diumenge, 28 d’octubre de 2012

Lo imposible




Seria millor anar a veure aquesta pel·lícula "verge", però com això és gairebé impossible per la publicitat que li han fet i perquè, ja abans d'entrar, ens han explicat la història, has de pensar igual que quan vas a veure una pel·lícula sobre el Titànic: saps el final, però vols que et sorprenguin amb el desenvolupament. I, personalment, crec que ho ha aconseguit. 


Em va captivar el tractament visual i emocional que fa de l'arribada del tsunami i com el director, J.A. Bayona, aconsegueix donar-nos el punt de vista de la gent que està aliena al que els està a punt de succeir.

Naomi Watts fa una interpretació magnífica

Com espectadors sabem el que vindrà i en el moment que vindrà, però el director en cap moment ens ho anticipa més enllà dels pocs segons que les mateixes víctimes van tenir per veure-ho venir: estem a l'hotel, no veiem la platja ni el mar perquè ens queda darrera dels bungalows, fa un dia esplèndid. De cop s'aixeca un vent estrany i se sent un fort soroll provinent del mar. Què és? No saps, però tens la sensació que en passa alguna cosa, sobretot quan veus el vol nerviós dels ocells. Quan vols adonar-te l'onada sobrepassa els bungalows. Ja no hi ha temps per a res. A partir d'aquí tot es precipita. Aigua. Silenci. Runes. Palmeres. I més aigua. No entens res, només vols sortir a la superfície per tornar a respirar. Quan ho aconsegueixes et veus arrossegat com un tros de runa més. No pots agafar-te en lloc i l'aigua et porta, no saps on. No saps quan s'acabarà. Com lluitar contra el que no entens? Només vols que s'acabi. Com sigui, però que s'acabi.


Espectacular primera part de la pel·lícula. Després, amb moments molt emocionants i d'altres no tants, ja és el drama de la família, que de forma individual, faran l'impossible per saber si els altres són vius i per retrobar-se.

J. A. Bayona

No puc evitar comparar l'enfocament de Bayona, un director català, amb el que li hauria donat un director americà (sense posar noms), i estic convençut que hauria posat l'èmfasi amb la tensió de l'arribada del tsunami, ens l'haurien ensenyat molt abans com una amenaça que caurà sobre els turistes. Cinematogràficament la tensió hauria estat més forta, segur, més manipuladora també, però ens hauria allunyat de l'acció, ens hauria posat en el pla de simple espectador i no com a fet en Bayona, que ens fica dins l'acció com un turista més.





dilluns, 15 d’octubre de 2012

Aids Ruben 2

Quan em decideixo a escriure una història, sempre, d'alguna manera o una altra, he de fer una mínima tasca de documentació (escenaris, fets puntuals, científics, etc.). 


Normalment aquesta feina pot ser ben bé feta mitjançant llibres, internet o records personals (fotografies, apunts...), però en aquest cas no era posible, necessitava tenir coneixements de primera mà, per això vaig parlar amb un parell de persones de caire totalment diferent: una que no tenia gaires ganes de parlar del tema i una altra que tot el contrari, que em va explicar tot el que necessitava saber, a més d'aportar-me diferents experiències de moltes persones que, per la seva feina, havia tractat. Cal a dir, però, que totes dues persones, la que va explicar més i la que menys, han estat de gran ajuda pels meus objectius.

El resultat de les entrevistes m'ha fet veure dues coses: la primera que aquest llibre és necessari que l'escrigui i que ho faci d'una forma molt seriosa i acurada. La segona, que no anava tant desencaminat amb el punt de vista que li havia donat a la història perquè he vist que el sentiment imperant en tots els casos, és la por.

Ara el que em queda és reemprendre la feina, fer-ho el millor que sàpiga i intentar no defraudar ningú.

De moment, des d'aquí (després ja ho faré en el llibre), vull agrair molt als nois d'StopSida la seva inestimable ajuda a l'hora d'aconseguir-me les entrevistes i per tota la documentació i informació que m'han donat. I també, com no, als nois que m'han explicat les seves històries més íntimes.




dilluns, 1 d’octubre de 2012

Aids Rubén


En Rubén és un noi de 27 anys agradable, tendre i carinyós. Amic dels seus amics i amant de la tranquil·litat. Li agrada el cinema, llegir i sortir a passejar pel parc que té a prop de casa seva. Treballa en una organització no governamental ajudant persones amb dificultats, i quan arriba a casa al vespre, li agrada preparar-se un bon i lleuger sopar ben aviat per tenir molta estona per llegir o estudiar o simplement estar amb el seu xicot, en Juan.Té tot el que necessita, no li cal res més, és feliç amb la vida que porta. 

Però un dia tot això s'ensorra quan, després de fer-se unes anàlisi, li descobreixen anticossos del VIH a la sang. No entén res: no ha fet cap pràctica de risc i és fidel al seu company des fa 5 anys. Però en Juan no. Ha portat una doble vida, i en cap moment, ni per respecte a en Rubén, ha vist la necessitat de prendre cap mena de precaució.

En Rubén, desfet, es troba davant d'un gran repte: superar la depressió inicial, enfrontar-se a la malaltia el millor que pugui perquè aquesta no hipotequi la seva vida, i començar una nova vida lluny d'en Juan.

Aquest és l'inici de "Inmunodeficiencia sentimental", la nova novel·la que estic escrivint en aquests moments. 

Per a documentar-me estic llegint testimonis i articles i és llavors quan veus com de dura ha de ser la vida de les persones que pateixen la sida. La medicació estricta, els controls periòdics, la dieta, l'exercici, la por de les malalties oportunistes. Fins i tot, aquelles que no l'han desenvolupat, però que tenen el virus a la sang (com és el cas d'en Rubén), han de prendre les mateixes precaucions i controls per poder fer una vida més o menys normal. 

Havia vist pel·lícules (Compañeros inseparables, Philadelphia) i documentals, però no és fins que t'involucres una mica que no et fas una lleugera idea del que significa viure amb la sida, com els canvia la vida i com encara la percepció estigmatitzada que té la societat dels malalts és força negativa, si més no, més del que hauria de ser. 

Espero posar el meu petit gra de sorra per evitar que molts Rubéns es vegin discriminats, apartats dels seus familiars i amics (voluntàriament o involuntària) i donar una altra visió no tan negativa ni dramàtica. Com diu en Rubén en un moment determinat: "la meva vida no s'ha acabat, simplement passa per una altra etapa, més difícil, això sí, però no impossible de superar".