dimecres, 27 de gener de 2010

Ser més jo


Menorca, 2007. Foto: Deric

Llegeixo a cal XeXu un magnífic post inspirat en un altre de l’Elur sobre les màscares que portem per la vida i, fins i tot, en el blog, i reflexiono sobre això mateix.

Jo procuro no portar màscares, difícilment vaig amb segones intencions, el que dic és el que hi ha i el que m’oblido és perquè realment ho he oblidat. Vull dir que mai faig, dic o oblido les coses amb propòsits ocults.

Per aquesta mateixa raó no acostumo a portar màscares que, d’altra banda, se’m veuen d’una hora lluny, sóc massa transparent.

No obstant això és cert que, sense voler, a vegades donem una impressió de nosaltres que no és la correcta o, si més no, ens pensem que no és la correcte o la que creiem de nosaltres mateixos.

Al blog passa el mateix. Un blog no deixa de ser un aparador on ens venem (uns més conscientment que d’altres) i normalment no expliquem allò que tenim de dolent (principalment perquè no ho volem reconèixer) o donem una versió segada de nosaltres mateixos ocultant informació i deixant entreveure només la que ens interessa: uns cops per presumits, uns altres perquè si expliquem segons què pot afectar a certes persones que saps que et llegeixen.

Hi ha gent que m’ha preguntat que com és que faig pública la meva vida a Internet on qualsevol (gent a qui no controlem) ho pot llegir i sempre responc el mateix: exposo el que jo vull exposar, ni més ni menys. I hi ha coses (fets que em passen, sentiments, reflexions, etc.) que mai les posaria en el blog.

En definitiva, més que considerar-ho una màscara, és una autocensura, a voltes inconscient, que m’imposo.

dimarts, 26 de gener de 2010

Un tipo serio



Sé que el que diré no sentarà bé a moltes persones i que alguns em titllaran d'ignorant, potser sí, però què voleu que us digui, a mi, Un tipo serio, m'ha avorrit.

No puc dir que no m'hagi agradat però tampoc que ho hagi fet. El cúmul de desgràcies que li passa al protagonista se surt de mare i és que de tan bo, és idiota. Em recordava el Truman de El Show de Truman, i no m'he tret aquesta sensació durant tota la pel·lícula, fet que ha ajudat que estigui ambientada a la dècada dels 50-60.

Sembla ben bé un catàleg de la llei de Murphy. I, per arrodonir-ho, a sobre acaba com el rosari de l'Aurora: gairebé dues hores de pel·lícula per acabar amb la sensació que es deixen coses per explicar, potser les més interessants, les que podran fer reaccionar d'un cop per tots al protagonista.

No sé, visualment és impecable, està ben dirigida i els actors impecables, però a mi els Coen no m'entusiasmen.

Amb No es país para viejos ja vaig dir que no m'enxamparien més, per mi, és una pel·lícula detestable per molt ben dirigida i interpretada que estigui. No vaig poder amb ella, i he tornat a caure.

En fi, ja he dit que em qualificarieu d'ignorant, cinematogràficament parlant...

Los chulos pasan pero las hermanas se quedan



Sebas ens explica la història de Salvador, un noi a punt de fer 40 anys que veu com la vida es desmorona al seu voltant: es queda sense feina; no troba la persona amb qui compartir la vida i descobreix, desconcertat, que a la seva edat, es torna invisible per a molta gent.

Intenta tirar endavant com pot. Aconsegueix una feina precària i mira de conèixer l’home de la seva vida però les relacions puntuals que va tenint no l’omplen i quan ho fan, desapareixen com han vingut.

Salvador necessita un canvi a la seva vida o, com diu la seva millor amiga, una evolució que el porti cap endavant, cap a mirar les coses d’una forma diferent i acceptar el que té i el que no té.

Los chulos pasa pero las hermanas se quedan és una novel·la gràfica intensa, divertida a estones, dura en d’altres però sempre emotiva. La història de Salvador és la de molts de nosaltres, real com la vida mateixa.

