'experiència d'en Massimo per si trobava algun punt en comú amb la meva experiència vital.
 
Després vaig llegir a la contraportada: 

"L'emocionant història d'un nen que de ben petit ha de fer front a una pèrdua insuperable, la de la seva mare, i ho fa guiat pel millor consell que mai ningú li ha donat". 

"S'asseia al caire del llit i em mirava una bona estona en silenci. Tot seguit m'acotxava, s'inclinava sobre meu i em xiuxiuejava alguna cosa. Deixa't portar pels somnis, petit."

"600 mil exemplars venuts, 14 edicions" .

La bona impressió en llegir l'entrevista es veia recolzada per aquestes frases. I sí, el llibre és així, però no és el que m'esperava. M'ha agradat, es llegeix bé, però no m'ha emocionat. Si més no, no m'ha emocionat com m'esperava que ho havia de fer una novel·la on s'explica com queda desamparat un nen de 9 anys en perdre la mare d'una forma sobtada i el seu trajecte vital, sempre a la recerca d'un amor que substituís l'amor matern perdut. No és fins al final de la història, quan aquest nen ja té prop de 50 anys que descobreix la veritat del passat, que no aconsegueix (tot i que ja era previsible aquesta veritat molt abans) arribar a emocionar una mica. Potser perquè el relat és fred ja que l'autor, en part, busca distanciar-se una mica dels seus veritables sentiments en el moment d'escriure i, inconscientment, posa una cuirassa que es transmet al lector evitant involucrar-se massa en els sentiments que podrien transpuar al llarg de les seves pàgines. Una llàstima.

Gramellini, Massimo. Deixa't portar pels somnis. (Fai bei sogni). Amsterdam llibres, Barcelona. Primera edició, octubre 2012.

dimarts, 12 de febrer de 2013

SOMNI DE MANUAL

Beget
Aquesta nit he tingut un somni d'aquells de manual de psicologia freudiana. He somiat que estava visitant un poble d'alta muntanya acompanyat d'un altre noi, on hi havia cases de pedra amb teulades de pissarra, un pont romànic i un riu encastat entre roques.

Passàvem el pont per veure l'altre costat on hi havia unes cases molt curioses. De sobte el riu es tornava molt cabalós a causa d'unes recents pluges i ens havíem de ficar a dins per travessar-lo de nou per poder marxar. Després de dubtar una estona, finalment m'hi ficava i el passava amb l'aigua gelada fins al coll, pensant que quan sortís m'hauria d'assecar bé per no agafar un refredat.

Un cop salvat l'escull del riu (i misteriosament secs), caminàvem per un carrer ample fins que es convertia en estret, tant que les façanes de les cases gairebé es tocaven. En aquest carreró hi havia tot de teatres, un al costat de l'altre, amb els seus cartells lluminosos i vestíbuls atractius que et cridaven que et quedessis allà. 


Però havíem de marxar del poble sens falta, així que vam continuar caminant endinsant-nos en un carrer encara més estret amb forma de túnel pel que havíem d'anar un davant de l'altre. Jo obria l'expedició. El túnel es feia cada cop més i més petit, el sostre baixava i s'estrenyia considerablement fins que ja era impossible anar dret i havíem de reptar. El noi de darrera m'hi manava la pressa, però jo amb prou feines podia avançar pel túnel de l'estret que era. A més, davant meu hi havia una reixa que vaig obrir amb dificultats, i més enllà encara hi havia una altra, però aquesta no l'obria jo, sinó un vell a qui li costava molt pujar-la i li queia constantment. El noi m'apressava i jo li deia que no podia fer res, que havíem d'esperar que el vell aconseguís obrir la reixa per sortir i ser lliures...


Llavors m'he despertat interpretant de seguida el somni: l'aigua; travessar-la ben moll; la desaparició de l'aigua; els carrers cada cop més estrets fins fer-se gairebé impossibles de passar; la sortida miraculosa amb la reixa que s'obre i es tanca; i l'home que ajuda a obrir-la. És clarament la representació del part i del meu naixement. El trencament d'aigües (el riu de sobte cabalós); la sortida de l'úter matern (el lloc atractiu ple de teatres, llum i diversió) i les contraccions del part (la reixa que s'obre i tanca). El que no acabo d'entendre és el noi que m'acompanyava en l'aventura... Un germà, potser? 

dilluns, 11 de febrer de 2013

El sentit de la vida



De vegades em pregunto quin sentit té tot plegat. Vull dir, que no sé quina és la finalitat per la que venim al món. Naixem, vivim i acabem morint. La majoria de nosaltres sense haver deixat una petja important en la història de la humanitat o amb la sensació de no haver fet res important, encara que sigui per a nosaltres mateixos o per un reduït grup de persones.

