dimarts, 27 d’octubre de 2009

Boira


Parc de la Maçana, Salt. Photo by Deric

Avui a les 7 del matí quan he obert la finestra de l'habitació, l'he vist allà instal·lada tapant-me la visió del parc, grisa i freda, : la primera boira de la tardor.

Però lluny d'entristir-me, m'he alegrat. M'encanta baixar la gossa al parc i caminar entre els arbres protegit de tot i de tothom per un núvol blanc. I mentre ella busca tresors olorístics amagats entre l'herba molla, jo em cordo la caçadora fins a dalt de tot i creuo els braços en el pit protegint-me del fred i de la incertesa del nou dia que està a punt de començar.


dilluns, 26 d’octubre de 2009

Petit plaer



La felicitat està feta de petits moments i de petits plaers com el de llevar-te sense presses un dia laborable en que fas festa, baixar al bar i demanar un cafè amb llet escumós i calentó i un croissant acabat de fer de la pastisseria del costat. Arrencar una banya i sucar-la al cafè amb llet i assaborir-la amb tot el seu esplendor trobant els sabors de la farina, la mantega i l'ou, i deixar que el cafè regalimi pels teus dits i llepar-los per notar el petit gust del cafè amb llet i les engrunes del croissant mentre deixes que res ni ningú del teu voltant pugui trencar aquest moment màgic tot i que n'ets conscient que no és protocolàriament correcte, sucar res en el cafè en públic però t'és igual, és el teu moment, el teu plaer, la teva petita felicitat.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

El piano


Photo by Deric

A vegades, algunes tardes de tardor quan el sol és a punt de pondre's a l'horitzó i emplena el cel de colors càlids i a fora fa fred, aixeco la tapa del piano, li trec la pols, agafo una partitura senzilla i romàntica i em regalo un concert íntim i privat.

Entrada inspirada per l'Elur

divendres, 23 d’octubre de 2009

Classificada X



Quan sentim això de la classificació X ens ve de seguida el cinema pornogràfic i aquelles misterioses i cutre-sales de cinema que hi havia abans de la popularització del vídeo i d'internet.

A Espanya no existeix una classificació clara i recurrent com als Estats Units, excepte per les pel·lícules X, ja que no es poden estrenar en els circuits comercials habituals. Doncs bé, des de temps de Franco i de la transició, que hi havia la classificació S, a cap pel·lícula que no fos pornogràfica (que jo sàpiga) se li havia donat la classificació X excepte aquest 2009:

La pel·lícula Saw VI, és a dir, la sisena part de la saga Saw, distribuida per Walt Disney, ha estat classificada X! ¿? Amb la qual cosa no es pot estrenar en els cinemes comercials.

Jo no sóc seguidor d'aquesta saga, n'he vist la primera i la segona o tercera, no recordo, totes em semblen iguals, i no pensava veure aquesta però em sorprèn, i molt, que li donin aquesta classificació aquí i als USA, que són molt més conservadors, tingui la classificació R (per majors d'edat i menors acompanyats), si tenim en compte que no hi ha escenes de sexe explícit i la violència que conté no és ni més ni menys que la que ja s'ha vist en els anteriors 5 lliuraments.

Avui Buena Vista International (la productora de la Disney per a adults) ha passat un comunicat dient que ha recorregut la classificació i suspèn l'estrena de la pel·lícula, que havia de tenir lloc avui, fins la seva resolució.

Tot plegat és sorprenent i publicitat gratuïta per una cinta que només interessaria als fans de la sèrie.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Eternity (continuació)


Il·lustració de David de Chiquimedia

L'entrada de Un Salt al món, Eternity, del dia 20 d'octubre ha estat inspiradora d'un relat magnífic per part d'en Marc a Un camí de lletres. Us deixo l'enllaç perquè el llegiu, val la pena.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Somni d’adolescent


Nicholas Clay a Excalibur (1981)

Quan tenia 13 anys un fet dramàtic va capgirar la meva vida i em vaig haver d’espavilar, en gran mesura, tot sol. Però aquest creixement sobtat no es va traduir en que fos més espavilat o perdés una mica d’innocència (és una forma eufemística de dir que de petit era beneit).

És a dir, que amb 13 anys el món del sexe em quedava encara molt lluny, com la ciència-ficció a la que era tan aficionat. És cert que ja havia començat a explorar el meu cos, a investigar i a experimentar, però encara era impossible que tingués clar cap a quin costat de la balança em decantaria.

A aquella edat m’agradaven totes les noies que coneixia, sobretot les que eren menys femenines i em fotien una mica de canya. Els nois me’ls mirava també, és clar, però em sentia atret perquè m’hi volia semblar, com qui recerca un model a imitar. Veia nois guapos i musculosos i volia ser com ells i fer-me amic per veure si se m’enganxava alguna cosa de la seva bellesa i masculinitat, però en cap cas em passava pel cap que aquesta atracció fos l’inici d’alguna cosa sexual.


