dimarts, 28 de desembre de 2010

Descobrint el passat

Reproducció d'un mapa de Catalunya de 1609
A causa del futur trasllat de les dependències on treballo actualment a un altre edifici de nova construcció, estic preparant tota la documentació, classificant-la i inventariant-la bé i numerant les capses per no perdre cap paper, cosa que seria un gran daltabaix.

Entre tota la documentació per classificar, hi ha capses on els papers no estan classificats ni ordenats ni inventariats, ni res de res. És aquí on ara he d'incidir més perquè necessito saber què hi ha per saber on soc i cap on he d'anar. No sé si m'explico.

Aquest matí, he buidat una d'aquestes capses, he escampat els documents sobre el taulell i he començat a inventariar-ho tot. Per fer-ho necessito cercar la data, l'autor, el productor, d'on ve o on ha anat, i quin és el seu contingut. Només d'aquesta forma sabré si he d'incloure el document en algun lloc concret o, per contra, no té un destí específic i s'ha d'incorporar en una de les col·leccions de documents que venen a ser una mica un calaix de sastre.

Doncs bé, després d'apartar uns quants papers sense gaire importància ni trascendència, m'ha aparegut un document del 1634, escrit a mà amb una lletra bastant complicada de llegir però m'hi he dedicat força estona perquè he vist que era una còpia literal i segellada notarialment d'un pergamí del 1027. El pergamí original estava signat pel mateix Abat Oliba i llegint, llegint, he vist que es tractava d'una acta d'una de les assemblees de Pau i Treva de Déu que es van celebrar a Toluges (Rosselló) i que es poden considerar l'origen de les Corts Catalanes. En aquesta acta es feia esment, diverses vegades, del nom del poble de Salt.

M'he quedat de pasta-moniato i he fet braços i mànigues per llegir-ho bé i copsar tot el significat real d'aquest document. És realment fantàstic i tenebrós a l'hora perquè el que diu pot capgirar la història del poble i, per extensió, la de Girona. 

I ara no sé ben bé què fer, si dir-li-ho a l'alcaldessa i fer-ho públic o callar, arxivar el document i fer veure que no ha passat res... Potser serà millor per tothom que em decanti per la segona opció, o no... En fi, si es fa públic, ja ho sentireu a dir...


dimecres, 22 de desembre de 2010

Els canelons de l'àvia

Foto Google: Canelons
Com cada any, el dia 25 de desembre es llevava aviat, es rentava la cara al diminut lavabo amb aigua i sabó marca Lux, es vestia amb roba de carrer, es posava la bata de flors d’estar per casa i es tancava a la cuina a acabar de preparar el dinar per a la família.

I, com cada any, es mirava el rostit fet el dia anterior, la pasta a mig bullir, i sospirava profundament, cansada, mentre l’olla feia xup-xup a poc a poc. Podria començar a preparar la beixamel, però s’havia assegut a la cadira de fusta i vímet que havia portat del poble feia ja tants i tants anys.

Per la seva cara, qualsevol persona pensaria que estava trista o esgotada, però no, era feliç: tenir la família tota sencera a dinar a casa l’omplia de joia. Tot i això, no podia estar-se de pensar en la feinada que li quedava, encara que les seves filles l’ajudessin a parar taula o a rentar els plats. Després encara hauria de rentar les estovalles, els tovallons, passar el plomall per treure la pols, escombrar i fregar.

Es va aixecar de la cadira i del petit rebost va treure un pot abonyegat i que ja havia perdut tota la seva brillantor. Va passar la mà pel metall, en sentir la fredor i va somriure satisfeta. Qualsevol dia hauria de llençar-lo, ja estava molt vellet, però sens dubte, era el pot amb què feia la millor beixamel de tot Barcelona.

Mentre remenava la llet amb farina, va entrar el seu marit, vestit amb la bata de setí vermell cordada a l’ampla cintura.

- T’ajudo? – va dir.

Ella es va girar per mirar-lo als ulls verds. Sí que li calia el seu ajut, però si l’home es ficava a al cuina, amb prou feines es podrien moure amb comoditat, així que el va enviar a estirar les ales de la taula per fer-la més gran i a posar un tauló a l’habitació del costat del menjador perquè dinessin els néts – tres ja – i poguessin fer jocs sense molestar a la taula dels grans.

La pasta ja havia bullit prou i va retirar d’olla del foc sense deixar de remenar la beixamel perquè no se li enganxés i agafés mal gust. De fet, li faltava ben poc, un parell de minuts i ja estaria feta.

Va escórrer l’aigua bullent a la petita aigüera de ceràmica blanca i va mirar el rellotge de la cuina: dos quarts de nou. Tenia prou temps encara.

