dissabte, 28 de novembre de 2009

De camins


Sèquia Monar, Salt. Photo by Deric

Fa dies escrivia aquí que em trobava dins d'una rotonda donant voltes i més voltes, i ja estava ben marejat. Finalment vaig decidir sortir-ne perquè ja n'hi havia prou de donar voltes. Potser no vaig prendre el camí adequat, no ho sé, segurament no ho sabré mai, però vaig agafar el que creia que era millor per mi i per la gent que tenia al meu voltant que també la tenia ben marejada.

Des d'aquell dia em sento molt més tranquil, relaxat i amb ganes de tirar endavant, d'encetar nous projectes i reptes, de buscar nous camins que em portin a sentir-me bé, que em portin a fer realitat alguns dels meus somnis i a viure la vida tal i com jo l'entenc (o crec entendre). Encertat o no, sento que he de continuar per aquí.

Se m'han obert algunes perspectives interessants, com la publicació d'un nou llibre que serà tot un trencament al que he fet fins ara, un trencament que sé que molta gent no entendrà però que em fa molta il·lusió.

També ha comportat un canvi de look que no sé fins quan durarà i que m'ha fet pujar una mica l'autoestima (ja va sent hora que m'estimi una mica més a mi mateix) i que cregui una mica més en les meves possibilitats.

Tinc ganes de mirar en positiu i allunyar, d'un cop per tots, el negativisme de la meva vida.


Sortir en una tanca publicitària fa pujar l'ego a qualsevol. Photo by Photofunia.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Recuperació


Jo avui amb barba d'una setmana.

Gairebé una setmana m'ha tingut recluit a casa aquest primer refredat de l'hivern. Una setmana que he pogut aprofitar per no fer res més que enllestir un treball que havia de fer per la universitat i també per acabar El lladre de paraules, la segona part de L'aniversari robat.

El lladre de paraules el vaig començar a escriure per volts de Nadal, després el vaig deixar a causa dels exàmens del primer semestre. M'hi vaig tornar a posar per Setmana Santa i el vaig tornar a deixar pels exàmens del segon semestre. Després vaig poder passar aquells 10 dies a Pasaia, a la Hugoenea, durant els quals vaig aprofitar per donar-li una bona empenta.

Llavors va començar un estiu complicat i el vaig tornar a aparcar perquè hi havia un premi literari de les espanyes al que m'interessava molt presentar-m'hi amb una història que ja tenia feta però que li calia una molt bona revisió. I no m'hi vaig tornar a posar seriosament amb El lladre de paraules fins la setmana passada perquè la cosa ja clamava al cel: només em faltava escriure la resolució i el punt final. I aquests dies de baixa ho he fet. Li he fet el punt i final. Ara només cal deixar-lo maserar uns dies o setmanes, potser, i després corregir-lo.

Durant el procés de correcció sé que canviaré algunes coses, no gaires ni fonamentals, però és el moment en que s'ha de quadrar tot el puzzle i fer-lo coherent i evitar que hi hagi encongruències. I després tocarà passar-lo a l'editorial i esperar que els hi agradi i el vulguin publicar.

(Quan pugui fer-ho, ja parlaré del nou llibre en castellà).

dimecres, 18 de novembre de 2009

Post de baixa

No tinc gaires ganes d'escriure, la veritat, perquè porto un refredat d'aquells que fan història (no és la grip de cap mena, ni això sé agafar bé) i el metge m'ha fet la baixa per uns dies. Però tinc un parell (o 3 o 4) de coses que volia posar aquí:

* Que finalment no portaré el Club de lectura juvenil de la biblioteca (no la de Salt, una altra) perquè no puc fer factures. (Cosa una mica absurda perquè si em fan una liquidació descomptant el IRPF, jo m'apanyo bé amb Hisendasomostodos)

* Que el dia 9 de desembre, a TVGi, el programa La ciutat dels llibres estarà dedicat a Selva de tenebres. El vaig gravar dimecres passat i m'ho vaig passar molt bé, li estic agafant gustet a això de la tele.



* Que el desembre sortirà al carrer un altre fill meu del qual encara no puc donar massa dades perquè, tot i que ja estem en tractes i l'editorial té l'original i ja hi està treballant, encara no he rebut el contracte per signar-lo. De moment només dic que és un llibre per adults i en castellà, que no té res d'aventures ni màgia ni fantasia sinó que és un d'aquells drames intensos i colpidors.

Bé, vaig a fer-me una sopeta calenta i a estirar-me al sofà a mirar 6 capítols seguits de FlashForward.

dimecres, 11 de novembre de 2009

La presentació

Dilluns passat va tenir lloc la presentació de la criatura a la Llibreria 22 de Girona.


