dimarts, 23 de novembre de 2010

I Déu va aparèixer!

El joc de Déu, de Salvador Macip
"El professor Fisk arriba al seu laboratori. Engega l'ordinador, entra el codi de seguretat per iniciar l'experiment de la jornada i destrueix la Terra."

Així de contundent és l'inici de "El joc de Déu" de Salvador Macip, estimat company virtual. Un llibre divertit, àgil i altament recomanable que sota l'estil de comèdia amaga una crítica brutal als objectius no gaire clars de la ciència o de certs científics, així com a l'ambició de poder i a la societat capitalista desmesurada. Realment cal que el suposat déu es preocupi de salvar la Terra? Tal i com la tenim avui en dia no sé si salvar-la és el recomanable.

Volia escriure una mica sobre el llibre però ja hi ha d'altres que ho han fet abans i millor que jo, així que us deixo els enllaços d'en Jesús, d'en Brian i de l'Allau.

El Joc de Déu ha estat editat per Bromera el novembre de 2010.

I Déu va aparèixer!

El joc de Déu, de Salvador Macip
"El professor Fisk arriba al seu laboratori. Engega l'ordinador, entra el codi de seguretat per iniciar l'experiment de la jornada i destrueix la Terra."

Així de contundent és l'inici de "El joc de Déu" de Salvador Macip, estimat company virtual. Un llibre divertit, àgil i altament recomanable que sota l'estil de comèdia amaga una crítica brutal als objectius no gaire clars de la ciència o de certs científics, així com a l'ambició de poder i a la societat capitalista desmesurada. Realment cal que el suposat déu es preocupi de salvar la Terra? Tal i com la tenim avui en dia no sé si salvar-la és el recomanable.

Volia escriure una mica sobre el llibre però ja hi ha d'altres que ho han fet abans i millor que jo, així que us deixo els enllaços d'en Jesús, d'en Brian i de l'Allau.

El Joc de Déu ha estat editat per Bromera el novembre de 2010.

divendres, 19 de novembre de 2010

Un Salt a la història

Salt. Foto feta amb el mòbil
Ahir em vaig endinsar físicament a la història de Salt. Vaig anar a una casa pairal, un mas del segle XIV o XV, del qual en tenia coneixement però no hi havia estat mai a dins.

Salt va trigar en ser un nucli urbà, al principi eren uns quants masos fortificats i disseminats de la Plana de Salt, a la llinda del riu Ter, les terres del qual es repartien entre dues famílies molt poderoses (una d'elles fins i tot va rebre la visita del rei Ferran d'Antequera que va passar una nit al seu mas). 

La d'ahir era una d'aquestes dues les famílies i el que vaig veure em va deixar impressionat: una joia per a qualsevol historiador.
El Barri vell de Salt sorprèn a qualsevol persona que només coneix el poble pel que surt a la televisió o pel que ha sentit al carrer perquè és un autèntic poble carregat d'història. Part d'aquesta història em pensava que estava perduda per sempre però si grates una mica pots descobrir meravelles. Una estona d'aquesta m'hi passejaré amb la càmera de fotos per immortalitzar elements antiquíssims que es troben pel carrer sense buscar gaire.

Un element que vaig descobrir ahir i que n'estic segur que el 90% dels saltencs desconeix, és l'enorme camp que hi ha amagat al mig del Barri vell i que només es pot veure si entres en un carreró que no sembla que ho és, la Travessia Coll. És un camp que ja havia vist en les fotografies antigues, d'abans de la urbanització i construcció en aquell sector, que era al límit del barri i al costat de l'església. Pensava que actualment era ocupat per cases i edificis construits a principis del segle XX, però no, encara hi és allà, desafiant el temps i el progrés!

Realment, Salt et pot sorprendre molt positivament.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Clark Gable


Tal dia com avui de fa 50 anys, ens va deixar un dels més grans de la gran pantalla de Hollywood.

Des d'aquest petit racó li vull dedicar un record compartit amb la Pakiba.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Sumaríssim d'urgència 1643

"Sumaríssim d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol)" de Jaume Prat i Pons (CCG Edicions, 2010) no és un llibre sobre les sumaris d'urgència que es van fer acabada la guerra civil per part de l'exèrcit franquista. Tampoc és un llibre sobre la guerra civil, ni una novel·la, ni un assaig d'història. El llibre d'en Prat és el retrat de dos perdedors, d'una família truncada per la desgràcia de la guerra que mai ha sortit ni sortirà en els llibres d'història. 

L'Isidre, el Jordano, el Paco i la Teresa eren quatre germans que van veure com la seva joventut se'ls escapava de les mans amb l'esclat de la guerra civil. Quatre germans compromesos amb una causa que creien justa i per a la qual van lluitar. Isidre i Jordano des dels comitès antifeixistes i la rereguarda, el Paco des dels camps de trinxeres i la Teresa des del Consell Municipal de Salt que la va convertir amb la primera dona regidora de les comarques gironines. 

La vida dels quatre germans, i amb ells la de tota la família Pons, va canviar radicalment l'any 1939 quan la Teresa va haver de fugir a l'exili i es va trobar sola en un país desconegut, el Paco va trobar la mort en mans dels seus mateixos companys i l'Isidre i el Jordano es van haver d'enfrontar a un procés sumaríssim d'urgència que ja tenien perdut abans de celebrar-se.

