dilluns, 27 de setembre de 2010

Murder, She wrote

Murder, She wrote o el que és el mateix S'ha escrit un crim, és una sèrie de televisió que es va emetre entre el 1984 i el 1996 però que quedarà per sempre, si més no, en la meva galeria de clàssics televisius al costat de Twin Peaks.  

A cada capítol de Murder, She wrote, una mena de Miss Marple d'un petit poble d'Estats Units  (que val més no trobar-se-la perquè allà on va, hi ha un assassinat), ha de resoldre els crims amb molt poques pistes i una colla de sospitosos. Hi estic ben enganxat!
 
La seva protagonista és la fantàstica Angela Lansbury (1925). Aquesta actriu de l'època daurada de Hollywood va ser especialista de papers secundaris o de femme fatal o de dolenta. Dels quals va aconseguir 3 nominacions als Oscar i diversos Globus d'Or. Però jo la recordo, a part de la sèrie, especialment en dues pel·lícules, Mort en el Nil i La bruja novata, pel·lícula barreja de dibuixos animats i imatge real de la que guardo un grandíssim record.

L'estimada Lansbury, contràriament al que pugui semblar, no està pas retirada. Fins el mes de juny estava fent teatre a Broadway amb l'obra A little night music, per la qual va estar nominada al premi Tony com a millor actriu de repartiment. Té, també, dues estrelles al passeig de la Fama de Hollywood, per la seva tasca al cine i per la televisió.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Curvas peligrosas

Rebeca Santana, psicòloga, comença a treballar de subinspectora de policia a Barcelona i no entra amb gaire bon peu: la companya que li destinen, La Marquesa, no l'accepta, i la destinen a un dels casos més difícils que està investigant la policia, l'assassinat de dues noies que, en aparença, no tenen res a veure l'un amb l'altra.

Per si no té prou, a casa seva les coses no van bé: la seva xicota se sent inferior a ella i els gelos no fan més que minar una relació de capa caiguda. A més, el dramàtic passat de Rebeca sembla tornar amb força quan un programa sensacionalista de TV comença a furgar en la seva infantesa.

La lluita de Rebeca anirà per molts fronts oberts: fer-se respectar com a subinspectora novata però preparada; acabar amb les bromes homòfobes dels seus companys; que la Marquesa deixi de ser una mal carada amb ella; solucionar els seus problemes de parella; intentar viure amb el seu passat; caure o no a la temptació de l'atracció que sent per una espectacular advocada.

Curvas peligrosas es un llibre que segueix les millors tradicions de la novel·la negra, que enganxa des del primer moment i no pots deixar de llegir fins arribar al desenllaç final. Una novel·la en la que té tanta importància o més el tractament dels personatges principals i les seves vides, com la investigació dels assassinats.

Una novel·la recomanable que es pot gaudir en plenitud encara que no siguis lesbiana.

"Curvas peligrosas" és la tercera novel·la de Susana Hernández: "La casa roja", Premi Ciutat de Sant Adrià, 2005 i "La puta que leía a Jack Kerouac".

Curvas peligrosas

Rebeca Santana, psicòloga, comença a treballar de subinspectora de policia a Barcelona i no entra amb gaire bon peu: la companya que li destinen, La Marquesa, no l'accepta, i la destinen a un dels casos més difícils que està investigant la policia, l'assassinat de dues noies que, en aparença, no tenen res a veure l'un amb l'altra.

Per si no té prou, a casa seva les coses no van bé: la seva xicota se sent inferior a ella i els gelos no fan més que minar una relació de capa caiguda. A més, el dramàtic passat de Rebeca sembla tornar amb força quan un programa sensacionalista de TV comença a furgar en la seva infantesa.

La lluita de Rebeca anirà per molts fronts oberts: fer-se respectar com a subinspectora novata però preparada; acabar amb les bromes homòfobes dels seus companys; que la Marquesa deixi de ser una mal carada amb ella; solucionar els seus problemes de parella; intentar viure amb el seu passat; caure o no a la temptació de l'atracció que sent per una espectacular advocada.

Curvas peligrosas es un llibre que segueix les millors tradicions de la novel·la negra, que enganxa des del primer moment i no pots deixar de llegir fins arribar al desenllaç final. Una novel·la en la que té tanta importància o més el tractament dels personatges principals i les seves vides, com la investigació dels assassinats.

Una novel·la recomanable que es pot gaudir en plenitud encara que no siguis lesbiana.

