dilluns, 31 de gener de 2011

Enrocat

Photo by Deric


Una roca no fa muntanya,
una muntanya no és una roca.
Ergo,
si és només roca
no hi ha muntanya
i no em farà moure el cul.

dilluns, 24 de gener de 2011

Sunset Park, pàgina 77

Normalment parlo d'un llibre quan ja l'he acabat de llegir i avui tampoc en faré cap excepció, tot i que puc avançar que a "Sunset Park" recuperem el Paul Auster que a mi m'agrada, el de personatges que, sense tenir unes vides excessivament interessants, són d'una profunditat aclaparadora.

El que avui volia proposar ve d'una idea d'en XeXu. En la seva entrada "Frases a la japonesa" deia que s'apuntava frases de pel·lícules però que mai ho havia fet de llibres fins aquell moment. A mi això em va fer pensar perquè també m'agrada recordar frases que em diguin alguna cosa especial. 

Però com no vaig al cinema amb llibreta i no llegeixo amb un llapis al costat per apuntar-me res, he decidit fer una cosa més aleatòria que apuntar frases que especials per mi: he decidit escriure en una llibreta la primera frase de cada pàgina 77 de tots els llibres que llegeixi (no sé si la dèria em durarà gaire), i he començat per la novel·la que estic llegint ara mateix, Sunset Park.

Diu així:

"Ningú no els vigila. A ningú no li importa que la casa buida ara estigui ocupada. Ja hi estan instal·lats."

Ara us animo que feu el mateix, ni que sigui per un sol cop, al vostre blog o en un comentari en aquest.

Sunset Park, pàgina 77

Normalment parlo d'un llibre quan ja l'he acabat de llegir i avui tampoc en faré cap excepció, tot i que puc avançar que a "Sunset Park" recuperem el Paul Auster que a mi m'agrada, el de personatges que, sense tenir unes vides excessivament interessants, són d'una profunditat aclaparadora.

El que avui volia proposar ve d'una idea d'en XeXu. En la seva entrada "Frases a la japonesa" deia que s'apuntava frases de pel·lícules però que mai ho havia fet de llibres fins aquell moment. A mi això em va fer pensar perquè també m'agrada recordar frases que em diguin alguna cosa especial. 

Però com no vaig al cinema amb llibreta i no llegeixo amb un llapis al costat per apuntar-me res, he decidit fer una cosa més aleatòria que apuntar frases que especials per mi: he decidit escriure en una llibreta la primera frase de cada pàgina 77 de tots els llibres que llegeixi (no sé si la dèria em durarà gaire), i he començat per la novel·la que estic llegint ara mateix, Sunset Park.

Diu així:

"Ningú no els vigila. A ningú no li importa que la casa buida ara estigui ocupada. Ja hi estan instal·lats."

Ara us animo que feu el mateix, ni que sigui per un sol cop, al vostre blog o en un comentari en aquest.

dijous, 20 de gener de 2011

A veure si batem el rècord del lipdub per la INDEPENDÈNCIA

Em faig ressò d'aquest correu que m'ha arribat i que, a més, està molt bé:

"A veure si batem el rècord del lipdub per la INDEPENDÈNCIA:

ÉS CLAR QUE HO ACONSEGUIREM!

DESPRÉS D'UNS QUANTS MESOS DE FEINA, HEM ACONSEGUIT REALITZAR UN DELS MILLORS LIPDUBS QUE HI HA A LA XARXA.

PERÒ ENCARA NO HEM ACABAT: EL SEGÜENT PAS ÉS ENVIAR I MOURE AQUEST VÍDEO ENTRE TOTS ELS NOSTRES CONTACTES.

HEM DE PENSAR QUINA ÉS LA MILLOR FORMA DE PROMOCIONAR-LO PER TV, RÀDIO, PREMSA ESCRITA I INTERNET.

HEM DE FER SERVIR TOTS ELS NOSTRES CONTACTES PER TAL QUE AQUEST VÍDEO SIGUI EN POC TEMPS EL LIPDUB MÉS VIST DEL MÓN.

NOMÉS HEM DE SUPERAR ELS 8 MILIONS DE CLICS I JA ESTÀ. CREIEU QUE HO
ACONSEGUIREM?"

diumenge, 16 de gener de 2011

Un altre cop Salt

Pl. de la Vila, Salt. Photo by Deric
Vaig venir a viure a Salt l'any 1992 en un piset acollidor d' un carrer on es podia passejar i aparcar a la porta de casa. Ja sabia que Salt tenia mala fama, entre d'altres coses per l'hospital psiquiàtric: deien allò de "n´hi ha més fora que a dins" i frases per l'estil. Però s'hi vivia bé, era un lloc molt tranquil i tenies la ciutat a prop.

Però Salt no ha tingut sort. Des de mitjan segle XX que les coses li van començar a anar malament. A partir dels anys 60, i encara més, el 1974, amb l'annexió a Girona, es va convertir en la claveguera de la capital mentre perdia la identitat de poble i augmentava espectacularment la seva població. Afortunadament, un grup de vilatans van lluitar per recuperar, si no la seva identitat perduda, sí la independència. El 1983, després de la dictadura i de l'esfondrament de la idea de "la Gran Gerona", Salt  va tornar a ser una vila independent i  va recuperar les seves institucions.