El recomano sens cap mena de dubte i, tot i que té alguna escena eròtica pujada de to, qualsevol públic una mica obert de mires (no cal que sigui únicament gai), la pot llegir i disfrutar amb intensitat.

Text de la contraportada:

Salvador y sus amigos se adentran en la madurez. En el caso de Salvador ésta es solitaria ya que no consigue encontrar el amor y por esta razón se convierte en un asiduo de una página web para encontrar pareja. Los cambios que están experimentado sus familiares y círculos de amigos acentúan su sensación de estancamiento: a su hermana le toca un crucero, una pareja de amigos planea adoptar un hijo... Todo llega a su clímax en una reunión de amigos en una casa de la Costa Brava, a la que también asiste un famoso presentador de televisión.

Desgraciado en el amor, Salvador se refugia entre sus amigos, porque ya se sabe que los chulos pasan pero las hermanas quedan.

Los chulos pasan pero las hermanas se quedan



Sebas ens explica la història de Salvador, un noi a punt de fer 40 anys que veu com la vida es desmorona al seu voltant: es queda sense feina; no troba la persona amb qui compartir la vida i descobreix, desconcertat, que a la seva edat, es torna invisible per a molta gent.

Intenta tirar endavant com pot. Aconsegueix una feina precària i mira de conèixer l’home de la seva vida però les relacions puntuals que va tenint no l’omplen i quan ho fan, desapareixen com han vingut.

Salvador necessita un canvi a la seva vida o, com diu la seva millor amiga, una evolució que el porti cap endavant, cap a mirar les coses d’una forma diferent i acceptar el que té i el que no té.

Los chulos pasa pero las hermanas se quedan és una novel·la gràfica intensa, divertida a estones, dura en d’altres però sempre emotiva. La història de Salvador és la de molts de nosaltres, real com la vida mateixa.

El recomano sens cap mena de dubte i, tot i que té alguna escena eròtica pujada de to, qualsevol públic una mica obert de mires (no cal que sigui únicament gai), la pot llegir i disfrutar amb intensitat.

Text de la contraportada:

Salvador y sus amigos se adentran en la madurez. En el caso de Salvador ésta es solitaria ya que no consigue encontrar el amor y por esta razón se convierte en un asiduo de una página web para encontrar pareja. Los cambios que están experimentado sus familiares y círculos de amigos acentúan su sensación de estancamiento: a su hermana le toca un crucero, una pareja de amigos planea adoptar un hijo... Todo llega a su clímax en una reunión de amigos en una casa de la Costa Brava, a la que también asiste un famoso presentador de televisión.

Desgraciado en el amor, Salvador se refugia entre sus amigos, porque ya se sabe que los chulos pasan pero las hermanas quedan.

dilluns, 25 de gener de 2010

Apàtrida


Empúries, moll grec. Foto: Deric

Ahir vaig passar per davant del tanatori de Salt i vaig pensar que no hi vull anar mai a aquest lloc, ni pel meu propi peu ni que m'hi portin i m'ha vingut al cap un pensament d'aquells macabres: no sé on vull que m'enterrin.

A Salt hi vaig venir a petar de casualitat i, tot i que hi estic bé, no vull acabar els meus dies en aquest poble amb aspiracions de ciutat i menys encara que m'enterrin aquí. Però, llavors, on? On vull que m'enterrin? D'on sóc jo? A Barcelona? No perquè el cementiri està a Cerdanyola i a mi no em lliga res a Cerdanyola. On? Ni idea.

Podria demanar que ho fessin a Palau de Plegamans on vaig passar la meva infantesa i vaig ser feliç però fa masses anys d'allò i ja no em lliga res a aquell poble.

A L'Escala? Es un lloc que m'agrada molt però hi tinc una relació d'amor/odi amb el poble: per una banda m'hi sento a gust i per l'altre, els seus habitants mai han fet un pas per fer-me fàcil l'estancia al seu poble.

