Adéu París

Paris, 2004. Photo by Deric

Aquesta matinada havia d'agafar un avió amb destinació a París, França, i com en el país veí no s'estan per punyetes demà faran un altre dia de vaga general i en porten uns quants. Ja tenen pebrots aquests francesos i no em refereixo a que per culpa de la seva vaga jo no pugui fer el viatge que tenia programat i mig pagat, sinó que em refereixo a que quan protesten ho fan de debò i no com aquí que fem un ridícul dia de vaga general (i sense protestar gaire no fos cas) dos mesos després de l'aprovació de les mesures de retalls socials perquè pel mig hi havia l'agost i s'havien de fer vacances, no vagues.

En fi, que no vaig a París ni a França, ells s'ho perden. Mentrestant busco alternatives per viatjar perquè el que no penso fer és quedar-me a Girona en un cap de setmana llarg de fires. 

A vegades les coses improvisades surten bé... Aquesta no podrà ser més improvisada perquè, dotze hores abans de sortir de viatge, encara no sé on aniré. Només sé que me n'aniré.

Un altre cop toca parlar de bermudes

Avui passejava per Girona a les 7 del vespre i teníem una temperatura de 13 graus, no és una temperatura baixa però tampoc excessivament alta, l'abric que portava no em feia cap nosa encara que he de dir que de sota no anava molt abrigat: una samarreta i jersei de cotó. La tramuntana ja havia baixat d'intensitat i això feia que aquesta fos la temperatura de confort real, no més baixa.

De totes maneres a Girona hi ha diferents microclimes, vull dir que pels carrers del Barri vell, estrets i de cases altes, mai es té tan de fred com quan passes per un dels ponts que travessen el riu, llavors sí que ja et pots abrigar bé per la baixada sobtada de la temperatura i l'augment del vent. O a Salt, que acostuma a haver un o dos graus menys que a la capital.

Doncs bé, quan a quarts de vuit anava a buscar el cotxe i travessava el pont de les Peixateries Velles, ha passat pel meu costat un noi d'uns vint-i-llargs anys vestit amb una caçadora de pell negre cordada fins el coll per on li sobresortia la caputxa d'una suadera també negre, sabates negres de canya alta, mitjons que li sortien per sobre de les sabates i unes bermudes per sota el genoll. Imagino que el noi encara tenia la necessitat d'ensenyar els tatoo que portava als bessons de les dues cames que, per cert, no eren de mal mirar.

Realment aquesta és una època en que la gent no sap ben bé com vestir: de dia fa caloreta i de matí i vespres fa fred. Però d'aquí a anar amb el cos ben abrigat i bermudes hi ha un tros llarg. Crec. Quan l'he vist he pensat que avui al blog, tornava a tocar parlar de bermudes.

La mania de detrossar el paisatge

El Ter al seu pas per les Deveses de Salt

En aquest país, i em refereixo a Catalunya, tenim la mania de fer més i més carreteres i invertir menys i menys en transport públic. Això suposa que hi hagi més cotxes circulant i contaminant i es destrossi el paisatge, ja prou malmès.

No hi estic en contra de modernitzar la xarxa de carreteres, que falta els fa, però sí que estic en contra dels nous traçats. Poso per exemple la N-141 que va de Girona a Olot passant per Salt, una carretera terrible i de molta densitat circulatòria. Doncs bé, ara la Generalitat ha decidit arranjar-la i fer una variant perquè no passi pel mig de Bescanó. Fins aquí perfecte. Però per què no condicionen el tram que ja hi ha fet en lloc de fer un de nou que passi pel mig de l'únic parc i la darrera zona natural que hi ha al municipi de Salt? Tampoc em sembla bé que Salt digui que la carretera passi pels pobles veïns de Fornells o Sant Gregori.

Salt ja està prou destrossat per totes les infraestructures que el sagnen com per, a més, fer-hi passar una carretera nova pel mig

d'una zona d'important interès natural! Que es refaci la que ja hi ha però ben feta i amb totes les mides de seguretat que ara no té i prou.

No! Jo també estic en contra que la N-141 passi per les Deveses! Tinguem una Catalunya verda i no plena de carreteres!

Fins el nassos de:

Torpedero Barcelo, Múrcia. Photo by Deric

Dels cotxes que circulen a 90km/h pel carril del mig de l'autopista quan el de la dreta és lliure. Tan costa circular per la dreta? Per què es gasten diners fent carreteres de 3 carrils si acaben convertint-se igualment en dos???

Dels cotxes que no saben per a què serveix l'intermitent.

Dels cotxes que fan les rotondes senseres per la dreta sense deixar incorporar a ningú.

Dels cotxes que s'aturen al mig d'un encreuament sense deixar-te passar.

Dels cotxes que aparquen en en doble fila o al mig del carrer i t'has d'esperar perque el/la senyor@ de torn  ha de parar davant de la porta.

Dels cotxes que fan mala combustió i t'atufen amb els seus fums.

