dijous, 29 de setembre de 2011

dimecres, 21 de setembre de 2011

Mi vida en esta galaxia (Wishful Drinking)

Carrie Fisher és la filla de Debbie Reynolds (Cantant sota la pluja) i el cantant melòdic Eddie Fisher, però és coneguda, sobretot, pel seu paper de princesa Leia a la saga Star Wars. No obstant Carrie és molt més que això: actriu, escriptora i cantant, ha participat en pel·lícules com Quan la Harry va trobar la Sally o The Blues Brothers, i a escrit novel·les (Postales desde el filo) i guions per a pel·lícules i sèries de televisió. Tot i que els darrers anys treu més profit econòmic explicant les misèries de la seva vida amb l'alcohol, les drogues i la malaltia mental (és bipolar).

Parlar dels seus problemes ha estat per ella com una teràpia que l'han ajudat a tirar endavant amb la seva vida i enfrontar-s'hi de forma valenta i decidida, i en part, per això ho vol compartir amb tothom que la vulgui escoltar. Amb aquest motiu va fer un espectacle teatral, Wishful Drinking (2008), amb forma de monòleg amb el que va actuar per tot el país i que ara ha transformat en llibre, aquest que s'ha traduït aquí enganyosament com a "Mi vida en esta galaxia", fent referència al seu paper més famós.

Però qui esperi trobar en aquesta mena d'autobiografia una descripció detallada del seu pas per Star Wars, no cal que llegeixi el llibre. En ell ens parla dels problemes i no problemes de la seva vida i ho fa d'una forma amena, irònica, amb una subtil mala llet, i rient-se d'ella mateixa i dels seus entrebancs vitals deixant anar perles com: "después de pasarme la vida esperando recibir un premio, por lo que fuera, (ya sé que por mi trabajo de actriz nada, pero por mi trabajo de escritora, pues tampoco), ahora resulta que me dan premios por ser una enferma mental" (el 1997 va ser seleccionada com a "Dona bipolar de l'any", i no és broma).

Independentment de si ets seguidor de la saga galàctica o de la Fisher, és un llibre que val la pena llegir per com està escrit: cínica, directe, contundent, divertit. La Fisher està de tornada de tot i no té res a perdre i molt a guanyar i a nosaltres ens fa passar una molt bona estona de lectura, i breu, només té 174 pàgines. 

Mi vida en esta galaxia (Wishful Drinking)

Carrie Fisher és la filla de Debbie Reynolds (Cantant sota la pluja) i el cantant melòdic Eddie Fisher, però és coneguda, sobretot, pel seu paper de princesa Leia a la saga Star Wars. No obstant Carrie és molt més que això: actriu, escriptora i cantant, ha participat en pel·lícules com Quan la Harry va trobar la Sally o The Blues Brothers, i a escrit novel·les (Postales desde el filo) i guions per a pel·lícules i sèries de televisió. Tot i que els darrers anys treu més profit econòmic explicant les misèries de la seva vida amb l'alcohol, les drogues i la malaltia mental (és bipolar).

Parlar dels seus problemes ha estat per ella com una teràpia que l'han ajudat a tirar endavant amb la seva vida i enfrontar-s'hi de forma valenta i decidida, i en part, per això ho vol compartir amb tothom que la vulgui escoltar. Amb aquest motiu va fer un espectacle teatral, Wishful Drinking (2008), amb forma de monòleg amb el que va actuar per tot el país i que ara ha transformat en llibre, aquest que s'ha traduït aquí enganyosament com a "Mi vida en esta galaxia", fent referència al seu paper més famós.

Però qui esperi trobar en aquesta mena d'autobiografia una descripció detallada del seu pas per Star Wars, no cal que llegeixi el llibre. En ell ens parla dels problemes i no problemes de la seva vida i ho fa d'una forma amena, irònica, amb una subtil mala llet, i rient-se d'ella mateixa i dels seus entrebancs vitals deixant anar perles com: "después de pasarme la vida esperando recibir un premio, por lo que fuera, (ya sé que por mi trabajo de actriz nada, pero por mi trabajo de escritora, pues tampoco), ahora resulta que me dan premios por ser una enferma mental" (el 1997 va ser seleccionada com a "Dona bipolar de l'any", i no és broma).

Independentment de si ets seguidor de la saga galàctica o de la Fisher, és un llibre que val la pena llegir per com està escrit: cínica, directe, contundent, divertit. La Fisher està de tornada de tot i no té res a perdre i molt a guanyar i a nosaltres ens fa passar una molt bona estona de lectura, i breu, només té 174 pàgines. 

dilluns, 19 de setembre de 2011

Un hotel a la costa

El 1934 un matrimoni anglès, cansat de Londres i de la societat anglesa, decideix fer un viatge a Tossa, una vila on saben que hi viuen artistes i que encara no està explotat turísticament, un lloc on podran descansar i desconnectar del tràfec londinenc.

Tossa i la seva gent els captiva de tal manera que la dona decideix i s'hi han de quedar a viure i que obriran un negoci dedicat a l'hosteleria on tindran com a clients els anglesos que vulguin relaxar-se durant unes setmanes.

El matrimoni Johnstone, després de la construcció de l'hotel, s'hi instal·la definitivament a Tossa i comença una aventura que els portarà a descobrir el món de l'hosteleria (mai abans s'hi havien dedicat), a tractar amb els clients i la gent del poble i, sobretot, a descobrir i enamorar-se d'una terra i una cultura totalment desconegudes per ells, la catalana.

L'any 1935, el negoci els va de meravella, passen un estiu en que cada dia tenen el cartell de "complert" i quan arriba el mal temps i pensen que hauran de tancar fins l'estiu següent, nous clients apareixen per allargar la temporada mínimament. 

