dimarts, 26 d’abril de 2011

Converses de carrer

Dues dones: una aparenta uns quaranta anys (potser que tingui menys), l'altra segur que arribat a la seixantena llarga. Surten d'un supermercat de Salt amb bosses i miren el cel per sobre dels arbres del passeig.




- ¿Tú creè que va llovè? - la jove
- Pué sé. Allá hai nublarrone.






Brillava el sol i els nuvols eren com grans boles de cotó fluix.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Berlín

Mai m'havia sentit atret per visitar Alemanya, tot i que havia sentit meravelles de Berlín, però conèixer en Ferran i les seves cròniques des de la ciutat em van despertar la curiositat i les ganes. Quan va muntar la Trobada blocaire fora de Catalunya volia anar-hi , però em va ser impossible. Per això quan va sortir l'oportunitat d'anar-hi aquest abril, no m'ho vaig pensar dues vegades. Tenia bons motius: conèixer una altra capital d'Europa, estar en un país que encara no havia visitat mai i tornar a veure en Ferran.
L'entrada a Alemanya, però, no va poder ser més desastrosa: Ryanair aterra a Cochstedt en un antic aeroport militar al mig del no-res on l'únic avió que hi havia era el nostre. Ens esperaven encara tres quarts d'hora de bus per arribar a la ciutat més propera i dues hores de tren fins a Berlín. Però això no hauria estat res (ja ho sabíem abans de sortir) si no hagués estat pel caos del bus aeroport-Magdeburg: simplement era un autocar molt vell (60 places) en el qual s'havia d'encabir gairebé tot el passatge de l'avió (180 passatgers). El xòfer anava desbordat i no parlava res més que alemany. Gràcies a una noia que es va oferir a fer d'intèrpret, vàrem poder viatjar totes les persones que ens havíem quedat penjades en aquell cul de món.

Finalment, una hora després d'aterrar, arribàvem a Magdeburg, just a temps per veure com se'ns escapava el tren que ens havia de dur a Berlín. Havíem d'esperar una hora a l'estació i vàrem aprofitar per sopar: un bocata de pollastre rostit al Subway de l'estació. No era l'entrepà del dia, però a 3,99€ no era gens car i era més bo. Coca-Cola i una pasta de sabor, textura i aspecte indefinits de postres.

Un cop al tren i asseguts en el pis superior, respirem alleujats. Són les 21:04, el tren surt en un minut. Un minut? Dos, tres, cinc, deu... A les 21:14, el tren es posa en marxa: on és la puntualitat i eficàcia alemanyes? En dues hores que feia que érem al país,  brillaven per la seva absència!

Dos minuts més tard, para a la primera estació (hem agafat un tren borreguero!!!). Decideixo anar al lavabo del tren: pintades a les parets, brutícia al terra, pudors, papers de tot tipus escampats... I la neteja alemanya??? Surto del lavabo, vaig cap el nostre lloc i passo entre mig d'un grup de hooligans cridaners que  deuen venir d'un partit de futbol, si hem de jutjar pels seus vestits i bufandes, i perquè van carregats d'ampolles de cerveses. Em diuen hallo i els ignoro. Temo el pitjor: ens amargaran el viatge. Però no. De tant en tant algun càntic i algun crit però van tranquil·lets o massa borratxos. Cinc estacions més enllà baixen tal i com han pujat, això sí, deixant un reguitzell d'ampolles que un home amb un sac s'afanya a recollir.



Gairebé dues hores més tard, entrem a la Hauptbahnhof, l'estació central de Berlín. Un cartell enorme ens saluda, Willkommen in Berlin. Baixem del tren i sortim al carrer. La lluna ens somriu gairebé plena. Per sort havíem reservat un hotel just al costat de l'estació. Caminem cinquanta metres i entrem a la recepció. Per fi hem arribat, són les onze de la nit. Si tenim en compte que hem sortit de casa a les 3 de la tarda, el proper cop que viatgi a Berlín, ho farem amb un vol directe a la capital i no amb un Ryanair que ens deixi al mig de l'antiga RDA on Crist va perdre l'espardenya.

La lluna ens somriu gairebé plena.


Un nou principi avortat

Bé, com he comprovat que les pistes que vaig donar en l'anterior entrada no van ser suficients, passo a aclarir l'enigma presentat:

La foto era d'una ampolla, en castellà botella; la marca Absolut, que és tot una referència de vodka en el món; i la bandera de l'Arc de Sant Martí volia representar la temàtica gai.

En fi, que la idea era de fer la continuació de "El mundo en una botella" però la descarto, de moment, per falta de ganes i d'inspiració.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Un nuevo principio?

Desde la muerte de Unai y el descubrimiento de su diario no he vuelto a ser el mismo.





Potser algun dia...



Sembla que, potser, m'expliqui millor:

foto = ampolla = bandera de l'Arc de Sant Martí = Absolut = tot un món

Cal que continuï?

dilluns, 4 d’abril de 2011

"Indigent, com jo"

Montse Assens i Borda va guanyar el premi de poesia Artur Simó l'any 2007 amb aquest recull de poemes que reflecteixen la vida i tot allò que li passa a l'autora en el dia a dia i amb els seus sentiments.

Títols de poemes com "A punyalades", "Avui, he trencat un mot", "Els meus fills" (magnífic), "He passejat pels llençols", "Sóc càustica" o "Civisme al metro, si us plau!", us poden donar una idea de què trobareu en aquest poemari.

Jo reprodueixo un fragment (amb el permís de l'autora), del poema "M'omplo" perquè m'hi vaig sentir identificat... o més ben dit, vaig identificar el meu avatar en el blog. 

Si el llegiu entendreu per què:




Deixo, així,
que arribin soles
les sandàlies
a la platja dels delits.

"Indigent, com jo"

Montse Assens i Borda va guanyar el premi de poesia Artur Simó l'any 2007 amb aquest recull de poemes que reflecteixen la vida i tot allò que li passa a l'autora en el dia a dia i amb els seus sentiments.

Títols de poemes com "A punyalades", "Avui, he trencat un mot", "Els meus fills" (magnífic), "He passejat pels llençols", "Sóc càustica" o "Civisme al metro, si us plau!", us poden donar una idea de què trobareu en aquest poemari.

Jo reprodueixo un fragment (amb el permís de l'autora), del poema "M'omplo" perquè m'hi vaig sentir identificat... o més ben dit, vaig identificar el meu avatar en el blog. 

Si el llegiu entendreu per què:





Deixo, així,
que arribin soles
les sandàlies
a la platja dels delits.