Qui li hauria dit al poble, trenta anys enrere, que acabaria fent canelons catalans a Barcelona per servir-los a una família, la seva, cada cop més nombrosa? Si la veiés la mare… Havia après a cuinar per força, amb quatre filles i un marit pastisser. No li havia quedat més remei.

De sobte li va arribar la veu de la ràdio. Retransmetien una missa. S’hauria estimat més una mica de música, encara que fossin nadales, però s’havia d’oir la missa. Si no, què pensarien els veïns si sentissin música pel petit celobert de la cuina.

Va tornar a sospirar i va posar un drap net de cotó sobre el marbre. Després va anar disposant, una a una, totes les plaques de la pasta dels canelons, ben estirades. Va agafar la cassola del rostit i va anar farcint els canelons, un per un, ben plens. No era plat únic, però volia que la família sortís de casa seva ben tipa. Ja n’havien passat prou, d’escassetat: ara calia menjar bé. Va cargolar els canelons i els va col·locar amb delicadesa a la plata del forn. En faria dues safates, una després de l’altra, que el forn era petit i no hi cabien totes dues d'un plegat. Quan els va tenir emplatats, va ruixar-los amb la beixamel, va tirar formatge ratllat per sobre i una mica de mantega perquè quedessin ben gratinats. Va encendre el forn. Li va costar una mica perquè la cuina era vella i el comandament no anava a l’hora. Li costava de quedar-se encès i hi havia de posar una petita falca de fusta que li havia fet el seu home perquè s’aguantés i funcionés bé.

Feia estona que no sentia el marit remenar per la casa i va anar a veure què feia. Era al menjador. Havia parat taula i estava doblegant els tovallons per donar-los forma triangular i posar-los dins les copes de cristall gravades del casament que només treien de la vitrina el dia de Nadal.

El va agafar per la cintura des de darrere i li va fer un petó a l’esquena.

- Els canelons ja són al forn. Preparem l’aperitiu?

Ell va assentir amb el cap i li va fer un petó al front.

(Agraeixo la correcció d'en XS)

divendres, 17 de desembre de 2010

La cara del vent

LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992
Barcelona. La ciutat amable, la ciutat cruel, la ciutat del disseny, la ciutat del barri xino, la ciutat dels turistes, però, indestriablement, la seva ciutat. 

No va escollir néixer allà, potser li hauria agradat més triar Nova York o París, però no, li va tocar Barcelona en sort. Quan era petit, la ciutat era tot el seu món, no hi havia res més enllà de la Meridiana o del mar, i ja li estava bé, no necessitava res més. Tenia tot el que volia: l'escola, els pares, els amics, el parc amb els gronxadors.

Després va descobrir que més enllà dels carrers i places hi havia altres ciutats, fins i tot pobles, muntanyes i rius i el seu món es va anar eixamplant i eixamplant a poc a poc. Fins que un dia va veure una escultura estranya, una mena de cara a mig camí entre una andalusa flamenca i el plànol de la seva ciutat. 

Se la va quedar mirant bé durant molta estona, hipnotitzat davant d'aquella cara indefinida, fins que es va adonar que era la representació de la cara del vent que el convidava a viatjar i a veure aquell món que feia poc que havia descobert.

Es va embarcar en un gran viatge al voltant de tota la terra, per mar, per aire, per camins. Va veure tot el que es podia veure i el que no, també. Però llavors, un dia que prenia un cafè assegut en una terrassa de Montmatre, ho va veure clar: per molt que viatges, per molts llocs que veies i gaudís, Barcelona sempre seria la seva llar, més bona o més dolenta, més acollidora o més esquerpa, però era casa seva i havia de tornar-hi. Sabia que la cara del vent, després d'haver-lo convidat a descobrir i ampliar el seu món, era allà esperant-lo amb els braços oberts.

(Una proposta de Relats conjunts)


dijous, 16 de desembre de 2010

És art tot allò que llueix?

"Títol de transport" al CASM
Llegeixo un article de l'Empar Moliner al diari Ara titulat "Art efímer amb missatge" que em crida l'atenció i, per confrontar la informació, busco en diferents webs i trobo que no és cap invenció de l'Empar.

El Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona va fer guanyador del projecte "Mònica al carrer 2/4" a l'obra "Títol de transport" de l'artista Álvaro Icaza. No discutiré la vàlua com artista d'aquest senyor però sí que discutiré que això que ha fet sigui art, per molt efímer o performance que sigui. 

L'obra en qüestió, que va tenir lloc el passat 14 de desembre, consistia en tornar els diners de tots aquells que han estat multats per TMB per viatjar sense bitllet. ¿¿¿¿¿????? Això és art??? 