Per tant, decideixo que no vull que m'enterrin, sinó que m'incinerin. En broma he dit alguna vegada que les meves cendres les llencin pel vàter i així no donaré gaire maldecaps però potser a qui ho hagi de fer (espero que d'aquí molts i molts i molts anys) no ho vulgui fer per allò que no li embussi el vàter...

Millor serà que pensi un racó d'aquells on m'agrada tornar-hi, on m'hi senti realment a gust: un bosc, una muntanya, una platja, un... ¿? No hi ha cap? No pot ser que no hi hagi cap lloc que sigui "el meu lloc"!!!!! Doncs és així.

Bé, ara que penso, sí que hi ha un lloc que m'atreu especialment i torno cap a L'Escala, em refereixo a l'antic moll grec, aquell tall de mur que hi ha al mig de la platja, un lloc on, quan estiuejava allà, m'agradava pujar-me i mirar al meu voltant i imaginar-me el port de la ciutat d'Empúries en ple rendiment, ple de vaixells grecs...

Sí, aquell pot ser un bon lloc si és que en el futur no trobo un de millor.

dissabte, 23 de gener de 2010

Posa un Ikea a la teva vida



No pot ser! Jo no vull, però sembla que la cosa, aquest cop va seriosament. Fins i tot els comerciants de la zona, normalment reacis a les grans superfícies, aquest cop han dit que ho veuen amb bons ulls. Amb bons ulls!!!!

I qui em pregunta a mi? Eh, senyors? Qui em pregunta a mi si vull que posin un Ikea a cinc minuts caminant de casa? Eh? Qui???!!!

Hum! Bé, no preguntin: ÉS CLAR QUE VULL IKEA AL COSTAT DE CASA!!!! Però serà la meva perdició!!!! Hauré de comprar-me un altre pis per poder posar tot el que compraré! Quin perill poder anar a Ikea caminant i veure el cartell groc i blau des de la finestra de casa, cridant-me...

Però, senyors, com és que encara no està fet? A què espereu? que necessito canviar-me els prestatges del despatx!!!

dijous, 21 de gener de 2010

Els monstres de l'autopista


Foto Manel Lladó, El Punt.

L'altre dia va haver un accident a l'AP7 a l'altura de Violbí d'Onyar, en un tram d'obres: 6 camions implicats, un cotxe, diversos ferits i una noia, conductora d'un dels camions, morta.

Jo, que faig aquest camí cada dia, veia que una cosa així podia passar en qualsevol moment.

És indignant que a l'autopista (pagant una fortuna) hagis de fer quilómetres i quilòmetres a 80 km/h per uns carrils estret enclastats entre tanques de formigó i trepitjant contínuament la banda sonora. Però a això s'ha d'afegir el fet que els camions circulen en fila sense respectar la distància mínima de seguretat i a unes velocitats que no passarien cap control del tacògraf. Alguns, com no poden avançar en els trams en obres, se t'enganxen al darrera perquè augmentis la velocitat i, encara que no vulguis superar el límit permès (perquè a sobre hi ha radars), ho has de fer per allunyar-te d'aquell monstre.

La veritat és que em fa por avançar els camions i només ho faig en els trams en que hi ha 3 carrils perquè més d'un cop quan vas a fer-ho, ells també decideixen avançar el camió que tenen davant i canvien de carril sense mirar i ja t'espavilaras tu d'apartar-te.

L'accident de l'altre dia va ser molt bèstia però no em sorprèn, el que m'estranya és que no hi hagi més sovint.

dimarts, 19 de gener de 2010

divendres, 15 de gener de 2010

El mundo en una botella



El meu tercer llibre i el primer per adults ja és una realitat tangible.

La història d'aquesta novel·la és curiosa: la vaig escriure gairebé d'una tirada perquè sentia la necessitat d'escriure la història d'Unai, el protagonista del llibre, un noi sensible i fort però dèbil davant l'amor. Me'l vaig arribar a estimar força i em va fer patir molt, per tot el que li passava.