Per desgràcia, el mal ja estava fet: especulació, carrers estrets, pisos petits i barats en edificis alts i deficients, massificació, urbanisme desestructurat, etc. Tot això en uns escassos 6 km quadrats. I no s'ha recuperat per molta bona voluntat que s'hi ha posat des dels diferents governs municipals i des de les mateixes entitats i associacions del poble. A pesar de tot el que s'ha fet: equipaments, infraestructures,  urbanització de carrers, el teatre, cinemes, biblioteques, comerços, piscines, zones esportives, etc.

Ara torna a ser notícia per uns esdeveniments provocats per trenta desgraciats que no tenen ofici ni benefici, ni volen tenir-ne, i surten al carrer per insultar la policia i donar suport a un presumpte delinqüent que va tenir la mala idea de saltar per un celobert (com si d'una pel·lícula es tractés) i va caure des d'un cinquè pis. 

No podem anar bé de cap de les maneres!

Espero que la traquil·litat torni al poble i a la gent que hi viu . Però, com ha dit l'alcaldessa, Iolanda Pineda, també espero que les destrosses fetes al mobiliari urbà i als cotxes i als edificis, no les paguem els saltencs sinó els culpables de provocar-les. Però com que són menors i els tocarà pagar als pares, aquests nois (que de menors només tenen l'edat), els toqui fer serveis a la comunitat perquè si no es quedaran tan amples, ja hauran pagat els pares.

A tot això a vegades em pregunto quin és el futur que espera a Salt. Amb fets com els d'aquest cap de setmana, no sóc gens optimista. Tot i així em nego a llençar la tovallola i a deixar-me envair pel sentiment de derrota perquè si ho fem, si ho deixem córrer i no fem res, llavors Salt segur que estarà perdut per sempre més.

dimecres, 12 de gener de 2011

The Walking Dead


Per accedir a què penso sobre aquesta sèrie de televisió estrenada ahir dimarts, clica AQUÍ

El discurso del rey


Per accedir a la meva opinió sobre aquesta pel·lícula, clica AQUÍ

(Reactivo el meu blog sobre cinema i l'amplio a televisió, teatre, llibres, etc.)

dimarts, 11 de gener de 2011

Feta la llei, feta la trampa

No sempre es va fer vida sana. Photo by Deric
Que vivim en un país de pandereta no és nou, però no deixa de sorprendre'm negativament cada nova demostració que se'n fa.

Com poden sortir alguns bars per la televisió i vanagloriar-se d'haver-se fet insubmisos a la llei antitabac? No senyors, això no és pot permetre de cap de les maneres i, en aquests bars, els ha de caure la màxima sanció possible que especifiqui la llei. Perquè una cosa és una infracció involuntària i l'altra és incomplir la llei amb coneixement, nocturnitat i alevosía.

A veure, com es pot fer algú "insubmís" a una llei? A mi que m'ho expliquin. Tinc entès que la llei és igual per a tothom i d'obligat compliment, ens agradi o no. Si no fos així viuríem en una anarquia total. 

Jo puc estar més o menys d'acord amb una llei, hi ha moltes que no m'agraden, sobre tot les que afecten a la meva feina i que me la compliquen més cada dia. Però, senyors, l'he de complir perquè és la llei i si no m'agrada, em foto o m'enganyo amb l'esperança que la canviïn algun dia.

Però em sembla que la cosa quedarà en no res. Ja va passar amb els "famosos" jutges que es van negar, per "insubmissió", a casar a persones del mateix sexe incomplint clarament una llei només per motius "ideològics" o de "consciència". 

Què passa, que si declaro que la meva "consciència" o la meva "religió" no em permet complir la llei, ja la puc incomplir i l'Estat no em perseguirà? Doncs no és (o no hauria de ser) així!

dissabte, 8 de gener de 2011

Històries d'aeroport

El darrer cop que vaig agafar un Ryanair va sortir amb 4 hores de retard i, en el viatge de tornada, em van fer facturar l'equipatge de mà perquè era 1 cm més gran del que estipulen ells, tot i que ja havia viatjat amb aquesta maleta i amb aquesta companyia anteriorment sense cap problema però suposo que aquell dia havien de recaptar més diners perquè no cobrien les despeses del vol.

En fi, aquesta vegada no hi ha hagut cap problema d'aquest tipus i el vol d'anada va anar molt bé en tots els aspectes. Però a la tornada...

Torno el cotxe de lloguer sense cap problema i em dirigeixo cap el control de l'equipatge de mà quan falten trenta minuts per l'embarcament, temps de sobres. Però no compto amb el que em trobo davant del control de la policia: un grup (des-)organitzat d'avis desesperats sense saber ben bé què han de fer per passar el control. Els més espavilats donen ordres contradictòries als novells en això dels aeroports. Senyores amb tres quilos de laca al cap descalçant-se i posant-se "mitjons" de plàstic als peus. Senyors traient-se el cinturó i aguantant-se els pantalons amb una mà per evitar un possible escàndol públic mentre amb l'altra mà subjecten l'abric i la safata de plàstic amb el telèfon mòbil, les monedes, el cinturó, la "mariconera", el bitllet i deu mil objectes inversemblants més... I jo mirant al rellotge com els minuts corren més de pressa que la cua i s'acosta perillosament l'hora d'embarcament. Vint minuts per l'embarcament.