A més, hem de tenir en compte que els diners que ha fet servir són diners públics de l'Ajuntament de Barcelona, el Centre d'Arts Santa Mònica i la mateixa TMB. Diners públics per pagar a uns estafadors??? Va home va!

Si jo visqués a Barcelona estaria indignadíssim que unes entitats públiques es gastessin els diners dels meus impostos per pagar una cosa que en diuen "art" que el que fa és premiar i incentivar l'incivisme i el delinqüent.

Intento buscar la crítica social en l'obra i no la veig. És una crítica al preu abusiu del transport "públic"? Per aquí aniria bé però llavors s'hauria de donar aquests diners a tots aquells passatgers i passatgeres que cada dia fan cua davant de les màquines expenedores de bitllets i després fan cua davant de les barreres per accedir al metro o a l'autobús. Llavors sí que ho entendria. Però donar-los a aquells que salten les tanques i les cues impunement per, amb un somriure imbècil, en fotre's dels que paguen religiosament?

Au, va! Què vagin a prendre el pèl a un altre lloc! Això no és art! Això és una estafa pública amb totes les de la llei!

dilluns, 13 de desembre de 2010

La Lluna


Aquest matí, quan he sortit a passejar amb la Nit, he vist la lluna solitària, intensa, ensenyant sense pudor els seus mars grisos. Era al mig del cel i esperava, impacient, que la gent es llevés per anar a treballar o a comprar el pa i el diari. Ens mirava atentament, expectant, i quan ha vist que tothom ja era al seu lloc se n'ha anat a dormir...

diumenge, 12 de desembre de 2010

Lectures recents

  "Yo" de Ricky Martin, Editorial Plaza & Janés (2010). Per aquells que coneixem aquest cantant gairebé des dels seus inicis com a solista, és interessant veure com ha anat evolucionant i creixent com  persona i també com artista. Lluny del morbo de la premsa rosa, en Ricky ens explica el camí que va haver de recórrer per arribar a ser un número 1 de la música i per acceptar-se com a persona després de desterrar els temors que la seva sexualitat li provocava. Un interessant exercici d'autoreflexió i autoconeixement que ha volgut compartir amb aquells que, d'alguna manera, volen descobrir la persona que hi ha darrera de l'artista.

Abans de "Curvas peligrosas", Susana Hernández ja havia sorprès als lectors amb aquest novel·la a mig camí entre el gènere negre i el costumbrisme. "La puta que leía a Jack Kerouac" (2007) ens mostra un món variat en que diversos personatges circulen per la vida buscant el seu camí, el seu lloc en el món. Roxy, la puta visceral que li agrada ser-ho i que, enamorada d'algú que no pot aconseguir, es desespera fins arribar a transformar la passió en odi i l'odi en passió. La protagonista, una noia que no sap estimar però que sap deixar-se estimar molt bé. La Jess, una autodestructiva que tot el que toca ho desfà. En J que es veu al mig de tot però que no s'adona de res perquè és com si no estigués en lloc. Una novel·la intensa.


En Sebas Martín ens torna a fer un regal amb "Ideas de bombero" Edicions La Cúpula (2010) després de "Los chulos pasan pero las hermanas quedan", la tercera part de la novel·la gràfica "Estoy en ello". Aquí les desventures de Salva són transformades per les de Carlos (encara que podria tractar-se del mateix personatge) i les seves aventures i desventures produïdes pel seu company de pis, un espectacular bomber, promiscu i una mica putot, de qui s'ha enamorat perduda i secretament. Una divertida novel·la amb un rerefons tràgic, com la vida mateixa, sense excentricitats, sense glamour però amb molta tendresa i sí, també molta part d'erotisme. En Sebas, amb aquesta novel·la gràfica, se'ns ha destapat i ens vol erotitzar a tots una mica més. Altament recomanable.

Lectures recents

  "Yo" de Ricky Martin, Editorial Plaza & Janés (2010). Per aquells que coneixem aquest cantant gairebé des dels seus inicis com a solista, és interessant veure com ha anat evolucionant i creixent com  persona i també com artista. Lluny del morbo de la premsa rosa, en Ricky ens explica el camí que va haver de recórrer per arribar a ser un número 1 de la música i per acceptar-se com a persona després de desterrar els temors que la seva sexualitat li provocava. Un interessant exercici d'autoreflexió i autoconeixement que ha volgut compartir amb aquells que, d'alguna manera, volen descobrir la persona que hi ha darrera de l'artista.