"Curvas peligrosas" és la tercera novel·la de Susana Hernández: "La casa roja", Premi Ciutat de Sant Adrià, 2005 i "La puta que leía a Jack Kerouac".

dilluns, 20 de setembre de 2010

Història de la noia de la gavardina verda al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 4a. part)
The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric

Les sabates m’estan matant, m’hauria d’haver posat més plana avui que em tocava sortir a fer els encàrrecs de la feina per la ciutat. Encara sort que no fa calor i que el dia, tot i que gris, no amenaça pluja. En aquest sentit estic contenta perquè he pogut estrenar la gavardina verda que em vaig comprar a les rebaixes de Londres. Em queda molt bé i segur que no hi ha cap altra en aquesta ciutat. Estic una mica cansada de les mateixes botigues, que tothom porti la mateixa roba… et compres qualsevol cosa pensant que vas super mona i fashion i descobreixes, horroritzada, que la bruixa de la recepcionista del despatx porta la mateixa brusa que tu. Per això quan hi ha rebaixes procuro fer una escapadeta fins a Londres i comprar-me quatre peces que, segur, aquí no trobaré.

Ostres, el Peter al Bar del Temple! Que no em vegi, si us plau, que no em vegi! Però amb qui està? Què fa amb el Andrew? Li dóna uns papers? Pobre desgraciat, segur que li està deixant llegir el seu darrer conte per demanar-li l’opinió i el que no sap és que l’Andrew és un malparit esperant a apunyalar-lo a la mínima perquè es mor de l’enveja, estic segura que sap allò nostre.

Dissimularé no sigui cas que miri per la finestra i em descobreixi. No tinc ganes de trobar-me’l després del polvo de l’altre nit i que em digués que estava enamorat de mi. Quina vergonya! Jo que mai abans havia fet sexe amb algú només per fer sexe si no és que sentia alguna cosa especial per l’altre, va i tinc una nit boja, de borratxera, i m’enrotllo amb el Peter només pel sexe i em diu que m’estima!

Va ser un polvo fantàstic però no vull una relació amb ell. Només faltaria! Li vaig deixar clar que m’ho havia passat molt bé però que no es tornaria a repetir mai més i que no volia tornar a veure’l.

Caram i aquestes dues? Quina pinta que fan amb les jaquetes d’home i els cabells tan curts. Segur que són parella. I ara aquella per què corre? Ostres tu, li ha fotut un petó al Peter! Ah, no! Això sí que no! Vull una explicació ara mateix!

Quina cara de sorpresa que posa el Peter, no s’esperava trobar-me de cop i volta davant de la seva taula. No sap si somriure o espantar-se. Primer el petó d’aquella i ara jo aquí. 

Estic emprenyada, que no ho veus? Eh? No m’havia fixat en els ulls tan tendres que té i… Oh! No he pogut evitar-ho i l’he besat i quins llavis més dolços que té…

Decididament la gavardina verda m’ha trastornat. Però m’agrada.

- Vols que anem a un lloc més tranquil, Peter?

diumenge, 19 de setembre de 2010

Història d'una parella al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 3a. part)
The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric

Havien sortit del bar una mica angoixats a causa de la gentada que hi havia dins i perquè al John li havia sentat molt malament el comentari de la seva muller i necessitava pair-ho i, com no, també discutir-ho.

Moments abans, quan, per fi, havien decidit descansar en el pub després de voltar
amunt i avall tot el dia, mirant botigues per comprar alguna cosa indeterminada que no arribava a entendre per a què la podien necessitar, va la Claire i li diu després d’encendre un cigarret tan tranquil·la, que està cansada de botigues i que si per ella hagués estat, hauria preferit anar a la platja aprofitant que feia bon dia.
 
En John es va quedar astorat: com podia dir-li allò ara? A primera hora del matí, li havia dit que volia anar a pescar al llac amb els seus amics i la Claire, tota ofesa, havia posat el crit al cel perquè, segons ella, ja havien programat anar a comprar tot el dia allò tan important que necessitaven amb tanta urgència i que en John era incapaç de recordar què era.
 
N’estava fart. No podia més. Sempre havia d’aguantar-ho tot, d’empassar-s'ho tot sense replicar. Tenia els nervis a flor de pell mentre ella fumava com si  allò fos l’única cosa important de la vida. Havia de posar punt final a aquella història plena de despropòsits i d’egoismes per part de la Claire. Havia de dir-li que s’havia acabat, que la deixava... només calia, però, trobar el moment adequat per fer-ho i, és clar, que ell fos capaç d'arribar al final sense penedir-se abans.
 
- Claire, jo… - va començar a dir.


En aquell moment una noia va entrar corrents al pub passant pel seu costat i fent-li una petita empenta i interrompent l'inici del seu discurs.

Va mirar-se la noia grassoneta que tenia tanta pressa i es va sorprendre en veure com s’apropava a una taula, feia un petó a un noi i fugir a corre-cuita del bar. Tot plegat va durar menys de trenta segons. Els suficients per ell.

- Claire, et deixo.

Cap més explicació, ja s’ho trobaria, i va arrencar a córrer darrera de la noia grassoneta sentint-se, per primer cop a la seva vida, lliure.
 

