divendres, 25 de febrer de 2011

Absència

Llums. Photo by Deric

Tot just fa poques hores però ja et trobo a faltar. 
L'absència es deixarà notar més enllà de la foscor
però la llum farà que el retrobament sigui més encès.

dijous, 24 de febrer de 2011

Salt es mou: Taula de ciutadania

Carrer Major. Salt. Photo by Deric
La setmana passada vaig anar a la Taula de ciutadania que va tenir lloc a Salt per intentar buscar solucions als fets ocorreguts al poble recentment. En aquesta taula hi són convidats totes les associacions i entitats del poble, indistintament del seu origen, i personatges que d'alguna manera hi són vinculats al món de la cultura, de l'ensenyament, de l'esport, etc. La jornada es desenvolupava en forma de taller en la qual es va repartir la gent en diferents temàtiques (cultura, ensenyament, convivència, integració) i, en petits grups, anavem proposant diferents actes que es podien fer de cara a millorar la convivència a Salt i evitar, així, la confrontació i la creació de guetos.

A mi em va tocar el taller de cultura. Érem tres catalans, dos musulmans i dos senegalesos i se'n van fer bones propostes. Després les vam posar en comú amb tota la Taula i van sortir coses molt interessants i d'altres no tant. Jo anava més com oient que altra cosa però tot i així vaig fer dos apunts:

Vaig corregir a un dels senegalesos quan va dir que ell era d'una entitat estrangera. Li vaig apuntar que, en tot cas, era d'una entitat saltenca formada per gent d'origen estranger però saltenca a la fi.

Vaig dir que, sistemàticament, els autòctons (per fer servir una denominació aclaridora) ignoràvem els moviments culturals dels immigrants (o, dit d'una altra forma, de la gent d'altres origens) i que ells, també sistemàticament ignoren els actes culturals que fem nosaltres. I que havíem de fer un esforç conjunt per poder acostar-nos els uns als altres i així, amb el mutu coneixement, es començarien a trencar els tòpics que tenim tant els uns com els altres. Ells han de fer un esforç per conèixer la nostra cultura, la cultura del país que els acull però nosaltres, respecte a ells, també i per aconseguir-ho hem d'obrir-nos.

Costarà. I molt.

dilluns, 21 de febrer de 2011

El meu 23-F

Foto Agència Efe
Ja fa 30 anys del darrer intent de cop d'estat a Espanya. En dates així és qua te n'adones que només fa quatre dies que vivim en llibertat, tot i que ara ens sembli que sempre ha estat així, i més encara pels joves. Però no, en temps no tan llunyans (i no cal remuntar-nos als nostres avis), la gent tenia encara por de dir en veu alta el que pensaven i es cremaven carnets de partits polítics d'esquerres a la mínima que l'exercit esternudava.

Això és el que va passar aquell 23 de febrer de fa 30 anys: l'exercit va estornudar, i de valent.

En aquella época jo era prou jove i despreocupat com per copsar el que realment succeïa i no va ser fins anys després, a la universitat, que vaig poder interpretar la importància dels fets que s'estaven vivint a la societat espanyola i el conseqüent terror del poble català.

La data del 23 de febrer de 1981, com l'11 de setembre de 2001, són aquells dies que tothom recorda què feia en el moment que estava passant l'esdeveniment que canviaria o estava a punt de canviar el curs de la història.

Aquell dia, tot just feia uns pocs mesos que m'havien canviat d'escola (dels capellans a una laica), i tot era nou per mi: estava descobrint un món al·lucinant i ple de possibilitats per viure.

Eren les sis de la tarda d'un dilluns i tornava a casa amb el metro des de la plaça Catalunya fins Fabra i Puig. El vagó era ple de gent, com sempre a l'hora punta, i ningú feia cap gest que demostrés que sabia què passava al Congrès dels Diputats a 500 km de Barcelona. Jo menys que ningú. Suposo que pensava en el que faria en arribar a casa, en els deures o en el conte de torn que tenia a mig escriure.

Quan vaig arribar a casa la ràdio de la cuina estava posada. En si mateix, això no era cap novetat, però sí que ho era el fet que en lloc del programa de l'Elena Francis, hi havia les notícies. No va caldre escoltar res perquè la mare em va informar de seguida que els militars s'havien rebel·lat i que estàvem en una situació similar a la de 1936. No vaig entendre gaire res excepte la gravetat del rostre i que sabia, pels llibres d'història, que al 1936 havia començat una cruenta guerra civil a Espanya de la qual encara avui (2011) n'estem pagant les conseqüències. En imaginar-me la guerra, el cor se'm va accelerar i una por irremediable em va envair.