El 1936 la nova temporada turística se'ls presenta també amb totes les habitacions plenes per tot l'estiu, però no comptaven amb l'esclat de la Guerra Civil i l'allau de cancel·lacions. No obstant ells no es rendeixen, i sobretot, no pensen deixar Tossa en cap moment, ja és casa seva i una guerra no els farà fora.

Aquesta és la història de la Casa Johnstone, un hotel de Tossa de mar regentat per un matrimoni anglès durant els anys 1934-1939. Però també és un retrat de com eren les viles marineres i la seva gent d'aquella època, un relat de primera mà, objectiu, d'un període convuls per Catalunya.

La lectura d'aquest llibre ens descobreix, gràcies a la visió d'una anglesa sense prejudicis, com érem i com vivíem els catalans.

Totalment recomanable.



Un hotel a la costa

El 1934 un matrimoni anglès, cansat de Londres i de la societat anglesa, decideix fer un viatge a Tossa, una vila on saben que hi viuen artistes i que encara no està explotat turísticament, un lloc on podran descansar i desconnectar del tràfec londinenc.

Tossa i la seva gent els captiva de tal manera que la dona decideix i s'hi han de quedar a viure i que obriran un negoci dedicat a l'hosteleria on tindran com a clients els anglesos que vulguin relaxar-se durant unes setmanes.

El matrimoni Johnstone, després de la construcció de l'hotel, s'hi instal·la definitivament a Tossa i comença una aventura que els portarà a descobrir el món de l'hosteleria (mai abans s'hi havien dedicat), a tractar amb els clients i la gent del poble i, sobretot, a descobrir i enamorar-se d'una terra i una cultura totalment desconegudes per ells, la catalana.

L'any 1935, el negoci els va de meravella, passen un estiu en que cada dia tenen el cartell de "complert" i quan arriba el mal temps i pensen que hauran de tancar fins l'estiu següent, nous clients apareixen per allargar la temporada mínimament. 

El 1936 la nova temporada turística se'ls presenta també amb totes les habitacions plenes per tot l'estiu, però no comptaven amb l'esclat de la Guerra Civil i l'allau de cancel·lacions. No obstant ells no es rendeixen, i sobretot, no pensen deixar Tossa en cap moment, ja és casa seva i una guerra no els farà fora.

Aquesta és la història de la Casa Johnstone, un hotel de Tossa de mar regentat per un matrimoni anglès durant els anys 1934-1939. Però també és un retrat de com eren les viles marineres i la seva gent d'aquella època, un relat de primera mà, objectiu, d'un període convuls per Catalunya.

La lectura d'aquest llibre ens descobreix, gràcies a la visió d'una anglesa sense prejudicis, com érem i com vivíem els catalans.

Totalment recomanable.



divendres, 16 de setembre de 2011

Tolerància

Segons el diccionari, tolerància vol dir: "Actitud teòrica i pràctica de qui respecta les conviccions d'altri en matèria religiosa, política, ètica, artística, etc., i no n'impedeix l'exercici"

Però no m'agrada gens ni mica aquesta paraula quan s'aplica a les persones. Jo tolero que tu siguis musulmà, jueu o cristià? Jo tolero que tu siguis homosexual? Jo tolero que tu siguis el meu veí? Si no "impedeixo l'exercici", com diu la definició, li estic donant el sentit de que jo estic per sobre teu. Jo (sempre el "jo" privatiu i excloent) estic convençut que la meva opció (religiosa, cultural, sexual, etc.) és molt millor i superior que la teva, i com sóc un ésser superior, et deixo fer. Magnànim que sóc!

Crec que hem de descartar aquest sentit de la paraula tolerància del nostre vocabulari i canviar-la per una de molt millor i més adient: RESPECTE.

És el que demano i ofereixo: respecte per la teva religió; respecte per la teva forma de vestir; respecte per la teva opció sexual...

Jo no sóc ningú per tolerar o deixar de tolerar una altra persona.

No sé si m'explico.

dilluns, 12 de setembre de 2011

A propòsit de la discriminació

No m'entra al cap com cap persona pot dir que el castellà està discriminat a Catalunya. Bé, sí: algú que visqui lluny de la realitat i el seu pensament estigui totalment polititzat.

Hi ha multitud d'exemples a la vida diària catalana (botigues, administració, policia, etc.). O per posar un exemple clar i d'actualitat: a l'escola s'estudia en català, els nens a la classe parlen en català, però al pati o quan surten al carrer, juguen i es parlen en castellà. El meu nebot, sense anar més lluny, de petit em va preguntar: per què al cine no fan les pelis en català? Ara d'adolescent, quan anàvem a mirar un DVD i vaig posar el doblatge en català em va dir: no la posis en català que és un rotllo.

On està la discriminació del castellà? Que vingui Déu i m'ho expliqui, si us plau, que jo no la veig per enlloc!

Però no tot és culpa dels polítics o jutges estúpids de torn, també és culpa nostra per no estimar prou la nostra llengua, per canviar de seguida al castellà, per parlar d'entrada a un desconegut (estranger o no) en castellà en lloc de català. Per exemple, aquest estiu he estat a l'Escala, doncs bé, cada cop que entrava en un comerç, d'entrada m'atenien en castellà encara que qui hagués darrera el taulell fos català. Per què? El català no és prou bo per adreçar-s'hi d'entrada? Si no ens entenen ja tindrem temps de canviar.

Hem de ser els catalans els que hem de començar a estimar el català i la cultura catalana, i quan això passi, aquesta estimació es podrà encomanar als altres i ens podrem fer respectar. Si no ens espavilem nosaltres, els fills dels nostres fills hauran oblidat que existia una llengua mil·lenària que es deia català.