Vista general de la llibreria

L'acte va començar un pèl tard per culpa d'un gps. Aquests aparells van molt bé però no són intel·ligents i no sempre encerten a la primera. Però un cop solventat això i ja tots a lloc, va començar la presentació a l'anomenada sala gran de la llibreria que, un cop més, es va quedar petita.


Amb la il·lustradora

El primer en parlar va ser el Guillem Terribas, l'ànima de la 22, seguidament va fer un parell d'apunts l'editora, Maria Grau, d'Edicions del pirata i ja vam entrar en matèria amb l'Asha Miró que va explicar com li havia arribat el llibre i les sensacions que li havia produït, així com el que pensava de l'estil i del que es volia transmetre amb l'argument. Em va dedicar unes paraules fantàstiques.


Amb l'Asha Miró

La presentació, però, va ser distesa perquè l'Asha la va fer tipus diàleg entre ella, jo i la il·lustradora, la Delphine Labedan, i de manera que el públic assistent (amics, coneguts i d'altres) poguessin intervenir en la conversa i preguntar allò que volguessin saber sobre el llibre o sobre com es va escriure.


Signant llibres

Crec que la gent va passar una estona agradable i divertida i jo només puc agrair la presència de tots els que van venir, dels que no van poder però van enviar el seu suport moral i, sobretot, de l'Asha que va estar en tot moment d'allò més simpàtica i encantadora.


Fent-la petar amb l'Asha després de l'acte


dimecres, 4 de novembre de 2009

Moniatos


Foto Google

Estic desganat, tot i així, quan sento la seva olor dolça i veig el seu color taronja, no puc evitar que se'm faci la boca aigua i desitgi fotre-li queixalada.

Un dels millors plaers de la tardor i un dels motius que m'agrada que arribi (un altre motiu i plaer són els panellets!)

Claude Lévi-Strauss



Diumenge va morir Claude Lévi-Strauss, antropòleg francès, als 100 anys d'edat. No faré un escrit explicant la seva vida i obra perquè d'això ja se n'han encarregat els diaris o es pot consultar a la Viquipèdia però sí parlaré de com el vaig descobrir jo ja fa una pila d'anys.

Va ser a primer de carrera de Història quan fas allò tan espantós de les assignatures "introducció" a tal o qual matèria. Doncs bé, a Introducció a la antropologia, ens van posar com a lectura obligatòria i posterior treball analític, el llibre de Lévi-Strauss, "Les estructures elementals del parentiu" (que encara conservo després de tants anys).

En aquest llibre definia com en els pobles primitius la concepció de família era totalment diferent de la nostra. La família nuclear no es podia considerar com el nucli sobre el que girava tot, sinó que la família era una aliança entre famílies i entre tots els seus membres, és a dir, ampliava la família a un grup compost pel pare, la mare i els seus respectius germans i tota l'ascendència i descendència corresponent.

La concepció m'era estranya i complicada i el llibre em va semblar un "tostón" increïble quan el vaig llegir però, inconscientment, deuria deixar-me un post perquè a segon vaig fer una altre assignatura d'antropologia i és un dels pocs autors no relacionats amb la història, del qual conservo un record.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Ways


Photo by Deric

Quan em pensava que havia agafat la sortida correcte de la rotonda on em trobava donant voltes, de cop i volta i per sorpresa meva, em vaig adonar que aquell no era el camí i vaig haver de fer mitja volta.

Estic cansat de girar i girar. Estic cansat de no veure la sortida per enlloc. Estic cansat de que el meu cap digui una cosa i el meu cor una altra. Estic cansat de no saber estimar. Estic cansat de saber què vull. Estic cansat d'aquest sentiment que m'esborrona l'ànima i no em deixa veure clar, de la boira instal·lada en el meu cor. Estic cansat d'estar perdut. Estic cansat d'estar cansat.

14 anys de camí conjunt són molts i es fa difícil, molt difícil, de deixar-los enrere sobretot quan encara queda una certa estimació. És molt difícil esborrar tots aquells anys, totes aquelles experiències, alegries i tristeses, i no dubtar i voler que les coses haguessin anat diferent. És molt difícil tancar una etapa quan sents que ja està tancada però t'hi resisteixes a fer-ho i no saps per què.

M'agradaria tenir una bareta màgica o una fada madrina que em digués què he de fer, però això , de moment, no existeix, i mentrestant, jo continuaré perdut.



diumenge, 1 de novembre de 2009

Lost

No, no es tracta de la sèrie Perdidos, de la qual no he vist ni un sol capítol.


Mercat del peix, Venècia. Photo by Deric

Avui he esborrat el text d'aquesta entrada perquè he sentit que els problemes que tenim i que, de vegades, creiem que són la cosa més important del món (si més no per a nosaltres), són insignificants davant de l'estupidesa i la crueltat humana.