La ràdio i la televisió van estar enceses durant dos dies, així com es van anar succeint tot un seguit de trucades preocupades. La tensió es notava a l'aire i es podia tallar amb un ganivet, fins i tot al carrer. I no va ser fins dimarts al vespre que tothom va poder deixar escapar el llarg sospir d'alleugeriment que els havia quedat ben amagat dins del cor i es van tancar les radios i les televisions.

dissabte, 19 de febrer de 2011

Sense senyal


Uniu-vos a la causa amb suport a la tallada d'emissió de TV3 al país valencià. Només cal penjar la imatge en negre i fer-ho saber per mail a: sensesenyal@acpv.cat

dimarts, 15 de febrer de 2011

Extremismes integristes i els nacionalistes espanyols

Mapa de Catalunya en els mesos posteriors a la signatura del Tractat (1660)
Wit, Frederick de. Accuratissima principatus Cataloniae et comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae descriptio.
Font: Cartoteca Digital de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

Mai he estat una persona d'extremismes perquè sempre he cregut que les coses no són blanques o negres, que hi ha una gama infinita de grisos.

D'adolescent buscava el meu camí, la ideologia política amb la que em trobés més a gust, i fins i tot, la nació que havia de ser la meva. Vaig passar per diversos estadis i camins i a la meva carpeta de l'escola s'alternaven les fotos de polítics de diversa índole, fins i tot durant una época vaig portar la Senyera i la bandera espanyola juntes.

A poc a poc, però, uns van desaparèixer d'aquesta carpeta i em vaig anar definint, sempre amb els grisos al pensament. Així m'he mantingut al llarg del temps fins que, fa relativament pocs anys, l'integrisme del nacionalisme espanyol s'ha radicalitzat de tal manera que, per sentir-se segur, ataca despietadament tot el que sigui diferent, tot el que signifiqui pluralitat, perseguint aferrissadament Catalunya i tot el que faci "olor" de català atacant sense contemplacions els fonaments de la Constitució que tan aclamen quan els hi convé (article 3.3: 3. "La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.").

I el pitjor de tot és que ja no són, necessàriament, persones d'ideologia dretana o ultradretana els que pensen així, també en trobem a l'esquerra. De fet, crec, l'anticatalanisme s'ha accentuat molt més amb el govern socialista a Madrid que, fins i tot, amb el del PP. Amb això tampuc vull culpar en Zapatero de promoure l'anticatalanisme.

No sé de qui és la culpa ni per què aquesta mania persecutòria i aquest atac continu a tot el que sigui català, tan a dins com a fora de casa. Però el que sí sé és que amb aquesta actitud em sento atacat, menyspreat i em falten el respecte i m'indigna i m'altera i, sí, em radicalitzo. El gris deixa de ser gris i es decanta cap a un costat, cap el costat de l'esperit de la manifestació del 10-J perquè només ens deixen un camí possible i potser no serem nosaltres els que el volíem en realitat, si no ells els que ens han empés amb la seva actitud, si no ens volen, nosaltres tampoc: INDEPENDÈNCIA!

dilluns, 14 de febrer de 2011

Història amb pilotes

Història amb pilotes de Xavier Carmaniu Mainadé publicat per l'editorial Meteora el maig del 2010 és una aposta decidida i valenta per apropar la història a aquelles persones que no tenen l'habit de llegir història perquè els avorreix o perquè no estan acostumats o perquè els seus interessos són uns altres, com per exemple, el futbol. I precisament d'això va el llibre, de futbol.

A mi aquest esport popularitzat en temps que s'havia de distreure el personal perquè no pensessin en les penúries que els tocava viure, no em diu res. Per tant, estic en el bàndol contrari dels que els agrada el futbol i els avorreix la història: m'avorreix el futbol i m'agrada la història.

