dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon any nou!

En el darrer dia de l'any, Un Salt al món, us desitja una molt bona entrada a l'any


divendres, 30 de desembre de 2011

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes és la nova novel·la de la Dolors Garcia i Cornellà i amb la qual va guanyar el 26è Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. 

Aquesta novel·la, acabada de llegir aquesta mateixa tarda, s'ha convertit en la meva darrera lectura de l'any i no podia haver acabat la llista de lectures de l'any 2011 de millor manera. 

És una novel·la destinada a un públic jove, adolescent, però que, com sempre dic, pot llegir tothom i més en aquest cas que hi ha intrigues, suspens, terribles secrets del passat, vida, mort, amor, amistat i molta neu.

L'acció se situa el dia 8 de març de 2010 quan una important nevada va caure a Catalunya i més intensament a les comarques gironines. Durant aquell dia i la setmana següent, en certes poblacions, es va viure un veritable caos: carreteres tallades, gent atrapada als vehicles, cables i torres de llum caiguts, arbres trencats... I al mig d'aquest enrenou, una sèrie de personatges es veuran obligats a passar la nit junts en una masia on han pogut refugiar-se. Aquest grup de gent és molt diferent i hi ha de tot: una prostituta, una infermera, uns adolescents, una àvia, un nadó, un mort, un pagès. Tots amb una història al darrere, amb uns secrets amb els que han d'aprendre a viure o conviure. Aquella nit, a la masia, el que viuran els canviarà la vida per sempre més.

Si encara us falta algun regal de Reis per algun jove, o no tan jove, recordeu aquest suggeridor títol. No us decebrà.


S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes

S'acosta un front fred que deixarà neu a cotes baixes és la nova novel·la de la Dolors Garcia i Cornellà i amb la qual va guanyar el 26è Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. 

Aquesta novel·la, acabada de llegir aquesta mateixa tarda, s'ha convertit en la meva darrera lectura de l'any i no podia haver acabat la llista de lectures de l'any 2011 de millor manera. 

És una novel·la destinada a un públic jove, adolescent, però que, com sempre dic, pot llegir tothom i més en aquest cas que hi ha intrigues, suspens, terribles secrets del passat, vida, mort, amor, amistat i molta neu.

L'acció se situa el dia 8 de març de 2010 quan una important nevada va caure a Catalunya i més intensament a les comarques gironines. Durant aquell dia i la setmana següent, en certes poblacions, es va viure un veritable caos: carreteres tallades, gent atrapada als vehicles, cables i torres de llum caiguts, arbres trencats... I al mig d'aquest enrenou, una sèrie de personatges es veuran obligats a passar la nit junts en una masia on han pogut refugiar-se. Aquest grup de gent és molt diferent i hi ha de tot: una prostituta, una infermera, uns adolescents, una àvia, un nadó, un mort, un pagès. Tots amb una història al darrere, amb uns secrets amb els que han d'aprendre a viure o conviure. Aquella nit, a la masia, el que viuran els canviarà la vida per sempre més.

Si encara us falta algun regal de Reis per algun jove, o no tan jove, recordeu aquest suggeridor títol. No us decebrà.


dijous, 29 de desembre de 2011

Espelmes


Tenia al cos una sensació estranya que no sabia identificar, una sensació d'acabament i d'alliberament alhora. Va bufar les espelmes i les va mirar amb aire absent mentre s'apagaven. La casa es va quedar a les fosques i es va omplir de silenci: fins el proper Nadal.
.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Petits detalls


A vegades no calen les paraules, els petits detalls ho diuen tot: com portar dues espelmes a més de 1.350 quilòmetres de distància durant 4 dies per posar-les en un pastís improvisat d'aniversari i cantar "que demani un desig, que demani un desig!"...

dilluns, 5 de desembre de 2011

Per què el cinema català s'avergonyeix de ser català?

Tinc la sensació, després de veure les darreres pel·lícules fetes a casa nostra com Bruc, Mentre dormies o Eva, que el cinema català s'avergonyeix de ser català i que estan fetes per quedar bé a Madrid.

Potser només és una sensació meva, però, per què s'esborra qualsevol rastre de catalanitat d'aquestes pel·lícules? Per exemple, a Bruc, en cap moment es parla de Catalunya ni que van ser els catalans qui van plantar cara a l'exèrcit napoleònic. Que, potser, la nostra història no és per estar-ne orgullosos? 

És com si es rodessin pensant que si al film hi ha alguna cosa que faci olor a català, no es podrà vendre en lloc més, que ningú anirà a veure-la. Per aquest motiu, també, és que gairebé la totalitat de pel·lícules catalanes estan rodades en castellà o anglès i després es doblen al català per a la seva exhibició.

Mireu, per mi, una pel·lícula rodada en un altre idioma (igual que un llibre escrit originalment en castellà per un català), per molts diners, molt equip tècnic català que hi hagi al darrera, no és una pel·lícula catalana.

Per què tenim tan baixa autoestima? No és hora ja de reinvindicar el que som sense avergonyir-nos? Ser català no és per avergonyir-se ni per amagar-se. Fer un producte català, en català i amb referències catalanes no implica que només puguem veure-la a Catalunya, si està ben feta i no és localista, és a dir, que està feta amb visió internacional però sense amagar el que és, es pot vendre perfectament arreu.

Si tenim una literatura en català potent, amb grans escriptors que aposten per la nostra llengua i que són reconeguts internacionalment, per què no passa el mateix al cinema? 

M'entristeix moltíssim que la indústria cinematogràfica catalana sigui tan patètica. I ho constato cada cop que veig el lliurament dels premis Gaudí: sento una pena tan gran en veure que la majoria de pel·lícules premiades són tan foranies a Catalunya com una feta a Hollywood.

Perdoneu, però és la meva humil opinió i l'havia de dir.

dijous, 1 de desembre de 2011

Converses de carrer 4

Van quatre nois enriulats pel carrer, acaben de sortir d'una botiga de xinos. Vesteixen roba esportiva, ajustada per marcar múscul, sabatilles esportives, gorres, cadenes al coll, piercings, tatoos i els pantalons a mig cul:

- ¿Habeis visto como nos miraba la de la tienda? - pregunta un.
- Sí, nos seguia todo el rato con la vista. - contesta un altre.
- ¡Claro! Ha visto cuatro tios así, guapetes, y no podia dejar de mirarnos.

No serà que ha vist quatre quillos i que temia que li desaparegués alguna cosa de la botiga?

(De totes maneres, i a favor dels nois, dues coses:

- no ens podem fiar mai de les aparences i no vull dubtar de l'honorabilitat d'aquells nois
- els xinesos de les botigues són tan súmament desconfiats! Com si valgués la pena robar alguna cosa d'aquelles botigues...)

  ·