(Capítol final: Història de la noia de la gavardina verda al carrer del Temple) 

dissabte, 18 de setembre de 2010

Història de dos amics al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 2a. part)

The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric

Les dues noies passejaven tranquil·lament pel carrer mentre feien una mica de temps per entrar a la darrera classe d’aquell dia a la facultat.

La Karen, que aquell mateix matí havia tingut un rampell dels seus i s’havia rapat
gairebé la llarga cabellera, explicava el projecte que faria per a la seva tesi doctoral. Parlava i parlava sense parar, conscient que si callava se li oblidarien totes les idees. Sabia que la Janet no l’escoltava però tan li feia, havia de posar en ordre tants conceptes en el seu cap que no podia perdre ni un segon en superficialitats.

La Janet, efectivament, feia estona que no l’escoltava. Es mirava l’amiga en una barreja d’admiració i d’enveja però els seus pensaments estaven molt allunyats de les tesis filològiques de la Karen. Pensava que hauria de fer règim i quedar-se tan prima com ella, i que li agradaria molt poder copiar el seu estil de vestir, encara que creia que s’havia passat tallant-se els cabells tan curts. Per molt que la Janet intentés assemblar-se, sabia que no ho aconseguiria mai. La Karen tenia el seu estil propi, informal, casual, li sortia de forma natural. Mentre que ella s’hi havia d’esforçar i encara així no semblava més que una mala còpia.

Quan van passar pel costat del Bar del Temple, la Janet ,va fixar-se en un parell de nois que hi havia al costat de la finestra. Un d’ells lliurava uns papers a l’altre mentre aquest li feia un comentari que a l’altre no li sentava gens bé. Ho va veure clarament en els seus ulls, en la reacció de beure’s de cop tota la pinta de cervesa i en com se li tensaven els musculs del coll.

Va sentir com el seu cor s’omplia d’empatia cap a aquell noi i no va poder resistir-se. Va deixar la Karen al mig del carrer, va entrar corrents al bar, es va plantar davant de la taula dels dos nois i sense pensar què feia, li va fer un petó als llavis.Curt, fugiser, però molt intens. El noi el va respondre, sorprès, breument.

- No et preocupis, el futur és teu – va dir la Janet sense saber per què ho deia i va fugir del bar sabent que la seva vida no seria mai més la mateixa.
 

(Proper capítol: Història d'una parella al carrer del Temple)

divendres, 17 de setembre de 2010

Història de dues amigues al carrer del Temple

(Relat en 4 parts: 1a. part)

The Temple Bar, Dublin. Photo by Deric
S’havia assegut al costat de la finestra mentre el seu amic li explicava alguna cosa que no acabava de copsar perquè la seva atenció estava centrada en el pub. Hi havia estat centenars de vegades, gairebé cada dia. Era un dels llocs més famosos, fotografiats  i concorreguts de la ciutat. Però no era per això que li agradava aquell lloc de cert aire decadent, amb parets recobertes de fusta ennegrida pel temps i de façana vermella com la sang. No. Li agradava perquè era la història viva del barri i perquè, assegut al costat de la finestra, podia mirar el carrer sense ser vist, la gent observava el local no la gent que hi havia.

Va treure els papers de la bossa, a punt d’ensenyar-li a l’amic per demanar-li la seva opinió quan va veure apropar-se pel carrer dues noies vestides esportivament: texans, samarreta i jaqueta. Es va fixar en la que portava els cabells més curts, pràcticament rapats, caminava amb pas ferm, decidit, mentre explicava alguna cosa d’una forma gairebé casual, com si parlés per parlar, més per ella mateixa que per la seva  companya.

Les noies van passar de llarg i va lliurar els papers al seu amic mentre s’acostava el got de cervesa als llavis. L’amic els va agafar i va llegir el títol “Història de dues amigues al carrer del Temple”.

- Vols dir que tindrà futur aquesta història? – va dir.

En aquell moment li hauria arrencat els fulls de la mà i li hauria fotut un clatellot deixant-lo mig estabornit al pub. Però es va limitar a somriure i a acabar-se la pinta de cervesa negra gairebé d’un glop.

(Proper capítol: Història de dos amics al carrer del Temple) 

dimecres, 15 de setembre de 2010

Per sobre o per sota?

Urban Style
Les bermudes, pantalons curts, shorts, o com es vulguin dir, com queden millor als homes, per sobre o per sota del genoll?

A John Kortajarena li queda bé qualsevol estil
Als anys 70 la moda era de portar els pantalons curts el més curts possible, després es van allargar fins arribar a la mida pirata, és a dir, a l'alçada dels bessons. Fins i tot encara n'hi ha de més llargs que arriben pràcticament al turmell (això sense pensar en la gent que porta els pantalons llargs amb la vora feta massa curta). 