I aquest és el repte d'en Carmaniu: que tan uns com altres agafem Història amb pilotes amb ganes. I com ho aconsegueix? Amb una senzilla i complicada a l'hora: inventar-se un equip de futbol (el Història Futbol Club) amb els millors o més emblemàtics futbolistes de tots els temps i retratar l'època que els va tocar viure. D'aquesta manera ens explica l'aparició del futbol a Catalunya, concretament a Palamós; la guerra de Bòsnia; la Segona Guerra Mundial; la Rússia comunista; l'annexió del Tibet a la R.P. Xina; o la dura història del futbol femení, entre d'altres esdeveniments més dels darrers cent i escaig anys.

Un repte difícil però, com deien en aquell programa de televisió: "Repte aconseguit!"

Un llibre recomanat pels amants del futbol però també pels amants de la història i per tots aquells que tenen curiositat per saber més dels esdeveniments recents.

Història amb pilotes

Història amb pilotes de Xavier Carmaniu Mainadé publicat per l'editorial Meteora el maig del 2010 és una aposta decidida i valenta per apropar la història a aquelles persones que no tenen l'habit de llegir història perquè els avorreix o perquè no estan acostumats o perquè els seus interessos són uns altres, com per exemple, el futbol. I precisament d'això va el llibre, de futbol.

A mi aquest esport popularitzat en temps que s'havia de distreure el personal perquè no pensessin en les penúries que els tocava viure, no em diu res. Per tant, estic en el bàndol contrari dels que els agrada el futbol i els avorreix la història: m'avorreix el futbol i m'agrada la història.

I aquest és el repte d'en Carmaniu: que tan uns com altres agafem Història amb pilotes amb ganes. I com ho aconsegueix? Amb una senzilla i complicada a l'hora: inventar-se un equip de futbol (el Història Futbol Club) amb els millors o més emblemàtics futbolistes de tots els temps i retratar l'època que els va tocar viure. D'aquesta manera ens explica l'aparició del futbol a Catalunya, concretament a Palamós; la guerra de Bòsnia; la Segona Guerra Mundial; la Rússia comunista; l'annexió del Tibet a la R.P. Xina; o la dura història del futbol femení, entre d'altres esdeveniments més dels darrers cent i escaig anys.

Un repte difícil però, com deien en aquell programa de televisió: "Repte aconseguit!"

Un llibre recomanat pels amants del futbol però també pels amants de la història i per tots aquells que tenen curiositat per saber més dels esdeveniments recents.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Records de Beget

Foto Creative Commons
Quan era petit existia un poble lluny, molt lluny de casa on, per arribar-hi, calia fer moltes hores de cotxe. De fet no recordo el viatge ni si ens quedàvem a dormir allà o no. Suposo que algun cop sí perquè tinc la imatge d'una habitació freda que tenia un balconet que donava sobre el riu. Un riu d'aigües més o menys braves i molt fredes que discorria entre grans roques.

En aquest poble, Beget, hi vivia un oncle del meu pare en una casa de pedra situada entre la plaça de l'església i el riu. D'aquest home i de la seva dona només tinc imatges inconnexes i borroses. En canvi sí que recordo les parets blaves de la casa, l'habitació del balcó, l'escala estreta que s'havia de pujar per poder arribar a la porta d'entrada i les innumerables figures de guix que esperaven el seu torn per ser pintades en el taller del meu oncle-avi.

La figura estrella que feia aquest home era una reproducció del Crist en Majestà que hi havia a l'altar major de l'església de Sant Cristòfol de Beget. La feia en guix a partir d'un motlle que havia creat, després les pintava a mà i les coïa al forn per fixar els colors. El resultat final era una figura gairebé perfecte i molt exacte. A mi m'encantava sentir la textura d'aquelles petites escultures plenes de misteri i màgia. Agafava el Crist per la cintura i l'observava intentant copsar l'essència d'aquells ulls oberts mirant algun punt de l'infinit. A casa vaig tenir un d'aquests Crists durant molts anys, el guardava com un tresor, però es va perdre amb el pas del temps.

A vegades encara ara hi penso, sobretot quan vaig per Camprodon i estic tan a prop de Beget, però ara l'oncle-avi ja no hi és; la casa l'ocupen uns desconeguts; s'ha sap que el Crist és una obra romànica de les més importants de Catalunya però ja no es fan reproduccions en guix. Em sap greu haver perdut aquella figura, m'hauria agradat que s'hagués conservat, seria un bonic record de la infantesa i d'unes persones que ja queden molt lluny, però són coses que passen i el guix és molt fràgil, com la memòria.

dijous, 3 de febrer de 2011

Sunset Park (2)

Veient la portada del darrer llibre de Paul Auster em pregunto: què és més important, el llibre o l'autor?