Era una història dura i em costava d'escriure-la perquè, al fer-ho, jo mateix m'ho passava malament, però al mateix temps havia d'explicar-la.

Quan la vaig acabar, el resultat em va deixar satisfet i vaig decidir presentar-la a un premi d'una editorial de Madrid. No arribava al mínim de pàgines demanat, però tot i així ho vaig intentar. El resultat: no va guanyar per incompliment de les bases del premi però al jurat li va agradar tant que va decidir publicar-la.

I ara ja està aquí i comença la promoció de El mundo en una botella i per fer-vos un tastet, uns posaré un tall del text de la contraportada i que podeu trobar complet en la nota de premsa:

"El mundo en una botella es una historia valiente, narrada de una manera sencilla y sumamente emotiva, relata la historia de Unai, un hombre enamorado de su novio y golpeado por el desamor y los celos. Enrique y Unai mantienen una sólida relación desde hace varios años, son la pareja perfecta o intentan aparentarlo. Pero la realidad de su convivencia diaria es muy distinta, el que parecía ser el novio perfecto se ha convertido en un compañero obsesivo y brutal."

El mundo en una botella

“No te engañes, el amor sólo duele cuando se pierde, hasta entonces, que lo único que te produzca sea felicidad, porque de lo contrario, no es amor.”


dijous, 14 de gener de 2010

Sempre en capella



Tres joves doctors s'estableixen en barri modest i perifèric de la ciutat de Londres. Quan es declara una epidèmia de diftèria es veuran abocats a afrontar-se a ells mateixos, a les seves pors i a la seva capacitat com a metges.

Un d'ells està experimentant un sèrum que pot arribar a curar la malaltia però no l'ha pogut experimentar només que amb ratolins de laboratori. Un assassinat en el barri li oferirà la possibilitat de provar aquest sèrum en humans i al mateix temps posar en entredit els valors morals de l'experiment, i el que serà més important, posarà a prova el valor de l'amistat dels tres metges.

Lluïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal el 1953 amb aquesta novel·la i després va desaparèixer com a escriptora durant més de 50 anys. La qual cosa, veient el resultat de la seva primera novel·la, va ser una pèrdua feliçment recuperada.

El llibre és d'una curositat increïble, de descripcions precises i detallades i d'una bellesa formal deliciosa que permet una lectura fàcil, agradable i engrescadora. Sens dubte un llibre molt recomanable.

Sempre en capella



Tres joves doctors s'estableixen en barri modest i perifèric de la ciutat de Londres. Quan es declara una epidèmia de diftèria es veuran abocats a afrontar-se a ells mateixos, a les seves pors i a la seva capacitat com a metges.

Un d'ells està experimentant un sèrum que pot arribar a curar la malaltia però no l'ha pogut experimentar només que amb ratolins de laboratori. Un assassinat en el barri li oferirà la possibilitat de provar aquest sèrum en humans i al mateix temps posar en entredit els valors morals de l'experiment, i el que serà més important, posarà a prova el valor de l'amistat dels tres metges.

Lluïsa Forrellad va guanyar el premi Nadal el 1953 amb aquesta novel·la i després va desaparèixer com a escriptora durant més de 50 anys. La qual cosa, veient el resultat de la seva primera novel·la, va ser una pèrdua feliçment recuperada.

El llibre és d'una curositat increïble, de descripcions precises i detallades i d'una bellesa formal deliciosa que permet una lectura fàcil, agradable i engrescadora. Sens dubte un llibre molt recomanable.

dimecres, 13 de gener de 2010

Lectures del 2009


“Der moderne Buchdruck“. Berlín. Foto Wikimedia Commons

Com sempre, no m'agrada fer repàs del que m'ha passat el darrer any però hi ha una excepció i es tracta de veure quins i quants llibres he llegit i quines i quantes pel·lícules he vist.

