dissabte, 30 de juliol de 2011

Yo no estoy gorda!

Hi ha un tipus de nois (més que noies) joves que semblen cansats sempre, que passen per la vida amb una actitud d'estar a voltes de tot i que tot els dóna exactament igual.

Al gimnàs on vaig hi ha una colla de 3 nois que no deuen tenir més de 20 anys que sempre tenen aquesta actitud: arriben tots tres junts sense parlar-se ni mirar-se, entren al vestuari i no es canvien de roba, van a la sala de fitness i passegen per allà fent de tant en tant alguna màquina i en menys de mitja hora tornen a ser fora, sense haver suat ni canviar-se de roba ni tan sols treure's la ridícula gorra que porten, no ja encastada al cap, sinó a sobre del cap en perillós i estudiat equilibri perquè mai els hi cau. Algun cop els he vist pel poble en actitud relaxada, asseguts en un banc amb els seus amics i amigues i tenen exactament la mateixa actitud i penso que aquests nois no riuen mai. Es diverteixen algun cop?

Avui, però, hi havia només un de la colla i tenia la mateixa actitud que quan va en grup. Me l'he mirat mentre feia bicicleta i ell es barallava amb les peses més petites i he descobert el perquè de la gorra: és tan baixet que dur a tota hora aquesta estúpida gorra d'un pam d'alt posada a sobre el cap en lloc d'encastada, el fa semblar més alt. A vegades tot respon a un complexe mal portat.

I això m'ha fet recordar a una dona gran que vaig veure a la tele, i que van repetir molt els programes de zàping. Era una dona que havia anat a un programa de testimonis en que parlaven de l'obesitat i ella, tot ofesa i digne, cridava a la presentadora: "¡yo no estoy gorda!", mentre tot el públic reia. A mi em feia molta pena que se'n riguessin i em sabia greu per ella perquè, tot i que estava realment obesa, ella no s'hi veia.

Som animals complicats i una mica estúpids: jo l'any passat, amb el mateix pes que ara, em veia fantàstic, aquest any, però, em veig gras. Canvi de percepció, augment de complexos, insatisfacció, falta d'autoestima... ves a saber. Però què carai, fora bajanades, estic estupendo!

dimecres, 20 de juliol de 2011

Avui he menjat fruita


Si algú es pregunta de què va el present post, doncs més clar, l'aigua: avui he menjat fruita!

Crec que és el primer cop a la meva vida que ho he fet per esmorzar i, a més, m'ha fet sentir com un nen i m'han regalat una carmanyola per portar fruita.

Tot ve d'una campanya de Dipsalut que ha començat a les comarques gironines per promocionar el consum de fruita entre la mainada i jo, com no podia ser d'altra manera, m'hi he apuntat. Avui era el dia que tocava a Salt, en els casals d'estiu, i com hi estic ficat pel mig a causa la feina, hi he anat a fer un cop d'ull a veure com anava la jornada. Els nens s'ho han passat molt bé amb l'espectacle i, en acabar, els han regalat a cadascun (inclòs a mi) una carmanyola amb forma de poma amb fruita tallada i rentada a dins que estava boníssima, sobretot les cireres. Crec que ha estat una molt bona proposta, ara només cal que els pares continuïn estimulant que els nens mengin fruita.

I ara la meva confessió: 

si he menjat la fruita ha estat perquè me l'han donat rentada i tallada! (amb la mandra que fa pelar-la i tallar-la!!!)

:)

dimecres, 13 de juliol de 2011

Mentideros

En el segle XVII hi havia el que es coneixia com els "mentideros", eren uns llocs públics (places, escalinates, etc.) on la gent del poble anava a fer-la petar i assabentar-se de totes les xafarderies de la ciutat a la vegada que era lloc idoni per escampar tota mena de rumors i mentides que, en el boca-orella, s'acabaven convertint en realitat i en més veritat que la mateixa veritat.

De mentideros hi havia uns quants, a Madrid, tres de molt famosos: el de Representantes, al carrer León; el de Losas de Palacio, davant del Real Alcàzar; i el més famós de tots, el de les Gradas de San Felipe. El mentidero més conegut, però, era "El Mentidero" de la ciutat de Càdis, situat en el barri del mateix nom.

Avui en dia, gairebé quatre segles després, els mentideros s'han tornat a posar de moda, però ara no són places públiques ni estan situats en llocs concrets i localistes, ara estan en alguns programes de la televisió i tenen el mateix furor i índexs d'audiència que abans. El lema també és el mateix: "miente, que algo siempre queda".

Passen els segles i aquest país no canvia gens ni mica.


dimecres, 6 de juliol de 2011

Mossegar-se la llengua

Mossegar-se la llengua. Dibuix fet a corre-cuita by Deric
Ai, com em costa mossegar-me la llengua per no deixar anar exabruptes a tort i a dret! 

Si per mi fos, ja fa dies que hauria omplert el món virtual de paraules gruixudes, però quan aquestes reaccions venen donades per temes de feina, un s'ha de moderar i empassar-se les paraules perquè ha de demostrar més educació que els atacants i no rebaixar-se al seu nivell per més que costi.

Ah, si em donessin permís per fer-ho, com disfrutaria!

No sempre plou a gust de tothom, però d'aquí a passar a l'insult, hi ha un camí molt llarg i encara que tot quedarà en no res, algú ho pot estar passant malament i això és el que realment em fa emprenyar. Per la resta, el seu cabreig em fa riure perquè es desqualifica a si mateix i, si en algun moment se li podia donar la raó en algun aspecte, ara l'ha perdut totalment.

Per què hi ha tanta agressivitat, mala llet i falta de respecte en la nostra societat?

Tan difícil és posar-se, ni que sigui per un instant, en la pell dels altres?

N'estic una mica fart dels mal educats, dels que es creuen en poder de la veritat absoluta i dels egoistes que pensen que el món gira al seu voltant.