dijous, 20 de desembre de 2012

dilluns, 17 de desembre de 2012

Sin sangre. Alessandro Baricco


Sin sangre és una novel·la curta d'Alessandro Baricco. però el fet que sigui curta no vol dir que no sigui intensa, molt al contrari. És una novel·la punyent, forta, que no et deixa indiferent. Lluny de la seva poética habitual, Baricco ens endisa per la perverció de la guerra quan aquesta ja ha acabat, en el moment que s'haurien de tancar ferides, però aquestes són massa profundes perquè es puguin tancar. Estem en un lloc, en un moment, en un temps i un espai en que ningú no és bo ni dolent. Estem en el moment que les pors humanes es manifesten amb els instins més bàsics, en que la violència dels vencedors s'acarnissa en els vençuts per venjança, per bogeria i els vencedors es converteixen en vençuts en caure en el caos de l'estupidesa, un caos només recuperable a la fi de la vida quan el cansament ja s'ha apoderat del cos, però també de l'ànima.

Manuel Roca, de qui no coneixem ni passat ni present i del que només sabem que no té futur, viu en una casa aillada amb els seus dos fills. Un dia arriben tres homes que desperten els instints més bàscis de l'home i desencadenen una espiral de violència i mort que canviarà per sempre la vida de les sis persones involucrades. Sobretot per la filla petita, l'única que podrà trobar una mica de pau, una mica de lògica en tot plegat.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Converses amb Pau Casals


Edicions de la Ela Geminada acaba de publicar Converses amb Pau Casals, de Josep Maria Corredor després de més de 34 anys sense que s'hagués editat una nova versió catalana. En aquesta ocasió s'ha inclòs a la reedició un apèndix amb imatges i 10 cartes inèdites de Pau Casals a Josep M. Corredor.

Josep Maria Corredor i Pomés va nèixer a Girona l'any 1912 i va ser un personatge influent del món cultural durant la Segona República. Acabada la Guerra Civil es va exiliar a Perpinyà on va morir el 1981. Entre les seves obres trobem: Joan Maragall (premi Aedos 1960), El món actual i el nostre país (1962), premi Yxart 1961, De casa i d'Europa (1971), Assaigs i comentaris (1972) i Homes i situacions (1976).


Conversations avec Pablo Casals, es va publicar l'any 1954 originàriament en francès. La traducció al català no va arribar fins el 1967 després que hagués estat traduïda a 11 llengües.


dilluns, 10 de desembre de 2012

Tierras de cristal


A Quinnipak, un poble indefinit de l'Europa de finals del segle XIX, hi viuen una sèrie d'estranys i meravellosos personatges: el senyor Rail, un fabricant de cristall que vol construir un tren que no vagi a ningun lloc només pel plaer d'experimentar la velocitat. La seva dona, la guapíssima Jun, que amaga un secret dins la seva serena bellesa. En Pekish, un estrambótic músic, inventor d'instruments musicals i de melodies impossibles. Pehnt, un noiet el destí del qual és que la jaqueta que porta li escaigui bé per poder marxar del poble. La vídua Abegg que viu d'un passat inventat. Mormy, el fill il·legítim del senyor Rail, que deixa escapar la vida perdut en la immensitat d'un instant. Horeau, un arquitecte que persegueix el somni de ser diferent i escandalitzar la societat, fins que aconsegueix que aquesta cregui en ell.

I entre tots aquests personatges, unes vides, unes experiències impossibles, poètiques, cruels, tristes. Un trencaclosques que es va definint a poc a poc fins que totes les peces encaixen al seu lloc i es resol, de forma abrupta, el misteri de Quinnipak i la realitat dels seus habitants.

Tierras de cristal, d'Alessandro Baricco, està editat en castellà per l'editorial Anagrama dins la col·lecció Panorama de narrativas.

En català, Terres de vidre, està publicat per La Magrana.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Alessandro Baricco a Barcelona


Alessandro Baricco
Dilluns passat, l'escriptor italià Alessandro Baricco va estar a Barcelona presentant el seu nou llibre acompanyat de Pau Vidal, el traductor.

El llibre titulat Mr Gwyn i editat en català per La Magrana és, segons Baricco, un homenatge a l'ofici d'escriptor a través de la història d'un autor d'èxit que decideix deixar de publicar per dedicar-se a escriure retrats de persones.


El proper llibre d'Alessandro Baricco, Tres cops a l'alba, ja editat a Itàlia, és un spin-off de Mr Gwyn.

dimarts, 4 de desembre de 2012

L'ermità involuntari

Ioda a The Empire Strikes Back. Un ermità voluntari al planeta Dagobah

De vegades tinc la sensació que el dia m'ha passat allunyat del món (que no de la realitat). 

Treballar en un arxiu no és, ni hauria de ser, sinònim de "rata de biblioteca", de viure reclòs als humits soterranis d'un gran edifici gòtic fosc i tenebrós. No, no és això. Però des que van traslladar l'arxiu on sóc al "cul del món", hi ha dies que: 

Em llevo al matí, em dutxo, em vesteixo i passejo la gossa. Vaig a la feina, treballo, torno a casa, dino, veig la tele una estona, passejo la Nit. Escric i/o navego per internet, i/o llegeixo. Passejo la gossa. Sopo, veig la tele o navego per internet (blogs, facebook, etc.). Em despullo, em fico al llit, llegeixo i tanco el llum...

Pot ser que aquest dia referenciat només hagi parlat amb un parell o tres de persones en 24 hores.

Aquests dies penso que, potser, no hagués calgut ni haver-me dutxat o vestit. Total, si no m'ha vist gairebé ningú. Doncs, per què fer-ho?

Són dies grisos, tristos, anodins, vulgars.

Tot i que jo no sóc un "animal" gaire social, més que el que he descrit abans, sí. Per això cada dia intento socialitzar una mica d'una forma o una altra (anant al gimnàs, a Tai-txi, a dibuix...) perquè sinó em podria passar tota la setmana sense interrelacionar-me amb ningú més que amb mi mateix i, potser, el cambrer del bar on faig el cafè cada dia.

Tot això no té res a veure amb treballar en un arxiu. Ho especifico perquè la majoria de la gent pensa que els arxivers som una mena de personatges que vivim tancats entre papers sense contacte amb el món, i no és cert. El que he explicat té a veure, únicament i exclusiva, amb el fet de treballar tot sol en un local de 600 m2 situat en una nau envoltada de naus industrials buides perdudes al mig del no-res i sense més treballadors que jo mateix.

Em fan ser un ermità involuntari que desitja viure al mig d'una bulliciosa ciutat, amb l'estrès de les preses i les oficines plenes de gent, d'històries, de vivències, de vida.