Com les pel·lícules les tinc anotades en un altre lloc i ara no tinc ganes de fer traspassos de formats, posaré només la llista de les lectures del 2009:
Es pot accedir a la fitxa i/o comentari del llibre clicant en el títol.

Actualització:

En Peter, molt sàbiament ha dit que podia posar estrelles al costat dels llibres per saber la meva valoració final. Doncs és el que he fet, posar estrelles d'una a quatre segons si m'agradat més o menys. D'una estrella hi ha uns quants, de dos forces, pocs de tres, de quatre només un i no hi ha cap que s'hagi quedat sense estrella.

Per cert, que hi ha un llibre que no surt a la llista perquè és dels pocs que he deixat a mig llegir, es tractava de "La soledad de los números primos", no vaig poder amb aquella història d'adolescents autodestructius.

Lectures del 2009


“Der moderne Buchdruck“. Berlín. Foto Wikimedia Commons

Com sempre, no m'agrada fer repàs del que m'ha passat el darrer any però hi ha una excepció i es tracta de veure quins i quants llibres he llegit i quines i quantes pel·lícules he vist.

Com les pel·lícules les tinc anotades en un altre lloc i ara no tinc ganes de fer traspassos de formats, posaré només la llista de les lectures del 2009:
Es pot accedir a la fitxa i/o comentari del llibre clicant en el títol.

Actualització:

En Peter, molt sàbiament ha dit que podia posar estrelles al costat dels llibres per saber la meva valoració final. Doncs és el que he fet, posar estrelles d'una a quatre segons si m'agradat més o menys. D'una estrella hi ha uns quants, de dos forces, pocs de tres, de quatre només un i no hi ha cap que s'hagi quedat sense estrella.

Per cert, que hi ha un llibre que no surt a la llista perquè és dels pocs que he deixat a mig llegir, es tractava de "La soledad de los números primos", no vaig poder amb aquella història d'adolescents autodestructius.

dimarts, 12 de gener de 2010

Salt -2


Salt. Camí de les Guixeres, 2006. Foto: TotSalt

Avui a Salt estàvem a –2º a les 7 del matí, just quan he sortit a passejar la gossa abans d’anar a la feina. Feia fred, els cotxes aparcats al carrer estaven glaçats i l’herba del parc tota blanca i cada cop que la trepitjaves feia un “crec” sord.

Quan fa tant de fred tinc una sensació contradictòria perquè per una banda em quedaria sota el nòrdic del llit traient només la punta del nas per mirar per la finestra i saber-me ben calent a casa. Però per un altre costat, m’agrada sortir a passejar la gossa ben abrigat i veure-ho tot ben glaçat. Un paisatge hivernal que, de vegades, fa joc amb el meu interior i d’altres, contrasta amb el foc que sento.

Ho sé, sempre he sigut contradictori. Tampoc és aquest el post que volia fer, avui volia parlar de la societat gironina, però quedarà postergat per una altra ocasió en que, potser, no em senti tan crític amb ella.

dimarts, 5 de gener de 2010

dilluns, 4 de gener de 2010

Universitat



Estic cansat de la Universitat, de fer una sèrie d'assignatures que no serveixen de res, de que em prenguin el pèl allargant un curs que no dóna per més, dels professors que quan fan classes només s'escolten a ells mateixos i pensen "què bona sóc, quant m'estimo" i tot els altres són uns inútils, d'aquells que el darrer dia de classe diuen que enviaran un email amb un treball obligatori a lliurar el primer dia de classe.

Si no fos pels milers d'euros que he pagat de la matrícula els engegaria a tots a pastar fang i que vagin a timar a un altre! Que se'ls veu molt el "plumero" que això és un peatge per poder treballar en aquesta feina!

diumenge, 3 de gener de 2010

Dietari 100



L'home res no pot aprendre sinó mitjançant el que ja sap.

Aristóteles

dissabte, 2 de gener de 2010

Dietari 99



La ciència és tan danyosa per als que no saben aprofitar-se'n com útil per als altres.

Tales de Mileto

divendres, 1 de gener de 2010