dijous, 28 de juny de 2012

L'Orgull del 28 de juny

Façana de l'Ajuntament de Salt amb la bandera LGBT

El 28 de juny de 1969, el col·lectiu homosexual de New York, va dir prou a les agressions, a les discriminacions i tractes vexatoris per part de la policia de la ciutat. Els fets van tenir lloc en el bar Stonewall Inn del Greenwich Villages novayorquès. 

Ens aquest bar, lloc de trobada del col·lectiu, hi havia regularment redades per identificar i detindre la gent que s'hi reunia. No obstant, la policia sempre avisava la direcció del bar abans d'anar-hi. Aquell vespre, però, van fer la redada sense avisar, amb policies vestits de paisà i en una hora de màxima afluència de públic. 

Però aquella nit va ser diferent per la policia perquè es van trobar amb una resistència que mai abans s'havia donat: la gent es va revoltar. No se sap ben bé com van començar els aldarulls, el que sí se sap és que la policia es va veure de seguida sobrepassada i es van haver de refugiar al bar. Els ànims reprimits per anys i anys de repressió i agressions al col·lectiu LGBT, havien esclatat. Els aldarulls van durar 3 dies. 

A partir d'aquests fets, es reconeix cada 28 de juny, com el Dia Internacional de l'Orgull LGBT

L'Ajuntament de Salt avui ha volgut tenir un record i sumar-se en aquesta lluita pels drets de totes les persones, penjant la bandera que representa el col·lectiu LGBT, la de l'Arc de Sant Martí. 

I jo també m'afegeixo en aquest record de lluita pels nostres drets, pel respecte i per la igualtat de totes les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals. Perquè totes les persones som persones i l'opció sexual de cadascuna no la fa ni millor ni pitjor.

dilluns, 25 de juny de 2012

A la recerca de l'Arca perduda

Era a casa de la meva tia una tarda de dissabte o diumenge i estava amb els meus cosins, avorrit. Llavors la meva cosina em va demanar que perquè no l'acompanyava al cinema, ella hi volia anar però la seva mare no la deixava perquè encara era massa petita per anar-hi sola. Desganat, vaig acceptar. No tenia ni idea de quina pel·lícula em portaria a veure, però el cinema Urgell era a prop i podíem anar amb una passejada.

Urgell cinema, Barcelona. Pic by Google
Quan vam arribar, la cua era enorme, gairebé donava la volta a l'illa de cases. Vaig proposar de tornar-nos-en, però la meva cosina, tossuda, que s'hi volia quedar. Així que ens hi vam posar a la filera.
Va passar molta estona i quan érem, per fi, a pocs metres de la taquilla, vam sentir que deien que s'havien acabat les entrades per aquella sessió i que en cinc minuts començaven la venda per a la següent. Frustrats per haver-nos quedat tan a prop, vam decidir comprar igualment l'entrada per la sessió següent. Un cop la vam tenir, vaig trucar a casa per avisar que teníem les entrades però que no havíem pogut entrar i que, ja que la teníem, entreríem a la sessió de les 6. Va ser una petita mentida perquè no ens fessin tornar a casa sense poder veure la pel·lícula que, per cert, encara no tenia ni idea de quina era.

Cua al vestíbul del cinema Urgell. Pic by Sospechosos cinéfagos
Vam esperar-nos dues hores més fent una altra cua, aquest cop la d'entrar a la sala, i vaig aprofitar per mirar les fotos de la pel·lícula i esbrinar el títol: En busca del Arca perdida. No em deia res. Tot just l'havien estrenat aquell cap de setmana i jo no havia llegit ni vist res d'ella.

Cartell de Raiders of the lost Ark que presideix el meu despatx i que ha viatjat de casa en casa des de l'any 1981
Quan vam poder entrar i va començar la pel·lícula, vaig patir una descàrrega d'adrenalina contínua que no va parar fins els títols de crèdit. M'havia captivat, seduït, absorbit--- Era la millor pel·lícula que havia vist des de La guerra de les galàxies!
No recordo res més d'aquella tarda, ni com vam sortir del cinema i vam tornar a casa. Res. Només sé que s'havia encès un llum en el meu cervell. Allò era el que jo volia fer amb la meva vida: dedicar-me a l'Arqueologia.

Amb els companys de facultat emulant els egipcis.
Des d'aquell moment els estudis de les assignatures d'Història i d'Història de l'Art van ser les que més m'apassionaven, les estudiava amb plaer i trenia molt bones notes. Per això, quan va ser el moment d'escollir la carrera per estudiar i entrar a la Universitat, ho vaig tenir claríssim. Tot i això, no podia estudiar Arqueologia perquè com a carrera no existia i s'havia de fer Història, així que em vaig matricular. Llavors vaig descobrir que en el Institut de Prehistòria de Barcelona es cursava una diplomatura d'Arqueologia Hispànica i també em vaig matricular. No m'ho podia perdre, encara que hagués d'estudiar al matí a un lloc i a la tarda en un altre.

El meu racó preferit de Catalunya: el moll grec d'Empúries. Pic by Deric.
A poc a poc, amb l'esdevenir dels anys, l'Arqueologia va quedar relegada per causes alienes a la meva voluntat, però la Història no. I tot i que durant molts anys no m'hi vaig poder dedicar professionalment, des de fa 4 anys, sí. Per això, tot i els inconvenients que tenen totes les feines, m'ho passo molt bé treballant perquè faig el que m'agrada: tocar, remenar, investigar fonts històriques reals.

