A tall d'exemple 2

Foto Wikimedia Commons

M'he rigut molt amb un comentari que han deixat a l'anterior entrada A tall d'exemple i per això el vull compartir amb tots vosaltres. En més de cinc anys d'història del blog mai m'havien intentat insultar d'aquesta manera, tot i que li cal molt de trajecte per aconseguir-ho. El comentari en qüestió és el següent:

Anònim ha dit...

Dons si tot és més barat és molt senzill:veste´n a madrid que a catalunya ens sobren c"cools" com tu.
Ja n´hi ha prou de tant mandrilisme!

27 de febrer de 2010 20:22

I també des d'aquí vull contestar:

1. Senyor o senyora anònim, és evident que no et vas llegir l'entrada perquè t'hauries adonat que era una crítica.
2. Senyor o senyora anònim, és evident que no tens ni puta idea de qui sóc jo ni de la meva trajectòria.
3. Senyor o senyora anònim, abans de dir-me en plan despectiu "cool" (que per mi no és cap insult i m'ho he pres com un compliment) hauries de conèixer la trajectòria d'aquest blog.
4. Senyor o senyora anònim, ja vaig anar a Madrid.
5. Senyor o senyora anònim, a mi ningú em diu on he d'anar o deixar d'anar i menys un "anònim" com tu.
6. Senyor o senyora anònim, persones com tu són les que fan mal a la imatge de Catalunya i dels catalans.
7. Senyor o senyora anònim, el que has de fer primer és aprendre a escriure bé. A més, explica'm què vol dir "mandrilisme"? ve de mandril? o volies dir "madrilisme"?
   
8. Senyor o senyora anònim, les coses es diuen a la cara i no escudant-se darrera d'un "anònim".

Bé, podria continuar però ja m'he cansat, no val la pena continuar.

Més de Salt

Salt, plaça de la Vila. Foto by Deric

A Salt hi ha molta gent que es queixa de la degradació del poble i dels immigrants, i aquests de la persecució a que estan sotmesos i a no poder obrir centres de culte, i tots es queixen de la inseguretat, de la neteja o de la puja d'impostos. La qüestió sempre és queixar-se d'alguna cosa, és l'esport nacional.

Però el cert és que a Salt estem cansats de ser només notícia a la premsa per fets desgraciats. I jo pesonalment estic cansat de la gent d'aquí que diu que el poble s'enfonsa, que és una merda, que no s'hi pot viure, etc. Amb actituds així no anirem en lloc. Les crítiques han de ser constructives i si hi ha alguna qüestió que no va bé, s'ha de donar una proposta positiva que solucioni el problema. És molt fàcil queixar-se, donar les culpes als altres i no fer res.

Què en sabem en aquest país de culpar sempre als altres!!! No senyors, fem una introspecció primer abans de culpabilitzar ningú i després podrem parlar.

Jo sempre he intentat contrarrestrar les notícies dolentes sobre Salt amb imatges boniques del poble i ho vull continuar fent per demostrar que Salt no és tan terrible com ens ho pinten a la premsa o la gent que no el coneix o que el coneix i no l'estima. Amb això no vull dir que no hi hagi problemes al poble, perquè hi ha i molts però no els hem d'estigmatitzar ni fer grans muntanyes d'ells, el que hem de fer és solucionar-los i, sobretot, buscar sempre la cara amable.

Camp de batalla

Carrer Major de Salt. Foto by Deric

El que està passant aquests dies a Salt ja fa temps que es respirava a l'ambient. La protesta de dilluns va començar amb el tema de la inseguretat ciutadana però en el fons hi havia un tema ocult latent i és el 43% d'immigració que hi ha en el poble, una de les més altes, no de Catalunya, sinó d'Espanya i havia de petar per algún costat.

De totes maneres també he de dir que la convivència a Salt sempre ha estat més o menys bona, més o menys tolerada, les dues comunitats han anat fent sense barrejar-se ni molestar-se gaire fins que ha esclatat la crisi, i amb ella, la gran tasa d'atur. Tot i això, per què ha esclatat ara? Per les properes eleccions? No m'atreviria a afirmar-ho, és més, no ho crec, si més no a Salt, no.

El que sí és evident és que hi ha gent que sempre ha estat follonera i que ha vist l'oportunitat de xupar càmera. Els que surten a la foto de totes les portades dels diaris ja sabem qui són i de quin peu calcen i l'únic que buscaven era sortir a la tele. De fet els pitjors moments de tensió van ser quan hi havia les televisions filmant i els diaris fent fotos. Quan no hi ha tele els ànims estan crispats però es va passant, quan ve la premsa, tothom a cridar i fer-se notar.

Tot plegat és, simplement, patètic i l'únic que s'ha aconseguit és que ara sí hi hagi inseguretat al carrer i desconfiança cap els veïns d'altres nacionalitats.

El més greu és que aquestes coses es veu com comencen però no com s'acabaran i aquí tot just acaba de començar.

A tall d'exemple

No sabria dir si Madrid és més cara o més barata que Barcelona, però sí que puc dir que aquests dies que he passat per la capital de les espanyes m'he gastat molts pocs euros tot i no mirar en despeses, vull dir que no he estalviat en res.

A tall d'exemple dir que el metro de Madrid em va costar 1€ mentre que el de Barcelona 1,40€. Significatiu, no?

Per cert a El Prado no volen estudiants de més de 25 anys i em van cobrar l'entrada sencera mentre que al Reina Sofía em van deixar entrar gratuïtament i al Tyssen amb descompte. També és significatiu.

La síndrome de Peter Pan

Foto: Peter Pan (1924) Wikimedia Commons

L'altre dia per la ràdio parlaven de la síndrome de Peter Pan però d'una manera diferent a com l'havia sentit anteriorment.