Nicholas Clay a Excalibur

Aquests sentiments es traduïen en un somni que es repetia sovint i que m’alterava les hormones adolescents: jo era un cavaller medieval semblant al Lancelot de la pel·lícula Excalibur (m’encantava l’actor que l’interpretava), atractiu i musculós que cavalcava un cavall negre, imponent, per boscos frondosos. En un revolt del camí apareixien uns malvats de rostre indefinit que després d’una dura lluita em ferien amb una llança i em deixaven abandonat al peu d’un arbre amb la llança clavada a l’estómac. Jo em treia la part de dalt de l’armadura i em quedava mig nu, mostrant un cos definit i unes abdominals ben marcades. D’una estrebada m’arrencava la llança i em quedava allà respirant entretalladament, però era l’heroi i sabia que sortiria bé de la ferida. Llavors recuperava el cavall i anava fins al castell on em curarien.


Nicholas Clay a Excalibur

El somni sempre acabava aquí perquè veure’m a mi mig despullat amb un cos ben definit i atractiu, cavalcant, m’excitava molt i més d’un cop em despertava a causa de les conseqüències físiques que això comportava. I pensava que algun dia jo tindria aquell cos que tan m’agradava i que tantes ganes tenia de tocar.

D’això fa molts anys. Ara ja no tinc aquest somni i tampoc he arribat a tenir mai aquell cos tan atractiu, però cada cop que veig Excalibur i veig una escena semblant que li passa a Lancelot, no puc evitar de recordar-lo i sentir un petit pessigolleig a la panxa. Tot i que, en l'actualitat, el Lancelot que més m'agrada és aquest:


Ioan Gruffudd a King Arthur (2004)

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Eternity


Eivissa 2009. Photo. F. Mayol

"- ¿Y por cuánto tiempo?
- Por toda la eternidad.
- Eso es mucho tiempo.
- Lo es.
- ¿Y qué harás?
- ¿Acaso tengo opción alguna?

Bajó la mirada a sus zapatos llenos de barro y los sacudió pensativo intentando descubrir alternativas posibles. Finalmente levantó la cabeza y clavó sus ojos claros como el cielo en los suyos.

- No, supongo que no. - Dijo apesadumbrado."

Què en pot sortir d'aquest diàleg? No ho sé. Em va venir al cap ahir mentre conduïa direcció a casa.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

El blog

Quan escrivim un blog ho fem perquè necessitem treure'ns de dins uns quants dimonis que ens torturen o, simplement, perquè volem compartir experiències de tot tipus amb el ciberespai i la gent que hi ha a l'altre costat. Però moltes vegades no en som conscients que aquesta vomitada nostra poc influir en algunes persones d'una manera molt especial i ajudar-los a reflexionar o prendre decisions que poden canviar la seva vida.
Jo no em considero que pugui influir gaire en la gent i, quan escric al blog, no ho faig amb aquest pensament però és cert que ha passat.
Aquest estiu (i em perdonareu que no doni massa detalls per respecte a la persona interessada) m'ha passat això que comento arran del post del 17 de maig. Una noia amb qui no havia compartit més que una breu salutació o unes poques paraules, es va adreçar a mi per agrair-me el blog, em va dir que veure reflectit en ell el que ella sentia d'una forma natural, sense complexes, l'havia ajudat a acceptar-se tal i com és i a adonar-se que el problema no el tenia ella, sinó la gent que l'havia rebutjat per ser com és. A partir d'aquell dia es va atrevir a donar un pas endavant i a buscar gent amb les seves mateixes inquietuds.
Photo Aix-en-Provence by Deric
Al principi em vaig sentir afalagat però també una mica abrumat (no sé quina és la paraula correcte en català) per la responsabilitat que comporta escriure un blog públic i fins i tot vaig pensar en la possibilitat de deixar d'escriure'l. Però després vaig decidir que no, que he de continuar amb ell i si, de tant en tant, alguna entrada que escrigui ajuda a algú, ja em puc donar per satisfet (encara que mai més ho torni a saber de primera mà).
Per això ara, sóc jo qui t'està agraït, i pel detall que vas tenir amb mi (m'encanten les llibretes!). Força i endavant!

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Moon



Sam Rockwell interpreta l’únic personatge d’aquesta estranaya i sorprenent pel·lícula amb moltes referències cinematogràfiques, sobretot a 2001, una odisea de l'espai.



El director Duncan Jones (el fill de David Bowie), amb un pressupost de baix i un càsting només d'un home, ofereix 97 minuts de una meditació sobre ètica de l'era espacial, la presència de clons, l'aïllament i les típiques corporacions espacials sense cap escrúpul...