Aquí treballo: Arxiu municipal de Salt. Pic by Deric.


dimarts, 19 de juny de 2012

Hipercor


Avui fa vint-i-cinc anys del brutal atemptat a l'Hipercor de Barcelona. En aquella època jo encara era un ciutadà barceloní que vivia al costat del passeig Fabra i Puig, i tot que l'Hipercor el teníem molt a prop de casa, només hi havia anat un cop.

Aquell dia del mes de juny del 1987, jo estava de permís de la mili i havia anat al centre de Barcelona, no recordo per a què, potser per fer alguna gestió o per quedar amb els amics. La qüestió és que tornava a casa amb la línia 1 (la vermella) del metro. Era un viatge anodí com tots els de metro: avorrit i llarg. El tren va sortir de la parada de Sagrera i com havia de baixar a la següent parada, Fabra i Puig, em vaig posar dret i em vaig acostar a la porta que tenia més propera i em vaig quedar mirant per la finestra la foscor del túnel. Llavors el metro va fer una lleugera sacsejada i els llums es van apagar uns breus segons, però com va continuar el viatge amb normalitat, no li vaig donar més importància.

En arribar a l'estació, vaig baixar tan tranquil però al sortir al carrer de seguida vaig adonar-me que alguna cosa no anava a l'hora: vaig sentir sirenes de cotxes d'emergències i es vaig veure fum darrera d'un edifici. Vaig pensar que potser hi havia un incendi en algun habitatge i vaig continuar el camí cap a casa (no he sigut mai d'anar a mirar què ha passat).

Quan vaig arribar, vaig posar la ràdio per si, per casualitat, deien alguna cosa. Va ser llavors quan vaig saber que havia estat un atemptat terrorista i un calfred va em recórrer tot el cos: la sacsejada i l'apagada dels llums del metro havien estat en el mateix moment de l'explosió, la qual cosa volia dir que en aquell precís moment jo era a escassos metres, a sota terra, de l'aparcament on havia esclatat el cotxe bomba.

Per sort l'anècdota per mi no va anar més enllà i també per sort, cap persona de la meva família ni cap amic va trobar-s'hi al mig de l'atemptat. Però aquell era un centre comercial de proximitat on anava molta gent del barri a comprar o, simplement, a passar la tarda, i molts, directament o indirecta, tenien familiars o coneguts que s'hi van veure involucrats.

No cal dir que, si abans del 87 només hi havia anat un cop, després d'allò, no el vaig trepitjar mai més i que el nom Hipercor, cada cop que el sentia em produïa una esgarrifança fins el punt que vaig trigar molts anys en entrar en cap Hipercor.

Mai abans havia explicat aquesta història.


divendres, 15 de juny de 2012

Jo confesso


Què és el que ens agradaria confessar al final de la nostra vida? Quants secrets, quantes veritats, quantes mentides...?


Què confesso? Que sóc qui sóc, que amago coses, que no sóc qui sembla ser, que sóc més simple del que sembla...? Què sóc un vampir de vides, un recull d'anècdotes...?

Jo confesso. Ell confessa. Tu confesses. 

1.000 pàgines de confessions. 1.000 pàgines d'excel·lent lectura. 1.000 pàgines mestres.

Què més dir?

Sí. 

Jo confesso: em moro d'enveja perquè mai no sabré escriure així.

Jo confesso: gràcies Cabré perquè amb el teu llibre m'has ensenyat com s'escriu, com es fa LITERATURA amb majúscules.


Jo confesso


Què és el que ens agradaria confessar al final de la nostra vida? Quants secrets, quantes veritats, quantes mentides...?


Què confesso? Que sóc qui sóc, que amago coses, que no sóc qui sembla ser, que sóc més simple del que sembla...? Què sóc un vampir de vides, un recull d'anècdotes...?

Jo confesso. Ell confessa. Tu confesses. 

1.000 pàgines de confessions. 1.000 pàgines d'excel·lent lectura. 1.000 pàgines mestres.

Què més dir?

Sí. 

Jo confesso: em moro d'enveja perquè mai no sabré escriure així.

Jo confesso: gràcies Cabré perquè amb el teu llibre m'has ensenyat com s'escriu, com es fa LITERATURA amb majúscules.


divendres, 1 de juny de 2012

Incerteses

Interior de la Llibreria Antinous de Barcelona
Aquest és un post d'autoajuda. Ja ho dic d'entrada per no enganyar ningú. I per què? Doncs perquè estic escrivint un nou llibre amb la incertesa que em provoca el fet de no saber si podré tornar a publicar més o no. Vull dir, que tenir 3 llibres al mercat més un quart que sortirà aquest estiu, no és garantia de res. 

Proves d'això és que fa temps vaig passar un llibre a l'editorial i encara no he rebut cap resposta, l'altra és que m'he posat a buscar agent literari i, després d'enviar-los el currículum, tampoc responen o, si ho fan, és per dir que en els temps que corren, no accepten nous escriptors. Si això passa amb els agents, ja no cal ni provar anar a una editorial que no et conegui perquè no et deixaran ni dir "bon dia".

Per això vaig escrivint amb aquesta incertesa, amb l'única esperança que, quan acabi aquesta bogeria de crisi absurda (absurda perquè està provocada pels poders per retallar els drets i les esperances del poble i fer-se encara més rics) que estem vivint, les coses es normalitzin una mica i tenir en el calaix unes quantes històries per publicar.

M'agrada escriure, és un entreteniment i m'ho passo bé. Però és clar, si després no ho llegeix ningú, no té massa sentit tot plegat...