Fins ara tenia entès que el/la Peter Pan era aquella persona que no madura o es nega a acceptar que creix i fa anys. Ara es veu que un Peter Pan són tots aquells homes (no dones) que, tinguin l'edat que tinguin, encara no han trencat el cordó matern. Que quan van a casa dels pares encara tenen l'habitació com la van deixar al marxar de casa amb els seus llibres, els seus cartells a la paret, etc. i que aquesta habitació és un lloc on retornar de tant en tant. La casa de la mare, la casa de la infància. Que quan hi van sembla que no hagin passat els anys i encara marxen d'allà amb la carmanyola sota el braç o el paquet de pernil o la bossa de madalenes.

Total, que vist així, el nombre de Peters Pan és espectacular.

Jo ahir vaig dormir a casa de la meva mare, al meu antic llit, a la meva antiga habitació, on encara hi ha els llibres de ciència ficció de la meva joventut o els llibres de la carrera, el compàs del col·legi i fins i tot els bolígrafs i les llibretes que es van quedar a mig gastar...

Conclusió: sóc un Peter Pan.

Vés qui ho hagués dit!

Arthur Rimbaud

Sempre he sentit una especial sintonia amb aquest maleït poeta del XIX, fins i tot abans de conèixer la seva obra, i no sé per quins ocults motius. Per això quan vaig veure a la biblioteca aquesta biografia escrita per Enid Starkie el 1961 i reeditada el 2007 no m’ho vaig pensar dos cops a l’hora d’agafar-lo.

Són 655 pàgines que fan un recorregut extens i intens per la vida i l’obra de Rimbaud sense escatimar cap detall i intentant entendre el seu comportament rebel i crític amb tot i amb tothom i, sobretot, per poder entendre per què va deixar d’escriure quan encara era molt jove.

Starkie ens fa aquest recorregut vital al costat de l’obra poètica i de les cartes que va escriure Rimbaud perquè una cosa va lligada amb l’altre, és a dir, per poder entendre i copsar amb tota la seva esplendor la poesia d’Arthur, és important saber què li passava en aquell moment que la va escriure, amb qui estava (per exemple, la relació d’amor-odi i autodestrucció que va viure amb el també poeta Paul Verlaine) i quines sensacions li provocava. I això és just el que ens mostra Starkie en aquest excel·lent treball sobre un gran i incomprès poeta.

Une matinée couverte, en Juillet. Un goût de cendres vole dans l’air; - une odeur de bois suant dans l’âtre, - les fleurs rouies – le saccage des promenades – la bruine des canaux par les champs – pourquoi pas déjà les joujoux et l’encens?

(Illuminations)

Mans de gel

Foto by Deric

Va obrir els ulls al sentir un alè fred al costat de la cara i un altre cop no hi havia ningú a la seva habitació.

Encara faltava una hora perquè sonés el despertador, però sabia que no podria tornar a adormir i es va aixecar per comprovar, un dia més, que la porta del pis estava tancada amb clau.

Es va ficar a la dutxa maleint les nombroses nits plenes de malsons i va deixar que l'aigua calenta estimulés cada porus de la seva pell.

De sobte l'aigua es va tornar freda i una mà gelada es va posar sobre la seva espatlla nua. No es va girar. Sabia que era ella i venia a buscar-lo i que no podia fer res per canviar el seu destí.

(prova de microconte)

Penso, ergo, dormo

Foto: Sleeping man with beard (Wikimedia Commons)

Quan em llevo al matí, el primer que faig, és pensar en l'hora que podré tornar-me a ficar al llit!

¿Qué fue de los Morgan?

Acabaré ràpid, molt ràpid amb el meu comentari sobre aquesta pel·lícula: és la pel·lícula més avorrida, més dolenta, amb menys gràcia i amb menys química entre els actors protagonistes que he vist mai.

Prescindible, oblidable, veure-la és un atemptat contra la intel·ligència.

Mandra

Estic terriblement mandrós. Tenia tants projectes per fer quan acabés els exàmens que no m'he posat en res i ni ganes en tinc i el que és pitjor, no tinc ni remordiments per no fer-ho.

Em passaria el dia ajagut al sofà fent zapping o llegint i deixant que, com diuen en castellà, "aquí me las traigan todas".

Penso, com excusa, que és degut a que el volum de feina laboral i renumerada (és a dir, la feina que em permet pagar la hipoteca) ha augmentat considerablement fins a uns nivells desmesurats... perquè després diguin que els funcionaris no tenim estrés!

Potser és aquesta la causa, o potser és perquè l'única manera que tinc de funcionar correctament és tenir tot el meu temps ocupat, així me'l puc administrar millor i fer moltíssimes més coses que quan tinc moltes hores lliures que em permetrien treballar amb els llibres amb calma. Però no. Quan estic ben liat se m'amunteguen les idees i quan estic ociós, estic gandul i amb poques ganes de fer res.

No em poso d'acord mai ni amb mi mateix!

La llegenda de l'indi

Cal Roig és una casa rural al peu del Pedraforca del marit de la meva cosina i s'han inventat aquesta llegenda per promocionar el paratge on està la casa. Una llegenda que m'ha semblat encantadora i que vull compartir.

"Pesi" o l'elogi a la incultura

El nou anunci de la Pepsi és un fidel reflex a la incultura d'aquest país. Si personatges així ens han de donar exemple, ja podem començar a córrer: "Eh tío, que yo soy de Fuenla, yo digo Pesi".

Olé tus güevos noi! Així quedes genial, fent elogi de la teva incultura.

Anem bé!