Et lleves al matí, treballes, o tens festa, passeges, ets a casa, cuines, menges, dorms, llegeixes, fas les teves necessitats fisiològiques, veus la tele, dibuixes, vas al cine o et quedes al sofà... (o fas el que sigui), i ja s'ha acabat el dia. I quin sentit ha tingut? Passar un dia més sense més motiu? I qui diu un dia, diu una setmana, un mes, un any i anar fent. Quina és el sentit de la vida en general? La reproducció (com diuen alguns)? I tornem com si fos un bucle: la reproducció per a què, per perpetuar l'espècie? I quin sentit té fer-ho? ...

El mateix podríem aplicar als animals. La meva gossa, per exemple: dorm, menja, passeja i fa les seves coses. Cada dia de la seva vida és igual, només amb petits canvis de tant en tant: en la ruta o durada passeig o en visites a casa o en un altre lloc. Podria dir que la finalitat de la meva gossa és la de fer-me companyia, però realment, qui fa companyia a qui? I no ens enganyem, ella només pensa en el menjar, és el que més la motiva.

Encara que ho pugui semblar, aquest no és post depre, sinó reflexiu-filosòfic-de-carrefour.

dijous, 7 de febrer de 2013

MR. GWYN, d'Alessandro Baricco

Alessandro Baricco té la facultat de fer que les seves històries surrealistes, estranyes, inversemblants i improbables resultin oníriques, poètiques i et fascinin de tal manera que creus que tot allò que llegeixes, tot allò que els passa als protagonistes, és totalment cert, que pot passar.

Amb una prosa senzilla et captiva des del primer moment i fa que sigui molt difícil deixar de llegir fins que gires el darrer full i acabes la història, un final que mai no és un final, perquè tampoc té un principi. I això és del que ens parla aquest llibre, no d'històries, no d'arguments, no de personatges, sinó d'escenes de la vida, i no ho comprenem fins que arribem al final, el tanquem i tenim la sensació de pèrdua, d'haver perdut una part important de nosaltres mateixos.

Jasper Gwyn és un escriptor accidental, vull dir que arriba al món de l'escriptura de casualitat perquè el seu ofici és un altre molt diferent. Però és tan bo amb la seva feina que només amb 3 llibres s'ha fet un nom a la literatura universal. No obstant, Mr. Gwyn no és feliç i descobreix que l'escriptura jo no ho és tot per ell. Llavors se li planteja un dilema. Què fer? A què es dedicarà a partir d'ara? La resposta li vindrà de la mà d'una dona gran que va als ambulatoris a estar calenta i descansar: serà copista. 

El dilema és què copiarà? Fascinat per uns fotografies d'un catàleg d'una galeria d'art, decideix que farà retrats de persones, però amb paraules, no amb pintura. Amb l'escepticisme de la gent, tirarà endavant el seu projecte i li dedicarà la vida.

Només la idea del retrat amb paraules ja és fascinant i per descobrir què són i com es fan, ja val la pena llegir aquesta breu història plena d'encant, de poesia i, sobretot, d'amor a l'escriptura.

Sens dubte, un llibre que ha de llegir tot aquell a qui li agradi escriure.



dilluns, 4 de febrer de 2013

Punts de vista personals


El lado bueno de las cosas es ven com una comèdia dramàtica, però jo crec que de comèdia té poc i de drama molt. És cert que algunes de les situacions que passen als protagonistes poden semblar simpatiques o divertides en un principi, però si mires més enllà, allà on rau el problema que té el seu protagonista, un noi bipolar amb problemes amb la justícia, ja no et sembla tan divertit i et fa patir.

Un noi amb transtorn bipolar és reclos en un psiquiàtric per haver fet una pallissa a l'amant de la seva esposa. Després de 8 mesos surt amb la condicional i torna a casa dels seus pares per descobrir que la seva dona ha marxat i li ha posat un ordre d'allunyament. A partir d'aquell moment la lluita d'aquest noi és per demostrar a la seva dona, a la seva família (amb una magistral interpretació de Robert de Niro com el seu pare), que tampoc és que estigui massa bé, i a tothom, que s'ha curat, que pot controlar els brots psicòtics i que pot fer una vida normal, buscant sempre el Costat bo de les coses, fins i tot de les més dolentes. Per aconseguir-ho, tindrà l'ajuda d'una noia, la cunyada del seu millor amic, que també ha passat per una época dolenta de la seva vida després de la mort del seu marit en que va tenir la necessitat d'anar-se'n al llit amb tothom que hi passava per davant.