Durant tres anys, l'astronauta miner de la Lluna, Sam Bell ha viscut i treballat sol dins una petita base espacial antisèptica. Les seves úniques comoditats són una mica d'esport, els missatges gravats de la seva dona, i un robot encarregat únicament del seu benestar nomenat Gertty (amb la veu original de Kevin Spacey) que té la cara d'Smile.

Però quan està a punt d'acabar els 3 anys de contracte, passa un fet inesperat: de cop i volta apareix a la base una persona que sembla misteriosament una versió millorada d'ell mateix. Què està passant? S'ha tornat paranoic o algú intenta que es torni boig?



Moon és una pel·lícula atípica de ciència-ficció, és un drama i un exercici de reflexió entorn a nosaltres mateixos, l'afany de superació i a falta d'escrúpuls de les empreses que només pensen a fer diners a costa de gent anónima.

És un film que, per estones, costa de passar i es pot fer lent quan la visiones, però és d'aquelles pel·lícules que es disfruta molt més quan ja fa hores o, fins i tot, dies que l'has vist i reflexiones sobre ella i t'adones que els premis guanyats són merescuts.

divendres, 9 d’octubre de 2009

dijous, 8 d’octubre de 2009

Gènesi d'un llibre (5): Selva de tenebres

Ben aviat!

Ja falta molt poc perquè les llibreries de tot el país posin a la venda Selva de tenebres.

Viu la gran aventura al costat d'en Josep, en Rajiv, en Daniel, la Diya, la Beena i la Subhra en un país ple de contrastos com és l'Índia.

I per anar fent boca clica sobre la portada per accedir a la fitxa del llibre.



I properament, el trailebook!

dimecres, 7 d’octubre de 2009

True love will find you in the end


True love will find you in the end
You'll find out just who was your friend
Don’t be sad, I know you will,
But don’t give up until
True love finds you in the end.

This is a promise with a catch
Only if you're looking will it find you
‘Cause true love is searching too
But how can it recognize you
Unless you step out into the light?
But don’t give up until
True love finds you in the end.

Daniel Johnston


dimarts, 6 d’octubre de 2009

Quan fes els 35

Quan tenia vint anys tenia una novia formal, d'aquelles de pujar a casa, de conèixer els pares i tot això. De fet, faltava molt poc perquè establíssim un dia pel casament.

Però jo, tot i estimar-me molt aquella noia, veia que hi havia alguna cosa en mi que no acabava de quadrar i que em provocava que no estigués còmode amb ella. Fins que un dia, cansat i torturat, vaig decidir acabar amb la relació amb l'excusa tan comú de "el problema no ets tu, sinó jo" i allò de "és que necessito viure més experiències, obrir-me al món perquè m'asfixio". Naturalment ho va entendre perfectament i, intel·ligent com era, em va engegar a pastar fang ràpidament.

Però el que li havia dit era cert, no era cap excusa, em sentia asfixiat i necessitava viure unes noves experiències. Però no sabia quines, de fet no ho vaig saber fins temps després en que vaig descobrir que els meus interessos no estaven centrats en els terrenys femenins sinó més aviat, cap a uns altres tipus.



Llavors em vaig enganyar a mi mateix i em vaig dir que viuria la vida tan intensament com pogués, disfrutant-la a cada minut; que sortira amb tots els nois que tingués a abast; que treuria el cos de penes tantes vegades com pogués i que quan fes els 35 pararia, m'estabilitzaria i em casaria amb una bona noia.

El límit va passar fa anys i no em vaig casar ni vaig trobar cap bona noia (ni ganes en tenia), però tampoc vaig ser el "matador-seductor" que pretenia ser. Tot i això, ho vaig passar prou bé i vaig gaudir molt, sobretot des del moment en que em vaig deixar de tonteries i em vaig acceptar tal i com sóc i a qui no li agradés que s'ho fotés fulles i vaig començar a viure la vida conforme a com jo desitjava viure-la.

Per què explico això ara? Perquè la vida dóna moltes voltes i la rotonda és molt gran i té moltes sortides... i perquè dissabte vaig anar de casament!
ACTUALITZACIÓ IMPORTANT (07/X/2009)
NO SÓC JO QUI S'HA CASAT! Sinó el meu cosí.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Camins


Nus de la Trinitat, Barcelona. Foto google.

Hi ha vegades que la vida es converteix en un encreuament de camins i no sempre està gaire clar quin és el que s'ha d'agafar per arribar a bon port.

Jo, quan condueixo i no sé quina direcció he d'agafar i hi ha una rotonda, començo a donar voltes fins que ho aclareixo. Però de vegades passa que s'ha de donar més d'una volta per saber-ho i acabo ben marejat.

Actualment la meva vida és així: una amalgama de camins i no sé quin he de triar. L'únic que sé és que només hi ha un de correcte i infinites possibilitats d'equivocar-me i tinc por de no encertar-la.