Per fi una guàrdia de seguretat, en previsió del caos i de la llarga cua que s'ha format darrera del grup d'avis, decideix sortir a posar una mica d'ordre i amb quatre paraules, quatre ajudes i quatre suggeriments, aconsegueix encarrilar els avis cap als escànners i cap a l'arc de detecció de metalls. Quinze minuts.

Respiro alleugerit. La cua es mou i arriba el meu torn. Poso la maleta de mà a la cinta de l'escànner juntament amb la safata de plàstic verd on he deixat, des de fa molta estona, l'abric i el cinturó. Per guanyar temps m'he guardat les monedes, el rellotge i el telèfon a la butxaca de l'abric, així quan surti del control aniré més ràpid. La maleta i la safata surten per l'altre costat sense problema mentre jo espero que els dos darrers avis passin per sota l'arc. És el meu torn. Deu minuts per l'embarcament.

No porto res de metall, serà bufar i fer ampolles... Bip, bip, bip! "Senyor, si us plau, vingui aquí". El guàrdia de seguretat em fa posar a un costat, em fa aixecar els braços en creu i m'escorcolla per tot arreu. Troba un bulto a la butxaca del pantaló. "És el mocador". Assenteix amb el cap i em fa passar cap a una màquina estranya on he de posar un peu al centre, connecta un botó i espera uns segons. S'encén un llum verd i apareix la paraula "Ok" en una pantalleta. Em fa posar l'altre peu i repeteix l'operació. S'encén un llum vermell i sona una petita alarma. "Vingui amb mi". Estic perdut! Em durà a una habitació on em farà despullar per analitzar tota la meva roba o alguna cosa pitjor! Uf! Falsa alarma. Em fa seure, treure'm les sabates i les posa a la cinta de l'escànner que està aturada perquè ara soc jo qui estic provocant cua i hi ha acumulació de safates i maletes a la cinta. Falten cinc minuts per l'embarcament. "Passa les sabates", diu el guàrdia a la seva companya. "Menys mal". Les sabates entren a l'escànner i s'aturen mentre la dona mira que no hi hagi cap explosiu a la sola. "Ja se les pot posar". Les agafo corrents i me les poso sense descordar-les. Dos minuts.

El guàrdia desapareix i jo no sé si ja soc lliure per continuar. Per si de cas no pregunto res, agafo la maleta i la safata de plàstic, recupero les meves coses i surto corrents cap als panells indicadors. Destí Girona: Porta D82 - Embarcant.

D82? On caram és la porta D82? Un cartell m'indica "Portes A-B-C-D-E-F" cap a la dreta. Baixo unes escales. Portes A-B-C-D-E. Passo un passadís. Portes A-B-C-D. Giro a la dreta un altre cop. Portes A-B-C. Portes D80 a D90. Menys tres minuts de l'hora d'embarcament. Porta D80. Passadís. Porta D81. Passadís. Porta D82. Per fi! Menys sis minuts.

Una noia amb cara de pocs amics i l'uniforme de la companyia aèria és a la porta. Li allargo el DNI i el paper imprès. Retalla el bitllet sense aixecar el cap, sense saludar-me i sense mirar el carnet d'identitat. Entro i una hostessa em convida amablement a seure al costat de la sortida d'emergència. Si més no, viatjaré ample. Agafo la mà de la meva parella: tornem cap a casa després d'uns fantàstics dies a Mallorca al seu costat, tots dos sols.


dissabte, 1 de gener de 2011

Lectures del 2010

Lectura a la platja. Photo by Deric
Com sempre, no m'agrada fer repàs del que m'ha passat el darrer any però hi ha una excepció i es tracta de veure quins i quants llibres he llegit. Aquest no ha estat un any especialment lector, tot i això, he llegit 9 més que l'any passat, encara que m'hi he encallat diverses vegades amb algun llibre però, en contra, d'altres els he devorat en poques hores. El resultat ha estat de 37 llibres llegits, més de 3 per mes, d'entre 52 i 672 pàgines.

Són aquests:

Lectures del 2010

Lectura a la platja. Photo by Deric
Com sempre, no m'agrada fer repàs del que m'ha passat el darrer any però hi ha una excepció i es tracta de veure quins i quants llibres he llegit. Aquest no ha estat un any especialment lector, tot i això, he llegit 9 més que l'any passat, encara que m'hi he encallat diverses vegades amb algun llibre però, en contra, d'altres els he devorat en poques hores. El resultat ha estat de 37 llibres llegits, més de 3 per mes, d'entre 52 i 672 pàgines.

Són aquests:

Pel·lícules vistes el 2010

Còmics llegits el 2010

Còmics llegits el 2010