Són dos persones desesperades que intenten ajudar-se mútuament per, junts, superar tots els inconvenients que la seva malaltia mental els pugui imposar i, també, per demostrar a tothom que són persones capaces, coherents i responsables.

És una pel·lícula amb bons diàlegs i situacions, dramàtica en el fons, però que tot i els problemes dels seus protagonistes, (que són els malalts "oficials") i que estan envoltats d'una sèrie de familiars i amics que, sense estar diagnosticats, estan segurament més malalts que ells, destil·la optimisme i s'enllaça com una espiral cap a un final que sempre mira "El costat bo de les coses".



El tango de la Guardia Vieja es el nou llibre d'Arturo Pérez-Reverte publicat per Alfaguara. En aquesta novel·la s'allunya dels ambients sòrdids d'altres llibres i també de la novel·la història pròpiament dita.

L'acció comença en un vaixell l'any 1928. Un ballarí professional que es dedica a llogar-se per ballar amb dames de l'alta societat que van soles o que els seus acompanyants no volen ballar, en un ball coneix a l'esposa d'un famós músic que viatja a Buenos Aires per inspirar-se i compondre un tango que li faci guanyar una aposta amb Ravel i es faci més famós que el seu Bolero. El músic, aprofitant la coneixença que té el ballarí del tango i del món que l'envolta, enceta una estranya amistat amb ell que implicarà directament la seva esposa, una jove i guapa hereva.

A partir d'aquesta premisa, comença una espiral d'intrigues, de mentides, traïcions, sexe i amor que s'allargarà durant quaranta anys amb episodis més o menys intesos, i que marcarà per sempre les vides de les tres persones, però sobretot, la del ballarí i la jove esposa.

El tango de la Guardia Vieja és, bàsicament, una història d'amor al més pur estil Casablanca: amors impossibles. Però també una història d'amor al tango, el protagonista ocult al llarg de tot el llibre, i una història de com els esdeveniments històrics poden afectar directament les persones.


El tango de la Guardia Vieja, d'Arturo Pérez-Reverte


El tango de la Guardia Vieja es el nou llibre d'Arturo Pérez-Reverte publicat per Alfaguara. En aquesta novel·la s'allunya dels ambients sòrdids d'altres llibres i també de la novel·la història pròpiament dita.

L'acció comença en un vaixell l'any 1928. Un ballarí professional que es dedica a llogar-se per ballar amb dames de l'alta societat que van soles o que els seus acompanyants no volen ballar, en un ball coneix a l'esposa d'un famós músic que viatja a Buenos Aires per inspirar-se i compondre un tango que li faci guanyar una aposta amb Ravel i es faci més famós que el seu Bolero. El músic, aprofitant la coneixença que té el ballarí del tango i del món que l'envolta, enceta una estranya amistat amb ell que implicarà directament la seva esposa, una jove i guapa hereva.

A partir d'aquesta premisa, comença una espiral d'intrigues, de mentides, traïcions, sexe i amor que s'allargarà durant quaranta anys amb episodis més o menys intesos, i que marcarà per sempre les vides de les tres persones, però sobretot, la del ballarí i la jove esposa.

El tango de la Guardia Vieja és, bàsicament, una història d'amor al més pur estil Casablanca: amors impossibles. Però també una història d'amor al tango, el protagonista ocult al llarg de tot el llibre, i una història de com els esdeveniments històrics poden afectar directament les persones.


divendres, 1 de febrer de 2013

Converses de carrer 7


Conversa captada al passar per davant d'un bar del carrer Francesc Macià de Salt:

Un senyor d'una certa edat, cap a la seixantena, sinó més. Parla per telèfon amb un to de veu bastant  elevat. Camina amunt i avall per la vorera, just davant de la porta oberta del bar, amb una llauna de cervesa a la mà.

- ¡Pero si me lo dijiste tu!
- ...
- Fuiste tu quien me dijiste que no querías nada más y te pregunté: "¿un folla-amigos?" y me dijiste que sí...
- ...
- Un folla-amigos, sí.
- ...
- Eso, un folla-amigos. Y yo estuve de acuerdo, era lo que querías...

Crec que es va assabentar tot el carrer de la seva relació "folla-amigos" amb la senyora de torn i jo ja em vaig fer la pel·lícula.