dissabte, 26 de novembre de 2011

Magdalenes

Primeres magdalenes integrals fetes per mi. Photo by F. Mayol

Em sembla que aquesta és la primera entrada de cuina que faig al blog en tota la seva història! La seva causa: la petició que m'han fet al facebook perquè pengi la recepta de les magdalenes integrals que vaig fer ahir. 

Cal a dir que no és una recepta meva (no en tinc ni idea de cuinar) i de l'àvia, l'he tret del llibre Magdalenas de Xavier Barriga i editat per Círculo de Lectores.

Doncs com és molt senzilla, aquí va:

Ingredients:
125 g d'ou (2 ous aprox.)                                             
175 g de sucre morè                                                        
60 g de llet desnatada                                                      
190 g d'oli d'oliva suau (jo vaig posar oli verge extra)        
210 g de farina de blat integral
7 g de llevat
1 mica de sal
1 mica de pela de llimona ratllada (me'n vaig oblidar!)

Batre l'ou i el sucre, després incorporar la llet i l'oli sense deixar de batre (el llibre diu amb un batidor elèctric, però jo no en tinc i ho vaig fer a mà, només cal fotre-li força als braços).

A part barrejar la farina amb el llevat, la sal i la llimona. Agregar-ho a la mescla anterior sense deixar de remenar. Quan la massa ja sigui homogènia, barrejar (o batre amb el batidor) durant 2 o 3 minuts. (No vegis com acabes amb els braços!!!).

Tapar la massa amb un drap i guardar-la a la nevera com a mínim 1 hora, però es pot deixar 24 hores. Jo vaig deixar-la 24 hores.

Passat aquest temps, precalentar el forn a 250º, remoure la massa un altre cop i omplir els motllos a 3/4 parts amb una cullera. (Surten unes 12 magdalenes) Posar per sobre la massa la decoració que vulguem (en aquest cas jo vaig posar sèsam cru) i ficar-ho al forn a 210º durant 16 o 18 minuts.

I ja està! Unes magdalenes que no tenen res a envejar a les de la millor fleca del món!!! Boníssimes!

Les següents que provaré a fer seran les magdalenes de pastanaga, mmmmmm...


dimecres, 23 de novembre de 2011

Cultura per a sortir-nos-en

S'entreveuen noves i més dures retallades en l'horitzó social i polític. Mesures sobretot econòmiques que, diuen i  jo no crec, ens ajudaran a reduir el dèficit fiscal i públic, i que permetran donar un glop d'aire fresc al govern i la nostra economia. "Nostra"? Serà la seva perquè a mi em retallaran el sou!

No crec que amb només retallades puguem sortir de la crisi tan brutal i demolidora que ens envolta. Hi ha un aspecte que ningú ha considerat ni tingut en compte i és el cultural. Per poder tirar endavant és necessari que el govern inverteixi en cultura, en culturitzar la gent.

Mentre en aquest país es doni més importància a la ignorància i es faci bandera de l'analfabetisme, mentre els herois de la gent de carrer siguin les Belens Esteban i companyia, mentre els programes més vistos de la televisió siguin els Sálvames i similars, mentre la gent s'enorgulleixi de no haver llegit mai un llibre ni saber què va passar fa vint anys al món, no tenim res a fer.

Cultura per deixar de ser egoistes, cultura per entendre les diferents cultures que conviuen entre nosaltres, cultura per ser més oberts de ment i respectar les diferents religions i creences, les diferents opcions sexuals, les diferents nacionalitats i llengües del país... La cultura no és només (o no hauria de ser) cosa de quatre intel·lectuals o cinc persones amb ambició d'aprendre. La cultura és i ha de ser per a tothom. Un dret però també un deure que tenim amb el veí, amb nosaltres mateixos.

diumenge, 20 de novembre de 2011

7 anys i un blog

L'1 de novembre de 2004 començava, tímidament, i gràcies a un curs d'escriptura creativa, aquesta aventura bloguera al bocat.cat, eren els primers temps d'Un Salt al món. Tot va començar un dia en que a classe ens van parlar d'una nova forma de comunicació, una mena de diaris personals que en lloc de guardar-te'ls per tu sota clau, els comparties amb tothom, eren una cosa anomenada "blogs". Com no, vaig sentir curiositat i en arribar a casa vaig investigar una mica. El primer blog que vaig visitar va ser "Un que passava" del bon amic Ferran (llavors no sabia ni qui era ell) i d'aquí a obrir el meu propi blog hi va haver un pas molt curt.

Set anys després aquesta aventura continua activa. Potser no tant com abans en que tenia obsessió per convertir qualsevol fet de la meva vida quotidiana en una entrada al blog. Ara és més pausat, escric quan tinc alguna cosa a dir o, simplement, quan em ve de gust, com avui. Però el que tinc clar és que aquest llibre virtual, aquesta finestra al món des del poble de Salt, des del meu interior, no es tancarà de moment. Alguns  van intentar, amb els seus comentaris, que baixés la persiana, i em va saber greu perquè els atacs venien de gent coneguda (i no només virtualment). Van estar a punt d'aconseguir-ho, però no, que sàpiguen que si algun dia "tanquem la paradeta" no serà per tercers, si no per voluntat pròpia. Mentrestant, seguirem aquí, donant guerra, explicant anècdotes, actualitat, pensaments, opinions, crítiques de llibres... i tot el que faci falta.I a qui no li agradi té l'opció d'abandonar el blog sense llegir-lo o esborrar l'enllaç dels seus favorits o, fins i tot, de deixar la seva opinió crítica i constructiva, però sisplau, que no emprenyi.

A tots els altres, gràcies per continuar visitant aquest petit raconet de món virtual. Ens llegim!