Abans de "Curvas peligrosas", Susana Hernández ja havia sorprès als lectors amb aquest novel·la a mig camí entre el gènere negre i el costumbrisme. "La puta que leía a Jack Kerouac" (2007) ens mostra un món variat en que diversos personatges circulen per la vida buscant el seu camí, el seu lloc en el món. Roxy, la puta visceral que li agrada ser-ho i que, enamorada d'algú que no pot aconseguir, es desespera fins arribar a transformar la passió en odi i l'odi en passió. La protagonista, una noia que no sap estimar però que sap deixar-se estimar molt bé. La Jess, una autodestructiva que tot el que toca ho desfà. En J que es veu al mig de tot però que no s'adona de res perquè és com si no estigués en lloc. Una novel·la intensa.


En Sebas Martín ens torna a fer un regal amb "Ideas de bombero" Edicions La Cúpula (2010) després de "Los chulos pasan pero las hermanas quedan", la tercera part de la novel·la gràfica "Estoy en ello". Aquí les desventures de Salva són transformades per les de Carlos (encara que podria tractar-se del mateix personatge) i les seves aventures i desventures produïdes pel seu company de pis, un espectacular bomber, promiscu i una mica putot, de qui s'ha enamorat perduda i secretament. Una divertida novel·la amb un rerefons tràgic, com la vida mateixa, sense excentricitats, sense glamour però amb molta tendresa i sí, també molta part d'erotisme. En Sebas, amb aquesta novel·la gràfica, se'ns ha destapat i ens vol erotitzar a tots una mica més. Altament recomanable.

dijous, 9 de desembre de 2010

La fragilitat del "jo"


Per algú que tingui l'autoestima no gaire desenvolupada, el "jo" té una fragilitat extrema que qualsevol cosa pot fer miques. Aquells pensaments de: "el que faig no agradarà ningú"; "segur que et diuen que està molt bé per compliment"; "tots passen de mi"; etc. està a l'ordre del dia encara que siguin percepcions subjectives que la majoria de les vegades no tenen res a veure amb la realitat. Però són pensaments que fan passar-ho malament a la persona que els sent per més absurds i per més que en sigui conscient.

Després hi ha la sensació que donem als altres que, de vegades, no s'ajusta gens ni mica a la realitat i sembla que estiguis tan segur de tu mateix però per dins tot trontolla: la inseguretat sobre el que fas o la necessitat de ser acceptat o estimat per la gent que t'envolta.

El "jo" o l'"ésser" és, en realitat, una cosa molt fràgil per moltes persones i cal buscar aquesta fragilitat per poder lluitar-hi i enfortir el jo. En el meu cas, sé d'on ve i on cal anar a buscar-la però posar-hi remei ja és una altra qüestió més complicada. Si més no, l'important és saber reconèixer-ho.

El "jo" té una altra fragilitat: quan arriba el teu aniversari i fas un any més i ja en són uns quants i llavors et diuen "l'important és anar fent anys". Cert, però ets un any més vell i vas deixant la joventut enrere i això no t'ho treu ningú.

El dia 10 faig un any més...

dijous, 2 de desembre de 2010

24 hores més

Un raconet d'història al meu menjador. Photo by Deric
Cada matí, quan sona el despertador, penso: "cinc minuts més! em quedo al llit cinc minuts més!" Però els cinc minuts, molts cops, es converteixen en deu, fins i tot quinze o més. Després em llevo i vaig a la feina on normalment les set hores i mitja se'm passen en un tres i no res en mig de papers, llibres, fotografies, cd's, pergamins i mil i un d'altres maldecaps.

Hi ha dies que voldria anar-me'n cap a casa, però d'altres gaudeixo com un nen amb sabates noves. Sobretot quan es produeixen descobriments que et deixen amb la boca oberta, a voltes per la impressió de la informació descoberta a vegades colpidora, a vegades divertida, d'altres per l'emoció d'una imatge entranyable o curiosa, però sempre sorprenent.

Sembla mentida que en un lloc tan petit com aquest encara hi hagi tantes i tantes coses importantíssimes amagades esperant que algú les tregui a la llum.

Després de la feina, la tarda també es fa molt curta. Quan em vull adonar ja és l'hora de sopar i quan em fico al llit penso: "un altre cop aquí? Com passen els dies!"

I faig un repàs de tot el que hauria volgut fer durant el dia i no he pogut per falta de temps i m'emprenyo perquè no arribo a tot.

Però no és bo mirar-ho d'aquesta manera tan negativa (m'ho dic sempre tot i que no m'ho aplico), és millor mirar-ho a l'inrevés: tot el que he pogut fer durant el dia. I llavors me n'adono que no he parat i que he fet moltíssimes coses! I decideixo que cal afrontar-ho tot amb positivitat perquè ens fa sentir millor.

De totes maneres el dia hauria de tenir 48 hores en lloc de 24, això sí, el nombre d'hores laborals haurien de ser les mateixes, que amb les retallades de sou tampoc cal regalar, a sobre, el nostre valuós temps!