Una altre cosa és com es porten els diferents tipus de pantalons. Per exemple, uns pirates amb mitjons és la cosa més absurda que hi ha, o unes bermudes amb sabata clàssica. No obstant, uns pantalons curts amb sabates esportives i mitjons, poden fer la cama molt masculina i atractiva això, naturalment, depèn de qui ho porti i com ho porti.

Personalment m'agraden més els pantalons curts o bermudes per sota del genoll perquè em sento més còmode (a no ser que sigui banyador) i perquè també em queden més bé, una avantatge de ser alt, et pots posar pantalons de qualsevol mida, si ets baixet això no ho pots fer, un pantaló per sota del genoll et farà més baix encara.
Estil Deric

divendres, 10 de setembre de 2010

28ª Setmana del llibre en català

Un any més arriba la Setmana del llibre en català i, un any més, hi estaré present posant el meu granet de sorra en aquesta fira que no deixa de ser un gran aparador.

Després de treure-la de Barcelona i portar-la a Sant Cugat en l'edició anterior, enguany torna a la ciutat comtal, al Parc de la Ciutadella. Serà l'emplaçament definitiu o ens continuaran marejant portant-la amunt i avall? Tinc algunes reticències respecte a com som distribuits els escriptors a l'hora de signar perquè no sempre m'he trobat del tot a gust. Ja ho veurem.

De totes maneres, el diumenge 12, qui ho desitgi, em podrà trobar a la fira a partir de les 11 h a l'espai Chill-out de la veu signant Selva de tenebres i L'aniversari robat.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Memòria dels nostres temps


La meva feina té, a part de les rutines i els mals de cap laborals habituals, episodis en que he de fer investigació històrica i és llavors quan gaudeixo de debò i em passen les hores sense adonar-me'n i em costa sortir a les 3 deixant-ho a mitges esperant l'endemà.

No obstant, hi ha vegades, que aquesta investigació té uns tocs especials, difícils, pel que representen. Aquest és el cas que m'ocupa actualment. No puc donar gaires dades públicament, per raons obvies, però sí que puc dir que és una investigació que em trasbalsa profundament cada cop que hi penso en els 22 noms que cerco. 22 persones executades un cop acabada la Guerra Civil. 22 persones que, fins fa poc eren un número anònim en un lloc anònim. 22 persones entre 23 i 51 anys.

I mentre faig la recerca penso en per què els van matar, en les seves famílies, en quin mal podia haver fet un pagès de 23 anys per ser assassinat. Només queda l'esperança que, gràcies a la tasca de moltes persones, aquestes 22 persones i 489 més, deixaran de ser uns morts anònims.

I tot això mentre els del Tribunal Suprem jutjaran un jutge només pel fet de voler condemnar els crims contra la humanitat comesos pels franquistes que, recordem-ho, eren uns golpistes que van enderrocar el govern legal sortit democràticament de les urnes. Uns franquistes que, encara ara, tenen molt de poder, només cal mirar els diaris i llegir les declaracions de certs personatges menyspreables. 

diumenge, 5 de setembre de 2010

Cavalls

Viñales, Cuba
M'agraden molt els cavalls, hi tinc una relació especial amb ells: sóc sagitari i cavall en l'horòscop xinès. Però, a part, d'això, trobo que és un animal magnífic, amb molt bona planta, noble i pacient. M'agrada mirar-los directament als ulls. Ho heu provat mai? Feu-ho. Mireu els ulls d'un cavall de tal manera que ell també us vegi i notareu que tenen una gran intel·ligència i que et miren amb pena.

Ahir, per segon cop a la meva vida, hi vaig muntar a cavall, va ser una mica diferent de Cuba, on hi anàvem sols travessant camps i camins a un trot suau. Ahir va ser a Sant Pere Pescador i vam fer, al pas, un camí no gaire bonic però després vam passejar per la platja i la cosa va canviar una mica però no va durar gaire. De totes formes vaig tornar a gaudir molt ("mis posaderas" no tant) i vaig pensar que ho hauria de fer més sovint això de tenir contacte amb els cavalls.

Irlanda

dijous, 2 de setembre de 2010

Retorn


Avui ha estat el primer dia de feina després d'un mes de vacances i no sé què ha estat més terrible, si tornar a la feina o trobar-me: la taula plena de papers, llibres i expedients per ordenar i classificar; la bústia de correu electrònic saturada de correus alguns dels quals són per provocar-me més feina; el buc de calaixos de la taula amb la clau trencada al pany i el buc tancat; una becària a la que no esperava i a la que s'havia de donar feina; 2 digitalitzadors fent de les seves lliurament; la meva auxiliar fent festa el mateix dia que m'incorporava...

Sort que sempre ens queda poder anar a fer el cafè al bar del davant!