Em refereixo al fet que el nom de l'autor és més gran que el del títol del llibre i això em fa reflexionar amb les tàctiques de venda. En aquest cas està molt clar que l'editorial sap que l'autor ven només pel seu nom (creat amb molt de prestigi, això sí) i per això el destaca molt més. Deuen pensar que la gent només en compra un de seu perquè és seu i que no cal diferenciar gaire un títol d'un altre. Gran error, Auster té llibres bons, llibres boníssims i llibres terriblement soporífers. Per tant, sí que decidirem si comprem Sunset Park o comprem Viatges per l'Scriptorium (que, per cert, em va avorrir soberanament).

Sigui com sigui, Auster, si més no per mi, és una aposta segura: m'agrada la psicologia que dóna als seus personatges, gent gairebé anònima que tenen una profunditat especial, gent de grans sentiments, a vegades fins i tot radicals. Però el que els fa especial és que són gent normal, gent que podríem ser perfectament nosaltres i per això ens identifiquem tan bé amb les seves històries. Per això i pel decorat on es desenvolupen la majoria, la ciutat de Nova York, que es converteix en un personatge més.

Sunset Park recupera el millor d'Auster, aquests personatges turmentats que no han tingut una vida fàcil i que passen per aquest món amb dificultats, tirant endavant com poden o com els deixen, a vegades una mica massa encotillats per un destí predeterminat que els costa de trecar. En aquest cas són diversos els personatges i tots tenen prou consistència i són prou importants a la història (fins i tot la casa de Sunset Park, que és un personatge més) com per sentir-los totalment reals, totalment apassionants.

No obstant, si tot el llibre em va encantar, no puc dir el mateix del final. Es veu venir i és un final bastant lògic però no per això, el que passa en si, el trobo massa forçat, massa... (com dir-ho per no desvetllar-lo?) "donem una de cal i una de sorra", ridícul en un sentit, catastrofista en un altre, tòpic en un tercer, fàcil en un quart... potser és pel fet que no té un sol final.


Sunset Park (2)

Veient la portada del darrer llibre de Paul Auster em pregunto: què és més important, el llibre o l'autor?

Em refereixo al fet que el nom de l'autor és més gran que el del títol del llibre i això em fa reflexionar amb les tàctiques de venda. En aquest cas està molt clar que l'editorial sap que l'autor ven només pel seu nom (creat amb molt de prestigi, això sí) i per això el destaca molt més. Deuen pensar que la gent només en compra un de seu perquè és seu i que no cal diferenciar gaire un títol d'un altre. Gran error, Auster té llibres bons, llibres boníssims i llibres terriblement soporífers. Per tant, sí que decidirem si comprem Sunset Park o comprem Viatges per l'Scriptorium (que, per cert, em va avorrir soberanament).

Sigui com sigui, Auster, si més no per mi, és una aposta segura: m'agrada la psicologia que dóna als seus personatges, gent gairebé anònima que tenen una profunditat especial, gent de grans sentiments, a vegades fins i tot radicals. Però el que els fa especial és que són gent normal, gent que podríem ser perfectament nosaltres i per això ens identifiquem tan bé amb les seves històries. Per això i pel decorat on es desenvolupen la majoria, la ciutat de Nova York, que es converteix en un personatge més.

Sunset Park recupera el millor d'Auster, aquests personatges turmentats que no han tingut una vida fàcil i que passen per aquest món amb dificultats, tirant endavant com poden o com els deixen, a vegades una mica massa encotillats per un destí predeterminat que els costa de trecar. En aquest cas són diversos els personatges i tots tenen prou consistència i són prou importants a la història (fins i tot la casa de Sunset Park, que és un personatge més) com per sentir-los totalment reals, totalment apassionants.

No obstant, si tot el llibre em va encantar, no puc dir el mateix del final. Es veu venir i és un final bastant lògic però no per això, el que passa en si, el trobo massa forçat, massa... (com dir-ho per no desvetllar-lo?) "donem una de cal i una de sorra", ridícul en un sentit, catastrofista en un altre, tòpic en un tercer, fàcil en un quart... potser és pel fet que no té un sol final.