Tot i ser un llibre localista (Salt) i sobre una família concreta (Pons), el seu tractament és extraportable a qualsevol lloc i persona. Salt deixa de ser Salt per convertir-se en un poble que ben bé podria ser qualsevol de Catalunya i la família Pons, qualsevol altre família catalana, fins i tot la nostra, és més, en llegir el llibre i seguir el curs de la investigació d'en Jaume, la família Pons es converteix també una mica amb la nostra família perquè veiem, en ella, reflectits els nostres avis i àvies, els nostres pares i mares.

Un llibre recomanable que fuig del partidisme per intentar, marcant distàncies, retratar els fets tal i com van ser perquè, com diu Jaume Prat "ni uns van ser tan bons, ni els altres tan dolents". Però calia que els vencedors s'encarnissessin tan amb els vençuts fins el punt d'aniquilar el seu record? On quedà la caritat cristiana i el perdó que tan pregonaven?

Sumaríssim d'urgència 1643

"Sumaríssim d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol)" de Jaume Prat i Pons (CCG Edicions, 2010) no és un llibre sobre les sumaris d'urgència que es van fer acabada la guerra civil per part de l'exèrcit franquista. Tampoc és un llibre sobre la guerra civil, ni una novel·la, ni un assaig d'història. El llibre d'en Prat és el retrat de dos perdedors, d'una família truncada per la desgràcia de la guerra que mai ha sortit ni sortirà en els llibres d'història. 

L'Isidre, el Jordano, el Paco i la Teresa eren quatre germans que van veure com la seva joventut se'ls escapava de les mans amb l'esclat de la guerra civil. Quatre germans compromesos amb una causa que creien justa i per a la qual van lluitar. Isidre i Jordano des dels comitès antifeixistes i la rereguarda, el Paco des dels camps de trinxeres i la Teresa des del Consell Municipal de Salt que la va convertir amb la primera dona regidora de les comarques gironines. 

La vida dels quatre germans, i amb ells la de tota la família Pons, va canviar radicalment l'any 1939 quan la Teresa va haver de fugir a l'exili i es va trobar sola en un país desconegut, el Paco va trobar la mort en mans dels seus mateixos companys i l'Isidre i el Jordano es van haver d'enfrontar a un procés sumaríssim d'urgència que ja tenien perdut abans de celebrar-se.

Tot i ser un llibre localista (Salt) i sobre una família concreta (Pons), el seu tractament és extraportable a qualsevol lloc i persona. Salt deixa de ser Salt per convertir-se en un poble que ben bé podria ser qualsevol de Catalunya i la família Pons, qualsevol altre família catalana, fins i tot la nostra, és més, en llegir el llibre i seguir el curs de la investigació d'en Jaume, la família Pons es converteix també una mica amb la nostra família perquè veiem, en ella, reflectits els nostres avis i àvies, els nostres pares i mares.

Un llibre recomanable que fuig del partidisme per intentar, marcant distàncies, retratar els fets tal i com van ser perquè, com diu Jaume Prat "ni uns van ser tan bons, ni els altres tan dolents". Però calia que els vencedors s'encarnissessin tan amb els vençuts fins el punt d'aniquilar el seu record? On quedà la caritat cristiana i el perdó que tan pregonaven?

diumenge, 7 de novembre de 2010

Nominada a millor novel·la de l'any!


El mundo en una botella està nominada en la segona edició dels Premis Narrativa Gay 2010. Ha estat tota una sorpresa inesperada i el fet d'estar nominat ja és en si tot un premi perquè vol dir que el llibre és prou ben valorat com per incloure'l en aquesta nominació.

Els premis són per votació popular, així que aquí us deixo l'enllaç al blog on podeu votar els PREMIOS NG 2010. A la dreta de la pàgina trobareu el lloc on deixar el vostre vot, tant sigui per El mundo..., com per una altra (encara que millor que ho feu per El mundo..., no?).


dijous, 4 de novembre de 2010

De nou enfeinat

 
Fragment del manuscrit de Selva de tenebres
De nou m'he liat la manta al cap i torno a estar enfeinat en un nou llibre mentre espero que l'editorial solucioni els seus problemes esdevinguts a causa de la fallida d'Arc de Berà per saber si em publicarà la segona part de L'aniversari robat.

Aquest cop és un divertimento i ja veurem com acaba. De moment m'ho passo molt bé escrivint-lo i això és bo.

Per aquest motiu no estic gaire blogguejador ni facebookero darrerament.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Adéu París 2

Com alguns de vosaltres us heu interessat per saber com va acabar la història del viatge a París que no va ser a causa de la cancel·lació del vol, ho explicaré tot seguit.

El dimecres al vespre, 12 hores abans de la partida, vam reunir-nos en un gabinet de crisi per decidir què fèiem. Les alternatives eren moltes i molt interessants, des de Roma, Malta, Sevilla, etc. fins a València, Andorra i el País Basc. Finalment, per àmplia majoria, vam optar per anar a Donosti, on situaríem el centre d'operacions, i des d'allà fer diferents escapades. 

En total hem fet 1.600 km i hem vist Donosti, Hondarribia, Biarritz, Baiona, Saint Jean de Luz, Bilbao, Tolosa, Bergara, Segura, Pamplona...

A vegades, les coses improvisades surten bé i aquest cop va ser així. Tornar a Donosti, encara que faci poc que hi vaig ser, sempre és un plaer i més si vas tan ben acompanyat com jo.


I a la propera sí, París.