Dels cotxes fitipaldis.

Dels cotxes que no respecten els passos de vianants.

De la falta d'educació i de respecte al volant.

De presentacions i altres històries

Divendres 15 va tenir lloc la presentació de El mundo en una botella juntament amb Secretos al viento a la Llibrería Antinous de Barcelona. Va ser un plaer presentar la novel·la en aquest indret gaudint de l'amabilitat i del saber fer d'en Josep, el seu propietari. I també, com no, fer-ho al costat d'algú tan interessant com el Mario de Lima.

Estic content perquè va venir molta gent tot i que va costar una mica que, en acabar l'acte de presentació en si, es comencessin a fer preguntes, però després, un cop trencat el gel, es va encetar un debat sobre l'argument dels dos llibres molt interessant.

Moltes gràcies a tots els que vau venir.

Divendres 15 d'octubre: El món en una ampolla

La invenció de l'Hugo Cabret

La invenció de l'Hugo Cabret, de Brian Selznick (2007), és d'aquelles novel·les que no només es llegeix, sinó que es gaudeix amb intensitat. És és un llibre a mig camí de la novel·la clàssica i de les novel·les gràfiques, amb unes il·lustracions que, de tan senzilles, són d'una bellesa abrumadora. D'aquells llibres que val la pena tenir a la biblioteca personal i recuperar de tan en tan.

La història no pot ser més simple i amb tots els tòpics del gènere: un noiet orfe s'ha d'espavilar per sobreviure en una estació de tren de Paris i, al mateix temps, evitar ser descobert i portat a un centre d'acollida. L'Hugo està convençut que el seu pare li va deixar un missatge abans de morir dins d'un autòmat i està obsessionat en reparar-lo, costi el que costi i hagi de robar les peces que calgui. Un dia, però, es descobert per l'amo de la botiga de joguines on roba totes les peces per l'autòmat. A partir d'aquí farà un descobriment encara molt més important i, el que és millor, amistat amb la neboda del jogueter. 

La novel·la és un magnífic homenatge als pioners del cinema, a Georges Méliès, però també a l'amistat i a la redempció amb la vida a través del cinema.

Presentació de El mundo en una botella

El divendres 15 d'octubre, a les 19:30, a la Llibreria Antinous del carrer Anselm Clavé núm. 6 de Barcelona, tindrà lloc la presentació de El mundo en una botella.

Podeu veure la nota de la presentació al blog d'Odisea editorial.

Esteu tots convidats a venir a la presentació i compartir una bona estona tots plegats. També respondré a totes aquelles qüestions i dubtes que tingueu sobre el llibre o sobre el fet d'escriure.

Us hi espero!

Dietari 102

Llegir un llibre ensenya més que parlar amb el seu autor; perque l'autor, en el llibre, ha posat els seus millors pensaments.

René Descartes

Estic d'acord amb la part que l'autor, en el llibre, posa els seus millors pensaments però no n'estic d'acord amb el fet que parlar amb un autor no ens faci aprendre d'ell. Jo tinc uns quants bons exemples en que parlar amb un autor m'ha ensenyat molt més que llegir els seus llibres.

Resum setmanal

Aquesta, la setmana número 40, ha passat una mica sense pena ni glòria i amb moments de tot. Això sí, se m'ha fet bastant curta.

Dilluns: Treballar i per la tarda veig un parell de capítols de Murder, She wrote i tot seguit em poso a netejar una mica el pis, que ha tocava i endreço els ventiladors fins l'estiu vinent.

Dimarts: Treballar i per la tarda faig ganduleria, després enllesteixo una feina que tinc a mitges.

Dimecres: Sona el despertador a les 7 del matí, obro un ull, tinc molta son i decideixo fer vaga. Quan escolto les notícies i les opinions dels polítics i dels sindicalistes, m'indigno i em sento idiota per haver fet vaga, penso que els diners que em descomptaran del sou per aquest dia, són els diners més estúpidament llençats dels darrers temps. A la tarda me'n vaig a la platja amb en X aprofitant que, potser, serà el darrer dia en que poguem anar-hi a prendre el sol. La platja és plena de gent, turistes i nacionals. Cap el tard, cap a casa, passejar la gossa i a dormir.

Dijous: Tot el dia en una Jornada a Girona. Un bon dinar amb bona companyia. Quan s'acaba la Jornada, a la tarda, anem al cine a veure una excel·lent pel·lícula, Contracorriente. Sopar al basc i cap a casa.

Divendres: Treballar sense poder-me posar al dia pels dos dies passats sense trepitjar el despatx. Acomiadament de la Jose, que se li acaba el contracte. A la tarda em venen a recollir les prestatgeries velles, veig un parell de capítols de Murder, She wrote i me'n vaig a comprar al supermercat, avui en provo un de nou, un Consum, per veure què tal està de preu i sembla que bé. Sopar amb bona companyia.

Cap de setmana: ple de coses tots els dies.