Camí de les Deveses de Salt a Bescanó. Foto F. Mayol

Per això fa gairebé dos mesos que vaig donant voltes a la rotonda imaginària en que s'ha convertit la meva vida fins que sàpiga quin és el camí, correcte o no, però sí l'adequat per mi.

El problema és que ja m'estic començant a marejar i encara no l'he trobat ni sé on trobar el mapa que m'orienti en la direcció correcte.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Tant de bo fossis aquí



Després d'endinsar-se en thriller amb "El quart Reich" i "La profecia 2013", en Francesc Miralles ens regala una història d'amor, de ruptures i de trobades, de coneixement interior i de descobertes impossibles.

"Tant de bo fossis aquí" és el títol d'un cd que regalen al protagonista d'aquesta novel·la el dia del seu trentè aniversari i el mateix dia que la seva xicota des de fa 7 anys, l'abandona.

Quan, uns dies després, escolta el cd per primer cop es deixa seduir per la música i la veu melodiosa de la desconeguda cantant, el segon cop, posa atenció a la lletra de les cançons i descobreix, astorat, que totes expliquen la seva vida. Intrigat decideix conèixer la cantant i saber perquè totes les cançons parlen d'ell. La descoberta trasbalsarà la seva vida d'una forma tan intensa que mai més tornarà a ser la mateixa.

Miralles ens fa descobrir, al costat del protagonista, les meravelles dels jardins secrets més íntims d'una forma amena i agradable. Un llibre que atrapa des de la primera pàgina.

Tant de bo fossis aquí



Després d'endinsar-se en thriller amb "El quart Reich" i "La profecia 2013", en Francesc Miralles ens regala una història d'amor, de ruptures i de trobades, de coneixement interior i de descobertes impossibles.

"Tant de bo fossis aquí" és el títol d'un cd que regalen al protagonista d'aquesta novel·la el dia del seu trentè aniversari i el mateix dia que la seva xicota des de fa 7 anys, l'abandona.

Quan, uns dies després, escolta el cd per primer cop es deixa seduir per la música i la veu melodiosa de la desconeguda cantant, el segon cop, posa atenció a la lletra de les cançons i descobreix, astorat, que totes expliquen la seva vida. Intrigat decideix conèixer la cantant i saber perquè totes les cançons parlen d'ell. La descoberta trasbalsarà la seva vida d'una forma tan intensa que mai més tornarà a ser la mateixa.

Miralles ens fa descobrir, al costat del protagonista, les meravelles dels jardins secrets més íntims d'una forma amena i agradable. Un llibre que atrapa des de la primera pàgina.

divendres, 2 d’octubre de 2009

El meu barri



Aquesta setmana me l'he passat a Barcelona aprofitant que encara tinc vacances i he començat les classes per, d'aquesta manera, no haver de fer tants viatges amb el cotxe Salt-Bellaterra-Salt i estalviar una mica de benzina i de peatges, i amb l'excusa de passejar la gossa, m'he donat unes bones voltes pel que havia estat el meu barri.



Ha canviat tant de quan jo hi vivia que està irreconeixible. Abans no m'hi agradava viure, el trobava un barri lleig, suburbial, massa allunyat del centre, massa allunyat de tot arreu. Quan anava a l'escola, després a la universitat o quedava amb els amics em tocava fer un llarg trajecte amb metro, que odiava.

Sortir a passejar pels voltants de casa era impensable, hi havia carrers sense asfaltar, solars plens de brutícia, voreres estretes i amb cotxes aparcats a sobre, poques botigues... això sí, dos cinemes de barri fantàstics on podia recuperar les pel·lícules d'estrena que em perdia i on anàvem els divendres o els dissabtes al vespre amb els entrepans del sopar que ens menjàvem en el descans entre les dues pel·lícules del programa doble. Allà vaig veure totes les de Bud Spencer i Terence Hill o les del James Bond o la saga completa d'Star Wars, fins i tot, els clàssics d'en Tarzàn.



Durant molt de temps desitjava viure en un altre barri i somiava en independitzar-me i llogar-me un piset a l'eixample o al casc antic però quan va sortir l'oportunitat no va ser a Barcelona i, sorprenentment pel barcelonauta que jo era, em vaig traslladar a Girona deixant enrere la meva estimada i enyorada ciutat.



Temps després el barri va començar a canviar: es van eixamplar voreres; es van plantar arbres; va aparèixer un parc enorme; una zona poliesportiva molt complerta; un centre d'oci amb gimnàs, bolera, restaurants i cinema; un gran hotel; un Corte inglés...

Ja no era aquella zona suburbial. Poc a poc es convertia en un lloc bonic, un lloc on és agradable viure, un lloc on no m'importaria tornar-hi si hagués de viure a Barcelona de nou.